Obres festives del Pare Francesc Mulet/Apunts biográfics del P. Mulet
DEL
PARE FRANCESCH MULET.
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Vençuts los grans obstácles y no poques dificultats que pera durne á cap lo pensament que de molt temps ençá mirabem ab carinyós afany de donar fi la estampa les festivoles composicions recullides en aquest volúmen, res mes natural que lo ferne coneixer así á llur celebérrim autor, já que, per un imperdonable descuit de nostres literats, que no acertariem á esplicarnos, apenes s'encontren fidels noticies sobre la vida y obres d'un tan popular poeta com lo P. Mulet, de qui los valencians referixen á
cada trico mil contalles y gistes, traentne son nom á rogle ab molta frecuencia.
Sabut es que contem ab los llarchs catálechs de biografies d'escriptors valencians, que anomenen los aficionats «Biblioteques de Rodrigueç, Ximeno y Fuster», en les que estos autors enclouen fins los menys importants de nostres escriptors y poetes. Puix bé; ¡pareix meritira! ni aquestos citats, ni ningun altre d'els autors que d'estudis biográfichs han ecrit, ne fan menció ni dihuen una sola paraula respecte á tan renorabrat poeta. ¿Per quina rahó, qu'ignorem, condenar al oblit sa memoria, que, a pesar de tot, se conserva encara viva entre nosaltres? No ho sabem.
Assó, com era consegüent, ha donat peu pera qu'alguns hatjen duptat de la existencia del P. Mulet, asegurantne formalment, que aqueste tan conegut nom, sols lo pseudónim habia segut baix lo qual acostumaba un altre incógnit poeta donarli lliure espansió á sa riallera musa.
L'incógnit poeta a qui, entre altres, principalment, li atjacaben aquells la paternitat de les obres del P. Mulet, n'era lo entusiasta llemosiniste En Cárles Ros, á qui tant y tant li té que agrahir nostra materna llengua. Los que tal crehuen, incurrixen a un mateix temps en dos grosos errors; donchs, si ho reparen bé, vorán, no sols la gran diferencia que media entre l'estil, asunts y llenguatje d'estos dos autors, sino tanbé qu'el P. Mulet, qu'ells suponien haber figurat á últims del pasat ó a princpis del present segle, escrigué á mitjans del segle XVII, y lo il-lustrat notari En Carles Ros, compongué los seus escrits durant los anys del'ultim ters de la pasada centuria.
Per lo mes d'Abril de l'any de 1624, y en la vila de Sant Matheu, vingué á la llum de la vida Francesch, lo fill de Blay Mulet y Monserrada Querol, per los qu'en la edat de la infantea fon dedicat á les faenes del camp, fins que, segons conta la tradició, pasant un dia per cert punt ahon hi habia un pou ab son brocal de pedra, y fixanse en que la constant roçadura de la corda habia, poch á poch, obert unu fonda cavitat sobre la dura vora d'aquell, esclamá, posehit d'un arranch d'entusiasme:—«¡Si aquesta fluixa corda d'espart ha pogut penetrar adintre la dura pedra, també jo, per dur qu'el tinga, he de ferne entrar en lo meu cap l'estudi!»— Y tirant á rodar lo cabacet ab que anaba á femetjar, mamprengué dellavors l'estudi de les lletres, en les que, anant lo temps, ferme sempre, y confiant ab sa propia força de voluntat, consegui conquerirse una lluida carrera y deixarnos lo grat recort que la fama li conserva encara entre nosaltres.
De quins pogueren serne los Mestres del Pare Mulet en l'epoca de llurs primers estudis, no ens ha segut posible l'adquirir cap de noticia; puix sols se sap qu'en mes creixcuda edat vá ingresar, á lo que pareix, de coletjal en lo convent de Predicadors d'Oriola, ahon compongué lo romanç que ab lo titol de Desapropio n'incloem en este llibre; y que tanta ne fon la sehua aplicació y adelantament, que als 17 anys y dos mesos, pogué, en 9 de Juny de 1641, rebrer ja lo relitjós hábit de Sant Domingo en lo convent de son mateix poble, y profesar després, per fill de Sant Matheu, en lo de la ciutat de Valencia, lo 14 de Juliol de 1642 en mans del V. P. M. F. Gaspar Catalan de Monsonis.
