Pàgina:40 cançons populars catalanes (1909).djvu/122

No'n trobo perdiu ni guatlla
pera poder-li tirar.
Si'm tira l'amor i'm toca,
si'm toca, bé'm tocarà.
Sinó una pobra pastora
que'n guardava'l bestiar.
Ja la'n trobo adormideta
a la vora d'un canyar.
De tant boniqueta que era
no la'n goso despertar.
Ne cullo un pom de violes
i al pit les hi vaig tirar.
Les violes eren fresques,
la pastora's despertà.
Quan ne fou despertadeta
tots els colors trasmudà.
—¿Digau-me, la pastoreta,
de qui es el bestiâ?
—Les ovelles, del meu pare;
els moltons, del meu germà;
les cabretes ne són meves;
els cabrits, del rabadà.
¿Què cerqueu per'quí, el bon jove
què hi veniu aquí a buscar?
—El vostre amor, donzelleta,
si me'l volieu donar.
—Demaneu-lo an el meu pare,
o també an el meu germà,
i sinó a la tia monja
o bé a l'oncle capellà,
que si ells vos el donaven,
per mi ben donat serà.