Obres completes d'en Joan Maragall - Poesies II/Estacions
Passa lany per davant de ma finestra...
El sol, com un aucell que se'n va a jóc,
passa volant pels arbres cada dia.
Els ametllers s'han coronat de neu
i les mimoses d'or... Quina alegria!
Darrera la negror d’aquells xiprers
sospireja el ponent i mor el dia.
Avui la mimosa altiva
se m'ha posat al davant
tota plena d'arracades
i penjolls i fils daurats.
S'ha fet una minyonassa
que no ho hauria dit mai:
tan xica que la plantàrem
i tan prima, d'un sol tany!...
Ara fins m'ha fet respecte
amb aquesta majestat
que fa anar les arracades,
vanitosa, ençà i enllà...
Déu te guard, galan minyona!...
Mil perdons... Que Déu te guard!
Deixa estar tot afany i inquietud
i an el diumenge no li posis tasca:
és pecat fer res més que mirâ al cel
en aquesta dolçura de la tarda.
El vol del sol és cada jorn més alt
i va a pondre's al dm de la muntanya...
Altra vegada la musica
i altra vegada la verdor:
tu sempre tomes, Primavera:
no es cansa mai, el Criador!
Darrera els verds en llunyania
llença el pavó son crit estrany...
Ara han passat tres orenetes:
són les primeres d’aquest any.
. . . . . . . . . . . . . .
Amagat entre les branques,
he sentit un rossinyol
(dolces boires, fresca pluja
de l'abril),
i un colom ha alçat el vol.
Fresca pluja matinera
de l'abril, arbres mullats...
N'he vist uns, tots de renglera,
que fullaven encantats.
. . . . . . . . . . . . . .
Com avances, Primavera!
Tots els troncs s'han alegrat
espurnats de verdor nova
i algun que altre virolat.
És el verd de l'esperança,
és la flor de tots colors.
Quants aucells que van pels aires!
I, en la térra, quina olor!
Tot són vols i cantadissa.
Canta el nin: — Plou i fa sol! —
Tots els arbres se decanten
a l'amor del ventijol.
Als matins és mig daurada
la placeta vora el pont:
cada dia, quan me llevo,
una noia va a la font.
És un jorn radiant de Primavera:
udola el vent pitjant les portes doses;
tot dansa dintre els aires, i en la terra
riuen les roses...
I l'última en florir és la magnòlia,
blanca, opulenta, com un pit de dona.
Quan ja l'estiu son ceptre d'or tremola,
i a l'alè, més ardent de cada dia,
de l'imminent juliol
les altres flors desmaien,
heu's-e-la aquí que esclata
fresca i olorosa, ella,
com per l'abril la rosa.