Obres completes d'en Joan Maragall - Poesies I/Ave Maria Puríssima
La noble viuda d'en Maragall, a iniciativa de
la qual se fa aquesta edició de les obres del mestre, atenta a la estimació, tal vegada immerescuda, en que'm tenia'l seu marit, me feu indicar qu'escribís el pròleg. Vaig sentir una bella
por; i, sense meditar, acobardida i fugitiva l'ànima, vaig excusar-me. Còm atrevir-se a badar
boca sota l'ombra d'aquell qui en cada paraula
hi volia una meravella? I, per altra part ¿quína
explicació reclamaven els escrits diafànics d'en
Maragall? Per què extendre una cortina de prosa
morta devant de la poesia viva i vividora? Quín
pròleg millor que dibuixar, en la portada del
primer volum, un àngel amb el dit posat sobre'ls llabis demanant meditació y reculliment?
Mes la nit me dugué altre consell i una pila
d'idees. Oy, era del cas donar certes noticies, dir
certes coses... i adhuc algunes, jo era l'obligat a dir-les, tremolant o sense tremolar. Aixís
doncs, vaig acudir a l'il-lustre dama a retirar
la meva excusa i a remerciar l'honor que se'm
era feta. Ben entès que'l meu pròleg gairebé no
mereixeria'l nom de tal; seria una nota breu...
no res de pretensions. I D.a Clara Noble acceptà
la meva oferta amb expressió d'agrahiment.
Clara Noble!... Heus aquí un nom que'm sembla altament simbòlic, però ab un simbolisme no pas degut a la fantasia humana. Ab quin altre nom més adequat podriem batejar la dama silenciosa i activa, que col-labora indirectament en l'obra d'un escriptor, voltantlo d'una atmòsfera de pau, d'amor i consideració? Què més desinteressat i noble pot fer-se? La discreta dama ha preparat ab cura la visita de les muses, els hi ha obert delicadament la porta invitant-les a entrar, i ha restat en un modest apartament; però hi ha restat tota clara de la claror gloriosa que irradiava'l poeta estimat. I aquests ultims dies, difunt el poeta estimat, l'hem vista també tota clara de fe i esperansa, reverenciant l'estela de bondat i de bellesa qu'ell ha deixada sobre la terra. Esposa exemplar! Jo'm complasc en escriure a la portada d'aquest monument literari, units com ho estigueren en vida, els noms de Clara Noble i Joan Maragall.
I ja'm sembla que la meva intervenció no es estada ben inútil.
Are quatre paraules sobre l'eximi escriptor. Bo serà qu'en aquestes planes, qu'han de viure més que nosaltres, els qui l'hem conegut i tractat donguèm als venidors una descripció de la seva figura i maneres. Pocs homes han inspirat una més general simpatia. Era de mitjana talla, prim de carns i ben proporcionat, i's movia, adhuc en els seus últims anys, amb un bell aire d'agilitat jovensana. La seva testa hauria caigut bé sobre un d'aquells colls amples i acanalats del sigle XVI, que presentaven els caps com en safata, i fins i tot s'hauria pogut comparar sens desventatge amb les més egregies que ostentaren. Grossa sens desmesura, magra sens aixutesa, tenia una gravitat pensativa i dolça i un relleu ni tan enèrgic que li llevés elegancia, ni tan suau que li lleves majestat i distinció. Heu-se'n aquí detallades les entressenyes: front espayós, celles negres un xic crescudes, un si es no es borrascoses, ulls grossos, foscos i brillants, nas de perfil irreprehensible, l'apòfissi suaument prominenta, les aletes un pensament dilatades com per un respir d'emoció, tota la cara aprimant-se gradualment cap a la part inferior, revestida d'un bigoti braument robust i d'una barba curteta, hont l'argent del anys comensava a llustrejar com filet d'aigua entre la molsa.
Aquests detalls inanimats no poden pas donar, emperò, idea del home. Cal figurar-se aquelles fisonomies ab el moviment de la vida, ara ombrejades per un vel de reserva, ara dolsament avalotades per una inspiració corprenedora, ara aquietades per una meditacio profonda... En Maragall era més ànima que còs. La seva faç, d'una brunesa clara, ab qualsevulga emoció s'acoloria d'una vermellor quasi lluminosa, com d'aurora que invadeix un cel pàl-lit; i això, unit a la resplendor dels ulls i a l'exhalació fulgorosa del somriure, li comunicava una mena de trasparencia, qu'acusava una faró interna; i's diria que a travers de la materia tènua se dilatava en fora l'oratjós esperit. Aixís, tot transparent, tot esplendorós i falaguer el veyem apareixer els seus amics i no podiem duptar de la joya que li inspirava la nostra presencia. Oh, còm dol el pensar que no tornarèm a trovar-lo més de la vida! Còm ens sembla que s'es entristida Barcelona!
