Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 116 —
Afany
______
Quan remous tos gegants brassos
còm m'enamores, Mestral,
fent cruixí'en sos perns la terra,
esbufegant per l'espay!
Per dessobre les montanyes
hont los núvols no han pujat,
com un riu que surt de mare
te llenses sens aturall.
Y rodoles y t'estimbes
y't redresses cargolat
escabellant les montanyes,
escrostonant los rocàms;
xapes pinars y rouredes,
traus les feres de llur cau,
y a les àguiles atupes
y'ls esmicoles l'alàm;
la mar, com si fos ta aymía,
t'obre'l pit quan t'hi rebats;
y en ta volada't seguexen
y muden patria'ls sorrals.
Mes ay! què't val exa forsa
prepotent, rey del espay,
si en tes ales invisibles
no pots mon còs axecar?
