Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/108

I on era ningú ho sabia
quina dolô!
La cançó anava perduda...
La cançó no era volguda...
Ja tothom la creia morta...
Mes un dia, ardida i forta
va trobarla un Orfeó...
Vola, cançó...!
———————

Ball flamenc
———————

Damunt d'un empostissat que gemega amb persistencia
una mossa es contorsiona amb selvatge enervament
una guitarra mandrosa, plora com fent penitencia
seguint el ritme monòton del taconeix indolent.

Choreja el públic la dança amb renecs i udols ferèstegs:
els vasos de manzanilla son buidats avidament;
un home ofereix deixalles d'alguna casa de préstecs
a un torejador que porta un anell gros i lluent.

La guitarra encara plora; la dansa segueix encara;
la gitana suor espesa te en els pits, brassos i cara
i anguileja el cos raquític com si estés endimoniat.

La llum somorta i cansada els rostres torna verdosos...
cauen els vasos i ampolles... els ulls es tornen vidriosos...
 ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  · ·  ·  ·  ·  ·  ·
La gitana cau extesa amb el rostre amoratat.