Les característiques del talent d'en Maragall eren un gran poder d'intuició i una repugnancia decidida per l'anàlisi. Veia les coses clarament d'un sol cop d'ull o no les veia pas. Les seves meditacions, més que a la capta de teoremes, tiraven a recontemplar l'intuició i a gaudir-ne les derivacions i harmonies. Quasi mai no argumentava: exposava simplement la seva idea; mes sabia fer-ho dins una gama tal de bon sentit, d'honradesa i caritat, i ab paraules tan frondoses de pensament, que s'apoderava tot seguit dels cors i les intel-ligencies. Resultava un excel-lent director de la opinió publica, un periodista excepcional, digne de la major confiansa. Ni cap apassionament l'ofuscava mai, ni cap interès partidista'l desviava del camí recte, ni les estridencies dels qui'l voltaven pogueren mai portarlo a la més mínima destempransa. El seu criteri, sempre orientat vers un ideal de noblesa i de justicia, era impertorbable. Li venen bé aquestes soperbes frases, ab que'l Maha-Barata pinta la conciencia del home just: era com una llantia penjada dins un palau, la qual crema serenament, i cap alè de vent la contorba; era com el mar: s'hi precipiten bramant els torrents sobre-eixits, i ell, magnífic i tranquil, se manté en un nivell inalterable. Quan les passions bullien, quan gairebé no hi havía ull sense bolva, ni cor sense verí, la paraula d'en Maragall sonava com un diapassó, que duya al bon acort totes les ànimes ben intencionades.
I en Maragall, més encare que periodista, era poeta i, més que poeta, home verament evangèlic. El seu elogi podria resumir-se en l'expressió ab que la Biblia sol fer el dels bons patriarques: deambulabat coram Domino: feya la seva via atent a la presencia del Senyor. La religió i la poesia eren per ell d'una sola pessa. Al seu entendre la bellesa era un aspecte de la Divinitat, i'l poeta un tornavèu del ritme de l'energia creadora; i n'estava tan convensut, qu'exercia l'art ab un esperit de religiositat, rebent la inspiració com una gracia inestimable, i adorant en les coses la font eterna d'hont procedeixen. Obeint una alta vocació, era sacerdot del ordre de la santa poesia, i ab el seu trevall sempre coram Domino, orava i adorava. Quína idea més gran pot donar-se de la dignitat del poeta? Que bé s'hi compaginen la noblesa i la humilitat! I ab quina amor no s'ha de teixir la obra artística, sentintla com una creació animificada, ahont concorren l'albir i la Providencia!
Tals entenèm qu'eren les idees d'en Maragall; mes el seu esperit, poc amic de la dialèctica, no's preocupava de demostrar-les. En tenia la intuició i la manifestava a voltes ab cert deix de misteri, indicant-nos prodigis obscurs a la nostra intel-ligencia, els quals les seves paraules no evidenciaven suficientment. I, es clar, aquestes manifestacions divorciades del mètode científic, si bé eren respectades per procedir d'un artista i profon pensador, a qui tothom regoneixia un mèrit extraordinari, no eren pas acceptades; i el nostre sigle positivista, de baix en baix les motejava de falornies. Mes jo crec que'l poeta no estava pas esgarriat del tot, i qu'hem d'anar a parar al seu punt de vista principal, si volèm rahonar llògicament tot partint de les troballes científiques de la Estètica moderna.
