Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/130

—Ressonen les trompetes enemigues
ben prompte l'ariet tustarà'ls murs:
si a n'ells la guerra hi du mortals fatigues,
aquí, companys, podem gosar segurs.

¡Mirèu! està adornat l'ample triclini
y ab arracades d'eura'ls capitells;
y'l vent que'ns du de lluny crits d'extermini,
aquí amanyaga roses y clavells.

Ab tendres brots de verda pampolada,
y ab fresca murta engarlandèmse'l front
y dintre aquesta sala perfumada
pensèm, oh amichs, que's tanca nostre món.

Dels pebeters lo fum se descapdella
tornassolantse al bes del sol ponent,
formant núvol d'olors hont una estella
podría abrigallarse castament

¡Oh quin perfum de festa que s'exhala
de tants joyells de l'art y tantes flors!
ja pot vení'a escomètrens a cops d'ala
l'exàm rialler d'enjogassats amors.

Fèm esclatar frenètica l'orgía
vessant lo most de Xipre y de Corint,
per ofegar les quexes d'agonía
que'l vent nos du de tants que van morint.

Ben lluny de nostre seny tot núvol negre;
buydant la copa, la tristesa's fon:
cantèm l'amor, cantèm la vida alegre
tot repetint dictats d'Anacreon.