Pàgina:40 cançons populars catalanes (1909).djvu/93

El barquer li diu—que n'està embargada:
no'n pot embarcar—capellans ni frares,
ni estudiants—de la capa llarga.
Mireu en Ramon—quina n'ha pensada:
tira'l seu manteu—per servir de barca,
i lo gaiatet—per arbre posava,
i amb l'escapulari—gran vela n'alçava,
i amb el sant cordó—bandera molt santa.
Montjuic el veu,—vaixell assenyala;
tots els mariners—surten a muralla.
«Jesús! Què es allò?—Es galera o barca?»
No n'es vaixell, no,—ni galera armada,
que n'es Sant Ramon—que ha fet un miracle.
Santa Caterina—toquen les campanes.
La Mare de Déu—un roser plantava;
d'aquell sant roser—va florî una branca:
nasqué Sant Ramon,—fill de Vilafranca,
confessor de reis,—de reis i de papes.
Confessava un rei—que en pecat n'estava:
el pecat es gran,—Ramon se n'esglaia.
El traidor del rei—li amenaçava
que li pegaria—si no'l perdonava.
Ramon se'n va al port—a llogâ una barca:
«Barquer, bon barquer,—vols llogâ una barca?»
«No pot ser, Ramon:—totes són llogades;
no puc embarcar—capellans ni frares,
ni'ls de Sant Francesc,—ni'ls que van descalços,
sinó escolanets—de la cota llarga.»
Sant Ramon beneit—ja'n va fê un miracle:
tira capa a mar—per servir de barca,
el seu gaiatet—per arbre hi posava,
i amb el seu cordó—bandera molt santa.
Quan es alta mar—Montjuic senyala;
tots els mariners—juguen dalt muralla;
pensen que era nau,—i va ser un frare,
va ser Sant Ramon,—que ha fet un miracle.