Taine, al establir en un estudi pacient la distinció entre la boniquesa i la bellesa, matà de cop les teories del bon gust, que tant de temps imperaren en la crítica i que, sistematisades per Baumgarten, constituiren els primers bastiments de la Estètica. Desde aquell moment no seria ja lícit invocar gustos més o menys discutibles i variables; els caràcters de la bellesa artística s'anaven designant i destriant objectivament, i la orientació adoptada's garantia pas a pas ab una atenta observació. Aquesta orientació es la qu'ha portat a la següent síntesi: la bellesa artística es una combinació gobernada, be segons finalitat, be per virtut de previsió. I, efectivament, una vegada entesos sobre'ls elements aptes a la bellesa i sobre llur valor relatiu, la fórmula'ns sembla braument ferma. Enclou sens dupte una gran veritat. Però'l pecat es aturar-se aquí. Si la bellesa artística es govern ¿què ha d'esser la que'ns volta per tots cantons ab la placidesa dels crepúscols, ab la sublimitat dels temporals, ab la variada expressió de totes les coses i moments? Es que no es bella la naturalesa? Es que existeixen dues belleses essencialment distintes? No; no volguèm fer violencia al enteniment; la bellesa es sempre govern, i, com que es sempre govern, aquell qui del mon en descarti la Providencia, li negarà la bellesa: això que ningú pot duptar, això qu'embadaleix els pobles de tot temps i de tot lloc. I es clar, admès l'artista Providencia, heus assí'l nostre mestre; i heus aquí, per reversió, el considerar que no es bella la obra artística perquè sia governada, sinó que es governada perquè imita la actuació de la Providencia tota bella. Imitar el gran mestre, plagiarlo, saquejarlo, endevinarli l'ànima a travers de l'escorça sensible de les coses, llucarli la intenció ulterior, aquella que no es arribada encara a real perfecció... això es ser artista. L'albir, per sí sol, establirà modes passatgeres, escriurà la recepta de les unitats clàssiques, decretarà la xinesca deformació del peu, crearà ents de rahó, que reflexaràn sols una bellesa llunyana, i caurà en les més aborribles pedanteries. Mes l'artista que atengui la naturalesa, que sorprengui els seus somriures secrets, que la pinti tal com es i més enllà, es dir, tal com aspira a ser, aquest artista despertarà emocions veres, i triomfarà; triomfarà a la llarga, car, tant com més noves sien les visions que aporti, ab tanta més repugnancia les admetràn els arbitrismes pre-establerts. Felis ell, si, com en Maragall, tot tenint la gracia, sab estimar-la a qui la dona!
En Maragall era una intel-ligencia forta i serena. Rebia la inspiració i sabía traduirla austerament, sense deixarse portar d'embriagueses; i la seva obra es profondament governada. Unicament en la seva rítmica sembla que hi manca algunes voltes aquest govern indispensable. Mes jo recomano al lector que no precipiti en aquest punt el seu judici, car les més de les vegades, si en la poesia maragallenca's pretereixen les rahons d'igualtat o de simetria, no es per incuria, sinó per introduirne d'altres que l'autor considera més poderoses. Vègin-se algúns exemples. En «El compte Arnau», poesía «L'Anima», s'hi troben els dos versos següents: —«Només fa mil anys que corre — el compte Arnau... i està cansat.» Indubtablement el segón es desmesurat en el ritme, feixugós i recarregat d'ans tòniques; pero reparis que, com més recalcadament se'n pronuncien les sílabes i'ls accents, més clarament se percebeix en ell una musica qu'expressa la fadiga i'ls «ha, ha» repetits d'una respiració esbufeganta. En la poesia «La Sardana», d'una sonoritat prodigiosa, el vers novè de cada estrofa sofreix una regirada de ritme sorprenedora. Cal tenir en compte que imita'l contrapunt, el qual, segons l'autor, «el bell ritme estrella». Podriem multiplicar les cites acompanyant-les d'observacions similars; mes basten les indicades per donar idea de la finalitat que's persegueix en aquesta mena de poesia. Tal com fins d'orella eren aquells follets de la mitologia escandinava, els quals diu que sentien l'inaudit creixer de les herbes, tal aixís el nostre poeta era fi de percepció; i no podèm menys d'admirarlo, adhuc quan per massa minucia en el sentir, ens sembla que s'extravia. Altrament pocs lírics han produit efectes tan màgics de sonoritat com els de les estrofes simètriques que brillen assí i allà en la seva obra; i, quan s'entrega al ideal clàssic, sab tractarlo ab una mestría helènica: digui-ho si no, la cèlebre composició titulada «La vaca cega».
En resum, la seva obra no té desferra. Els seus versos s'han de llegir detingudament, sospesant-los un per un; i com més bé s'examinin, més se repararà que no n'hi ha cap que, per un cayre o altre, no contingui un abey d'or. La seva prosa es també de poeta i plena de revelacions sorprenedores, visions d'un ull claríssim i penetrant.
