Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 112 —
Ja, en aquest hort, quan era noi,
les papellones perseguía;
un xic després, minyó alegroi,
el sol l'hi veia tot el dia
Tenint a sobre el blau del cel,
rebent la calda perfumada,
voltat d'abelles que la mel
treuen del pler d'una besada;
¡com l'ha amarat, aquest tros d'hort,
amb sa suor. fins a hores d'ara!
Es ja tan seu, que ni la mort
ha gosat treure-l'en encara.
Plantes! El jorn que això serà
restareu tristes, decandint-vos!
Com ell ningú us estimarà!
D'enyorament ireu morint-vos!
