pàtria petita que'ns sembla més bella que les altres; més bella mil voltes perque és la nostra i l'estimem com a una mare, perque en ella aprenguerem a donar els primers passos, i en ella voldriem aclucar els ulls en l'hora del somni etern, perque dins de ses entranyes colgades nostres despulles reposessin en pau, sentint la frisança de l'oratjol que plàcidament la besa, qui ens portaría el perfúm santificat de les seves belleses, com un record inacabable d'aquesta terra que tant habiem estimat en vida.
I últimament en la poesia sentirem la fè que ens fa creurer amb el Criador de totes les coses. Quin misteri més hermós! quantes belleses porta aquesta paraula fè que tots sentim dintre nosaltres, i que la senten fins els més descreients sense darsen compte.
Tot això, és lo que's venera en la poesia i el qu'omple d'encant el curs de nostra vida, doncs ella amb les seves alegrias i tristeses, no és més que un somni que passa molt depressa, que no pot retardar-se ni un moment i amb el temps va fent la seva via, fins que despertem a la veritat, prò allavors ja és tard, doncs desgraciadament el nostre despertar, és en l'altra vida.
