Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/171

Aquesta pàgina ha estat revisada.

— 167 —

 Y'l marit que té, solets,
a sa esposa y fills a casa,
no ha olvidat no, el pá blanch
qu'al partir li encomanaren...
¡Quina vila es La Bisbal!
¡quina vila més galana!
¡Y quins mercats, válgam Deu!
¡cor què vols, cor què demanes!

 Quan els raig del sol ixent
ja no endauren les Gabarres,
y callada vé la Nit
ab son mantell d'estelada,
La Bisbal de l'Ampurdá
si n'ha feta de mudança
pel qui l'ha vista de jorn
y de nit torna a mirarla!...
 Sols ne resten pels cantons
parelles enamorades,
quines, tot garlant, garlant,
no han vist la lluna atançarse.
 Los vehins d'aquells entorns
bé'ls han vistos de vegades
¡a n'els nostres jovincels
entre'ls raigs de lluna clara!
 Els sospirs se van seguint
un a un com vol de fades...
posantse ella la má al pit,
ell fent ratlles ab la vara,
mentres s'ou de tant en tant
que juren ab veu molt baixa.
Y com tudons purrupants
aprop llur niuet de palles,