La mar bòrra sas platjas, los regnes llurs fronteras,
Trasplanta en monts la arena lo Simoun cremant;
Poch duran dels cometas las roijas cabelleras:
Llú la veritat sola per tota eternitat.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Prop de la platja hont Tiro repartia
Sas púrpuras als reys, y dalt de un mont,
Los habitants de la comarca alsavan
En un temple pregarias al Senyor.
Dret á son trono la oració volava,
Com los perfums de las primeras flors;
Ell sa mirada en lo infinit perduda
Gira... y retruny de una campana l' só.
Al véurer las riberas aclaridas
Pèl llam en nit de tempestat y trons,
Lo mariner no gosa, com gosaren
De aquella gent, á tal senyal, los cors.
Com inspirats fora del temple surten,
—¡Son ells! ¡Los Catalans!—esclaman tots,
Al mirar marbrejarse las onadas
Ab las surants carenas de Aragó.
—¡Respira, patria, que si s'ennuvola
No s'enfosquí jamay lo cel dels bons!
Pàgina:¡Son ells!!... (1859).djvu/4
Aquesta pàgina ha estat validada.
