rectament als pobles. Teníem així ja una Hisenda incipient.
Hi ha una jornada més, i és passar la total hisenda de les Diputacions a la Mancomunitat, reduint aquelles als serveis a què la llei les obliga. Tindríem, així, la base sòlida d'un gran emprèstit.
A aquest es podria sumar l'esforç que exigiríem als pobles directament interessats; i el que recaptaríem de l'Estat del que és just retorni a la part del país de major força contributiva.
Per la cultura intensa a l'Autonomia
Hauríem, així, fet un nou pas cap a l'Autonomia: Catalunya tota enriquida, Catalunya arribada a la civilització, sentiria encara més fort el seu anhel de llibertat.
Avui, a la balança, podem posar-hi sols una part de Catalunya: llavors fóra Catalunya tota la que pesaria.
Cap parlament podria desconèixer la realitat de la terra deslliurada. Seria sols aquest acord un nou clam, un crit més alt, més estrident, un «volem» més imperatiu. I la fusió patriòtica que inundaria Catalunya fóra el castell que en avant la defensaria. Recordo les paraules d'un antic amic, el director de l'Oficina de les Nacionalitats, avui President del Consell Nacional Suprem de Lituània: «contra el bolxevisme no hi ha més antídot que el patriotisme nacional dels pobles».
El patriotisme és encara garantia de bon