Uns nou anys mes tart, graduat de Mestre en Arts en la Universitat literaria de Valencia, obtingué per oposició, en Maig de 1651, la cátedra de Arts de vesprés, segons diu lo erudit dominico P. Joseph Teixidor en lo tomo tercer del Necrologio qu'escrigué y del que habem pres moltes d'aquestes notes; pero per lo qu'es lleig en un d'els llibres de actes de nostre Artjiu municipal, no fon nomenat pera lo desempenyo del sen cárrech, fins lo 14 de Maig de 1659.
A primers de la Quaresma de 1656 (referix Alegre) que habent jubilat los nobles Jurats en la cátedra de metafisica moral al P.M. F. Acaci March, se presentá á ferne oposicions á ella lo P. lector Fr. Francesch Mulet, y va, ab grandísim lluiment, obtindrela. Després, deixant procura pera la presa de posesió de la cátedra que tenia guanyada, prengué cami pera Roma, ahon tenia determinat sostindrer conclusions en lo Capitol general per la provincia d'Aragó.
Conten que allí, sens que nosaltres pogám garantir l'autenticitat del fet, habent aplegat en
lo solemne dia de la Santisima Trinitat, lo Papa,
que já dehia tenir coneiximent del celebrat ingeni del P. Mulet, li demaná que s'encarregara de predicarne lo sermó d'aquella festivitat, y no encontrant per de pronte manera de deseixirsen, sense tenir, com qui diu, ni sixquera lo temps necesari per llevarse de damunt la pols del camí, putja dalt la trona, y predicá improvisadament aquell tan famós sermó que començant per les sacrílegues paraules:—«Malldito sea el Padre, maldito sea el Hijo, maldito sea el Espíritu Santo!...» — y que, deixant per un moment aterrat y confús á lo respetable auditori, sabé continuarlo tan ingeniosa com satisfactoriament pera tots, afetjine en seguida:—«Dicen los condenados en el infierno!»
Restá tan sorprés y tan sumament complagut lo Sant Pare de la agudea del P. Mulet, que volentli fer alguna gracia, li preguntá després del sermó, que qué era lo que desitjaba. Llavors lo reverendo dominico, dihuen que li vá respondrer, que únicament desitjaba ser bou solt. Estrany priviletji que li donaba facultats pera fer tot alló que millor li pareguera, y que, segons es fama, li fon otorgat per lo Papa.
En lo llibre de «Claveria comuna», (núm. 107, any 1666 á 67) artjivat en lo amunt citat Artjiu municipal de Valencia, consta habérseli pagat al P. Francesch Mulet, en fetja de 17 de Juliol, la paga de Sant Joan, que, com á catedrátich de Moral de la referida Universitat literaria li corresponia.
Pensen, sense fonanment, moltes persones que per il-lustrades se tenen, que la jovialitat y lo bon humor no poden ferne enjamai bona lligaça ab la ciencia, la virtut y la relitjositat, sent així que evidentment demostren tot lo contrari mil insignes eixemples de grans homens que, ab tot y aixó d'haber gastat en sa vida molta broma, han segut modelos de relitjositat, virtut y ciencia als que la humanitat rendira eternament sa admiració y son respecte.
Per si, pera desvanir la falsa creencia que la matjoria dels valencians ne tenen formada de que lo P. Mulet no va serne mes que, deixant á part son natural ingeni, un frare llech de rústich y vulgar enteniment, ó, com qui diu, un petris incultis, no hi bastara coneixer los anteriors apunts biográfichs, encara nos resta, consignarne así la opinió tan poch coneguda com digna, per tots conceptes, de ser atesa, que lo docte P. Teixidor abans citat, ne tenia ventajosament formada de nostre home.
En comprobació de lo que venim dient, héu así lo qu'el P. Teixidor escriu en una de les sehues obres inédites, ocupantse del P. Francesch Mulet, á qui no seria ningun despropósit apellar «lo Quevedo valenciá», ab qui pareix tenir algun punt de contacte, já que to Qaevedo catalá s'anomena en tots los pobles del principat de Catalunva á lo celebérrim Rector de Vallfogona: «Totes les memories manuscrites qu'he tingut ocasió de llegir (diu lo P. Teixidor), aseguren que lo P. Mulet ne fon un de los matjors sutjectes qu'en llur temps va tenir la relitjó, de profun-
do enteniment, gran filòsof y humaniste; y en la cátedra argumentaba ab tal eficacia, que poques vegades deixaba de convencer.»