Ara bé, tractantse d'un autor de tant de valer, es natural que tota cura en l'arreplec de les seves obres ens ha de semblar poca; mes, podèm estar descansats: el més fervent entre'ls deixeples del mestre, D.ª Clara Noble, ànima d'aquesta edició, les ha recullides ab la devoció meteixa de qui cerca santes reliquies. Aquí s'ha procurat acoblar-les totes. Hi son les editades i les inèdites, les de vers i les de prosa, les originals i bona part de les traduhides. S'ha volgut que en aquest monument no hi manqués cap pedreta. Fins i tot hi va, per consell meu, una petita colecció de pensaments poètics, que'l mestre havia apuntats a llapis en un llibret de butxaca, els quals son interessants, no sols per llur valer intrinsec, sinó perquè revelen la gracia rítmica ab que foren rebuts ja en el primer instant de llur concepció. També s'hi posen unes quantes cartes particulars, que versen sobre assumptes d'importancia. Solament alguns himnes i cansons, que roden de assí i d'allà per viles i poblets, hauràn pogut escaparse. En una paraula, aquesta es la casa d'en Maragall. Ell hi es, tant com es possible que sia en un palau d'aquest mon; i ell hi regna sol i senyor.
Manca només are que, ja que no la seva biografia, en donguèm algunes efemèrides importants. En Joan Maragall i Gorina nasqué a Barcelona, en el carrer de Jaume Giralt, als 10 d'Octubre de 1860. Estudià en la meteixa ciutat la carrera de dret civil i canònic i va llicenciar-se als 27 de Juny de 1884. Exercí alguns anys d'advocat, no gaires; i'l día 23 d'Octubre de 1890 fou nomenat secretari de la redacció del «Diario de Barcelona», i particular del celebrat periodista en Joan Manyer i Flaquer. Als 27 de Desembre de 1891 contragué matrimoni ab donya Clara Noble, l'exemplar esposa, qui resta venerant sa memoria. Mentrestant les seves poesies anaven cridant la atenció dels intel-ligents i guanyant premis en els certàmens; i en Maig de 1904 fou proclamat mestre en Gay Saber. De 1903 a 1904 ocupà la presidencia del Ateneu Barceloní. Finalment, morí en la pau del Senyor als 20 de Desembre de 1911, en la ciutat de Barcelona, barriada de Sant Gervasi.
Bon espòs i bon pare, fou guía i amor de la seva nombrosa familia. Barceloní de soca a rel, fou la veu de l'honor i la generositat en el seu poble i li llega un veritable tresor literari. Era senzill, contrari a tot amanerament i pedanteria. Mai se li reparà cap gest d'enveja, ni cap destempransa de ambició; ans bé'l seu esperit, obert a la caritat, estava disposat sempre a favorir els seus companys de lletres, a encoratjar-los quan s'abatien i a cedi-ls-hi tota disputada preeminencia. No tenia enemics. El seu mestre fou el bon Jesús. Els seus últims moments foren els d'un Sant. Va fer com les flors del lligabosc: ab la vinguda del vespre exhalà encare una olor més rica. Desde'l principi de la seva malaltia'n presentí la fí; mes sens espantar-se'n; estava preparat al trànsit i proseguí serenament les tasques literaries. S'havía proposat escriure una disertació titulada «Elogi de la mort», i l'inicià ab aquesta frase: El mellor elogi que pot fer-se de la mort es dir que la mort no existeix. No tingué temps d'afegir-hi altres conceptes; s'hagué de enllitegar i anà extenuant-se lentament, conservant, emperò, el cervell clar i'l cor sencer fins a la darrera hora. Era com una llum que sura sobre un blè apagadís, si'l deixa no'l deixa: una ánima flotant sobre un cadavre; i aixís dies i dies... Mes, lluny de contristarse, donava coratge als seus, i'ls hi deya tendrament: «Jo no us deixo pas; no'm veurèu, però seré sempre entre vosaltres.» I no sols no's queixava, sino qu'en la seva aflicció corporal rendia gracies a Deu, exclamant tot sovint: «Deu meu, quina mort més dolsa!» I aquestes i les d'alguna altra oració, que anava mormolant, foren les seves últimes paraules. Era que comensava a gaudir ja les dolçors de la benaventuransa? Oh, l'home excels! Nosaltres, considerant la exemplaritat de la seva vida i de la seva mort, al proposar-nos demanar als cristians lectors que's recordin d'ell en la oració, més aviat que a escriure «preguèu pel mestre» ens sentim inclinats a escriure «pregueu el mestre.» Oh sí, segurament es més felis que nosaltres, i sab per cert a hores d'are si en allò que cantava en vida,
¡Oh poeta extasiat...
hi ha un ressò de les cadenses
del aucell d'ales immenses,
que nia en la eternitat.
J. Ruyra