Olímpica I
Aquest text tracta sobre una edició de 1910. Per a altres versions, vegeu Obres completes d'en Joan Maragall - Poesies II/Olímpica primera de Píndar.
Gran cosa es l'aigua al món, y l'or que brilla
(tal com foc en la nit) entre riqueses.
Així tu, si cantar vols nobles lluites,
no altra que la olímpica
cerquis, que es com el sol
que quan lluu al mitg del cel tot astre apaga,
y en la buida blavor ell regna l'únic:
doncs, cap com ella inflama
el númen del poeta,
per fer-ne brollar l'himne
famós, que al fill de Kronos glorifica
del benhaurat Hieró en la rica estada:
Hieró que porta el ceptre de justicia
demunt Sicilia, on tants remats pastoren;
y honrant la flor de les virtuts més altes
es honrat per la música
dels cants que li ressonen
entorn la taula amiga.
Doncs, ara, agafa tu la lira dòrica
si la embranzida del cavall Ferènic
mogué ton cor quan, vora de l'Alfeu
se llançà a corre y, d'esperons intacte,
donà a son mestre el guany de la victoria,
al Rey de Siracusa,
a aquell que als corcers aima.
Brilla la gloria encar de la gran gesta
en la terra poblada pels intrèpids
fills de Pèlops el lidi, d'aquell Pèlops
que fou aimat del déu potent que abraça
tota la terra, desde ·l punt y hora
en que Cloto el salvà traient-lo ràpida
del lluent calderó, y li fou posada,
per tornar-lo complet, l'espatlla ebúrnea.
Molts fets hi ha que·ns admiren;
prò alguns no més són fábules
ab gran enginy urdides
més enllà de lo cert, ab que s'enganya,
per assombrâ-ls, als homes.
Perquè la poesia té la gracia
de tornar dolces als mortals les coses,
honrant com a creible
lo que altrament no ·u fóra.
El temps després ja posa
les coses en son lloc. Lo menys culpable
es parlar bé dels déus: per' xò som homes.
Així jo vull parlar del fill de Tàntalus
altrament que·ls passats; de quan son pare
convidà als déus, allà en l'aimada Sípilo,
a un menjà honrós per gratitut.
Llavores
fou quan el déu que duu el trident magnífic
se t'emportà en son carro d'or, oh Pèlops!
enamorat de tu, y te conduïa
an el palau altíssim
de Zeus sobirà
que un dia a Ganimedes
també hi portà per sí ab igual designi.
En va ·t cercaren molt per casa teva
per tornar-te a la mare que ·t cridava:
t'eres fós: y llavors els envejosos
murmuraven y deien que·ls teus membres,
bullits al foc en l'aigua tremolosa,
s'havien repartit els déus tallant-los
y menjant de tes carns entorn la taula.
Prò a mi·m sembla impossible
que·ls déus sien goluts en tal manera:
no ho crec, y no vull dir-ho;
qui diu mal ja s'ho troba un hora o altra.
Si mai aquells que en el Olimp regeixen
honraren a un mortal, aquest fou Tàntalus:
més no pogué obeir tanta ventura,
s'enorgullí, y li ·n vingué un gros càstic:
que fou aquella pedra tan pesanta
que Zeus li posà demunt la testa
y ell sempre més ha anat provant de treure-se-la,
eternament en va: y no sossega.
Així viu una vida tant amarga.
Malhaurat! Eren tres, y ab ell són quatre
els que penen allí: perquè robava
als immortals el nèctar
y la dolça ambrosía
que·l feien immortal,
y volgué convidar-hi a uns y altres.
Qui pensi que pot fer-se alguna cosa
amagada dels déus, ai! com s'enganya!
Per xò fou rebutjat el seu fill Pèlops
d'en mitg dels immortals, que·l retornaren
a la sort dels humans de vida efímera.
Més en la edat florida,
quan un lleu borrissol comença a creixer
al rostre del varó, ell meditava
d'obtenî a Hipodamia, sort gloriosa
oferta per son pare, el rei de Pisa,
al qui sabés guanyar-se-la. Doncs, Pèlops
va anar-sen a la vora
de la mar blanquinosa
en mitg la nit obscura,
y al déu cridà que duu el trident magnífic
y de terrible dring, y apareixent-se-li
allà al peu, li digué: —«Posseidó, escolta-m:
»per els dolços favors que més te plaguin
»de la Cípria, ·t demano que ·m preservis
»de la llança punxanta d'Enomaus,
»y en un carro lleuger porta-m a l'Élide
»y dóna-m la victoria; que ja tretze
»caigueren davant d'ell, y així retarda
»les noces de sa filla.
»Als temerosos
»tot perill els es gran; prò un hora o altra
»morirem, tant mateix; ¿quin gust pot dar-nos
»estâ a recó y una vellesa obscura
»consumir sense haver tastat la gloria
»dels fets més grans? Doncs, no! Jo vui combatre
»aquest combat. Tu dóna-m la victoria.» —
Així deia, y no en va, que·l déu donava-li
Carro d'or ab alats corcers mai laços.
Y dominà la força d'Enomaus
y a la filla en son llit; d'on va donar-li
ella sis fills, que tots regiren pobles
ab gran virtut. Y encara
en son repòs magnífic
a vora de l'Alfeu
se l'honra ab sacrificis
y gent d'arreu del món van a sa tomba.
Així la gloria de la festa Olímpica
daura ab son brill la gesta al lluny de Pèlops,
ja sia en corre ab peus lleugers la lluita,
ja en la força del cos, y al qui la guanya
tota la vida se li torna dolça.
El bé suprem per l'home es el durable:
Així corono de corona eqüestre
la testa de Hieró ab un cant eòlic,
y certament no escau a cap més home
dels que avui viuen, com an ell, l'airosa
vestidura gloriosa
dels meus himnes triomfals;
perquè poder y gracia
són en ell. Oh! Hieró, que·ls déus te valguen
ben generosament en tota empresa,
y així puguen obrir-se bones vies
als meus cants, com aquesta, y més encara,
que jo m'hi llençaré en carro que voli
fins al bell peu de l'esplendor de Kronios.
Jo·m sento a dins la força de la Musa.
Altres són grans per coses ben diverses;
prò els reis demunt de tot: d'allí no·s passa.
Tu marxa ab el cap alt tota la vida;
y sia jo també per el meu númen
vencedor, y el meu nom famós en Grecia.
Joan MARAGALL
Mestre en Gai Saber
.png)