Fon tambe molt agut y salat en la poesía, com ho demostren varios manuscrits que d'éll conserven alguns relitjosos, especialment lo titolat Desapropios. Egualment ne conserven alguns la memoria d'altres gistes aguts y graciosos ditjos del P. Mulet. D'aquest género es la resposta á lo Dean mossèn Frigola, que sent Rector de la Universitat, y trobantse Mulet argumentant en lo teatre, li digué ab molt poca cortesania:-«Acabe, P. Mulet.»—Τ aquest, ab sa natural agudea, li respongué sonrientse:—«Ja m'ho deixe, mossen Frigola.»
Fins así arriben los elotjis y alabances que lo erudit P. Joseph Teixidor, home dignisim de tot crèdit, li rendix á lo P. Francesch Mulet, podent, per elles, quedar completament convençuts de son error tots los qu'estaben en la falsa creencia de que lo P. Mulet tan sols va serne, com si diguerem, un palurdo frarot de misa y olla, ab algun natural ingeni pera compositar versos.
De huí en abant, tots los que, sens tó ni só, tenien format tan pobre concepte del P. F. Mulet, no podrán menys de confesar la sehua equivocació, y reconèixer en éll l'home que per oposició, lo qual algo vol dir en favor seu, vá obtindrer per dos vegades una cátedra en la Universitat literaria de Valencia, al sabí que baix la capa de son genial alegre y franch, revelava les sehues no comunes facultats intelectuals, puix que, segons lo testimoni del P. Teixidor, fon tan notable relitjós, filósof y humaniste, com predicador, catedrática y poeta.
Debem, puix, en conciencia, ferli justicia á lo P. Francesch Mulet: debem tenir presents, no sols, com alguns ho fan, les javacanades que de la sehua ploma ixqueren, ό se li hatjen després atribuït, sino també tots aquells merits que sobreixen en éll; y que seria negarlils ara, voler, sens mes ni mes, robarli la part de gloria que li pertoque.
Moltes son, en veritat, les composicions mes ό manco lliures, que, com á tots los poetes populars, se li han atribuït al P. Mulet; pero de totes elles, únicament habem admitit pera formar la present col·lecció, aquelles que, nosolamenfs per ser desde antich conceptuades com á llegitimes filles de sa malicciosa musa, concepte en que persones lletrades abunden encara, estábem en lo cas d'aceptarne, sinó també per serne ademes molt rahonable, com diem en la primera plana d'aquest llibre, la tradició que d'elles fins lo dia de huí nos han tramés los nostres avis, tradició, per altra part, conforme en un tot ah lo caràcter bullanguer y ditjaratjero de lo satírich dominiquino.
Y fíxense los llegidors en que, al calificar nosaltres de molt rahonable l'antiga tradició de que parlabem, nos habem fundat, principalment, en la gran semetjança, per no dir identitat d'estil y de llengnatje, qu'en les poesies per nosaltres recullides en aquest aplech campetja, lo qual, agregat á que los géneros á que perteneixen y los asunts qu'en elles se tracten, en los que, sempre en consonancia ab lo carácter, costums, estudis y posició social del P. Mulet, se pinta ab tal exactitud la sehua época, que pròpiament pareix que s'ens trasporta á la Valencia d'aquells llunyadans dies, ens obliguen á reputarles autentiques, ab casi la mateixa força de la mes llótjica argumentació.
Baix d'este punt de vista, per poch que, pera examinar los treballs contenguts en este llibre, parém la nostra atenció, no tardarem en encontrarne suficiens motius pera reputarlos escrits per una mateixa ploma; promte, sens dupte, descubrirem la similitut que de moltes frases, modismes, pensaments y fins de versos sancers. es dir, tot lo que constituix lo llenguatjc y estil d'un obra, existix entre les diverses composicions asi reunides, y tindrem que convindrer, per fi, en que totes elles revelen una mateixa procedencia.
Un d'els altres indicis que, si es vol, nos resten pera inclinarnos á créurerne oritjinals del P. Mulet aquestes obres, n'es, á nostre parer, lο vores ab clarelat que, no obstant les moltes variants introduïdes en les numerosos copies que d'elles s'han tret en Valencia, no n'es precisament, sí bé es mira, lo llenguatje qu'en elles s'emplea lo qu'en la época de sou autor s'usaba en esta ciutat, puix mes promte pareix notarse en les tals composicions recialles del qu'en lo Maestrat es parla encara, terra á la que perteneix la referida vila de Sant Matheu, en la que, segons los datos adquirits, lo P. Francesch Mulet va nàixer y fon criat los primers anys de sa vida, edat en la que, deprés lo natiu lïenguatje, ja may mes l'home l'oblida.
