Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/162

Aquesta pàgina ha estat revisada.

— 158 —

L'ermita
______

Rodejat de boscatges y cingleres
e incensat pels brotons de romaní
festejantlo verdums y caderneres,
s'aixeca l'ermitatje bizantí.

En aquest ermitatje tot poesía
s'hi arreceran com jays cercant calor
els recorts d'un bell temps en que vivía
la mareta volguda del meu cor.

Perxó avuy feixugós per las anyadas,
tant bon punt ta silueta he contemplat
dels meus esguarts las fonts mitj apagadas
més que may abundosas han rajat.

En aquell temps ditxós, la pobre mare
'm deya senyalantme el cim rocós:
«avuy ets molt petit, no sabs encare
que allí's trova el conçol y el dolç repós».

«Quan les tempestes de la nostra vida
t'omplen el cor de desenganys y fel
s'hi vols gorirte ta mortal ferida
allunyat de la terra y busca el cel».

Y la mare morí; quantas vegadas
he recordat sos mots voltant pel mon
y he sentit suaument com sas besadas
en nits d'insomni han refrescat mon front.