Si de lo estil y Ilenguatje d'estes festívoles composicions fora lo nostre objecte l'ocuparnos en este lloch, no seria, per cert, molt favorable lo juhí que d'elles faríem; pero sent altre lo fi que nos habem proposat, únicament dirém aixina de pasada, que, á pesar de serne jabacanes y de mal gust en molts casos, no carixen d'ingenioses y fins algunes vegades bellísímes imátjens, com per eixemple, quant en Los Amors de Melisendra posa en boca de Gayferos y lo Rey lo següent diálech:
| Gayf. | ¿Y saps Lo que talla aquesta espasa? ¿Saps lo valor de aquest bras Fins ahon aplega?—¿No has vist Véndre alborços enfilats Ab un junch? |
| Rey. | Sí. |
| Gayf. | Puix tants moros Quants m'en eixiran dabant Los enfilaré en la llança, Y m'els enduré enrastrats Com alborços; y si alguns Lo caball em van rodant Per llevarme á Melisendra, Los barrets bermells del cap Los desfaré á coltellades, Tan menuts, que pensarán Qu'el cel ha sembrat roselles Sobre les herbes del camp. |
D'aquesta comedia, diu lo molt erudit En Pere Salvá y Mallen, en lo preciós catálech de la Biblioteca de Salvá, que «si be comunment los valencians la coneixen ab lo títol de La Infanta Tellina y El Rey Matarot, en lo eixemplar manuscrit en quart que'éll ne tenia, se titolaba: «Comedia famosa y nova de cent anys, Secret de peixcar tellines y traça de agafar rates», y ademes, qu'enjamay habia segut estampada per estar escrita ab prou de llibertad y contenir espresions no del tot honestes.»
Les dos comedies referides, de les quals la primera consta de quatre jornades y la segona de tres, perteneixen á lo qu'en lo dia ne diem género bufo, y que alguns, equivocadament, ne crehuen qu'es d'invenció moderna.
Llarch y fastidios seria pera los que llitjen estes mal tirades ratlles, si anarem senyalantne así los mols intencionats epigrames, graciosos gistes, pensaments aguts, belles imátjens, com l'anteriorment copiada, y no pochs troços de solta y fácil versificació en que les composicions del Quevedo valenciá abundetjen; y no sent altre, com hem dit já, lo propòsit qu'abriguem, que fer conèixer los treballs literaris de lo celebrat poeta de qui fins así venim ocupantnos, preferible creem feme punt y apart en este asunt, deixant en ampla llibertat als lectors pera que formen lo -seu cabal juhí sobre'l mateix.
Valga per lo que valga, ans de tancar aquests párrafos, res pedrém en indicarne, que per mes que'ns habém esforçat nosaltres, no nos ha segut posible l'encontrar ningún dato fidedigne que justifique la versió de que, com alguns aseguren, lo P. Francesch Mulet escrigué en prosa castellana un voluminós tractat de Teolotjia moral, que probablement, si fon aixina, no aplegaria á estamparse.
Tal volta algun dia done encara la casolitat d'encontrar qualsevol, ab mes bona fortuna que nosaltres, lo llibre del que diem, y llavors, tindríem lo gust d'estudiar y coneixer á lo P. Μ. Francesch Mulet, no já com á poeta humoristich, sino també com á escriptor del género serio.
Una pregunta els tenia que fer á los lectors abans de finir lo presente article:—¿Son per acás menys lliures les obres de lo famós Arciprest de Hita, los quentos de Bocacio, la Celestina de Joan de Mena y fins algunes comedies del mestre Tirso de Molina, frare mercedari, que les del P. Francesch Mulet? De segur qu'en sentit negatiu donarán sa resposta tots aquells que les coneguen.
Obres literàries son aquestes citades, de les que tots los dies s'estan fent noves edicions, y de qu'en veritat ne seria una gran falta de ilustració y de cultura, lo voler prívarne, al públich.
¿Perqué, puix, deixar abandonades, donant d'aqueix modo lloch á qu'es perderen en lo mes llastimós oblit, les festives obres de lo célebre P. Mulet?
No veent lo motiu, hámles donat á llum, com desitjaban, y creem haberli fet altre servici á nostra literatura.
- ↑ Pláunos molt donarlos así les gracies á los senyors En Joseph M. Torres y En Francesch Vives, per haber tengut la amabilitat de facilitarnos alguns d'aquestos apreciables apunts.