Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/En Robert, home social
Hi ha homes que un se'ls pot ben imaginar vivint tots sols a dalt d'una montanya, nodrint-se l'ànima d'una obscura comunicació amb les pedres i 'ls núvols i les plantes, i d'una quieta contemplació dels espais; o bé que, inflamats per l'Amor, que tot ho anima, cerquin aquella soletat pera abeurar-se de Deu en la font meteixa de la seva omnipresencia.
D'altres n'hi ha que, sense tenir la força del egoisme sublim d'un anacoreta o d'un mistic, se'ls veu naturalment sols en mitj de les agrupacions humanes, no demanant ni donant res més que lo extern de la vida social, o bé que prenen i retornen sentiments i idees, mitjansant obres i fets aisladors de la personalitat viva.
Després hi ha la gran munió dels que 's donen als afectes de la familia, de la amistat, de les simpaties, de la comunitat d'aficions o d'interessos; però que més enllà de la esfera de relació determinada per la seva activitat particular, la seva sociabilitat resta vaga, esfumada i sense més comunicació que la del contacte superficial, sense penetració.
Are mirèu aquells pocs homes que són essencialment socials perquè són personalment de tot-hom i tot-hom es d'ells, i desseguida'm dirèu amb alegria:—Aquí, aquí es el doctor Robert!
An el doctor Robert, no solament no us l'imaginaréu vivint sol a dalt d'una montanya, ni aislat i inactiu en mitj de la societat, sinó que la seva relació i la seva activitat se us representaràn sempre directes, personals, vives i ilimitades.
Pensèu amb un Pasteur, per exemple, i'l vostre pensament veurà desseguida en un laboratori, en la quietut de la nit, un home sol, vestit de treball i atent an els misteris de la vida, que lentament actuen en el fons dels vasos que regira. Pensèu amb un Bismarck, i se us representarà concentrat, movent, de lluny, desde'l fons de sí meteix, la sort de les gents i'ls canvis dels Estats; pot-ser conferenciant confidencialment amb una o dues persones, o dictant algún terrible document dins d'una cambra ben tancada. Pensèu amb un Taine, i se us apareix un home vestit amb descuit, anant tot sol hores i hores per un passeig solitari: si dû companyia, es no més la d'un llibre, que a voltes fulleja o la d'un deixeple, temorós d'interrompre'l seu silenci plè de idees. Bé n'es de gran la influencia d'aquests homes tipos; doncs, quan hi penso, els veig aixís: personalment sols.
Però quan penso amb el doctor Robert, sempre'l veig en mitj d'un agrupament de gent que tota se'l mira com encisada pel seu esguard, per la seva mitja rialla, per la seva paraula, per tota la seva actitut un xic tirada endavant, com empesa per una força de simpatia. I si hi penso una bona estona, l'agrupament va canviant: tant aviat es una familia que l'escolta àvidament com a un oracle al costat de la porta tancada d'una cambra de malalt, com es una munió de nosaltres meteixos, aquí, en aquest saló, en el llindar, després d'una conferencia, que escoltèm la paraula amable que té per cada hú dels que li hem donat la enhorabona; com en el carrer, a la sortida d'una reunió pública en que la seva presencia i la seva paraula han fet vibrar les voluntats, i ell, un xic acalorat, frueix del entussiasta comiat dels que l'acompanyen. I, cosa especial! sempre'l veig aixís, a les vores d'una porta, prenent comiat de la gent, dret, amb el capell a la mà, disposat a anar a un altra banda, de la reunió al cercle, del cercle al malalt, del malalt a la junta o a la academia, empès sempre per la necessitat, per la missió d'actuar per tot arrèu amb la simpatia que vibra entorn de la seva persona.
Anirà a tancar-se en el seu estudi de metge per esbrinar en llargues hores de meditació o experimentació els misteris de la vida i de la mort? Anirà a un arxiu a cercar en els vells llibres lliçons de la historia de l'esperit humà? Anirà a la soletat del camp a concentrar pensaments i forces per la lluita política? No; la seva medecina sembla intuició i, tal vegada, sugestió: sembla que ell se la porti sempre la seva medecina. El seu saber es art que elabora inspiradament lo que troba suspès en l'ambent que 'l rodeja. El pensament i la força de la seva acció les pren en la meteixa corrent social que'l dû i que ell intensifica en la seva persona. Ell ha d'anar sempre del cercle al malalt, del malalt a la càtedra, de la càtedra al meeting, a entregar la seva persona i a actuar amb ella sobre la dels altres, politics o deixeples, amics o malalts. La seva força i 'l seu saber es ell meteix; la seva acció es la seva simpatia.
Ell es de tot-hom i tot-hom es d'ell: ell no crearà en la soletat una força que, apuntalant-se en la seva persona, arrenqui a las multituts amb violencia cap a una nova direcció; sinó que assimilarà la força de la corrent en que 's trobi, se la farà seva, i la aumentarà i la apressarà poderosament. Lligat per las voluntats disperses i al meteix temps lligador, unificador d'elles, no podrà viure ni podrà influir de fòra estant, ni, un cop a dins, n'hi haurà una sola que's puga sustreure a la seva força acumuladora.
El doctor Robert fou un acumulador de la gravitació social: era un imàn humà: inactiu, inútil, mort, si isolat de les atraccions entre'ls homes; sensibilissim an elles i d'una vida i acció meravelloses sobre elles meteixes un cop entrat en la esfera de les influencies personals.
Ell sentia i feia sentir fortament la gravitació social. Me 'n recordo ben be del dia que va arribar a Camprodón, el darrer istiu que va passar-hi, que fou el darrer de la seva vida mortal. Venia de la lluita política, de la febre del parlament, de dos anys d'agitació, de meetings, d'inquietuts, de glories, d'angunies, de fermentació de tot el seu ser, i'n duia les senyals. Macilent, esblaimat, decaigut, va entrar a la vila entre la simpatia i l'entusiasme de tot-hom que l'acompanyà fins a la porta de casa seva; un cop allí va pendre comiat de la companyia amb breus paraules de fadigat agrahiment, com si ja no podés donar més de sí, i va entrar a casa seva tot corvo i rodejat dels seus. I jo, al veure tancar-se aixís la porta darrera d'ell pensava, o mellor dit, sentia:—Oh! quín moment més dolç serà aquest pera el doctor Robert! quín sospir més ample deu fer are al trobar-se sol amb els seus! Còm s'esllanguirà en el seu llit; còm no voldrà veure a ningú més, ni parlar més que de cosas casulanes; còm cercarà després passeigs solitaris; còm li plaurà la quietut de les montanyes, realçada encare pels adormidors sorolls del vent i del riu, pel solemne bruelar dels bous i'l crit inarticulat d'algun pastor llunyà! Còm se tancarà en sí pera gosar de sí meteix en la reflexió de la seva obra! Quín repòs tant delitós per lo ben afanyat!
Aquest repòs tant respectable, tant sagrat, ens hem de guardar bé de destorbar-li; hem d'estar dies sense anar-lo a visitar, sense vèure-l.
Això era al mij-dia. Al cap de dues hores me'n vaig anar al Círcol dels forasters, tenint en els llavis totes aquestes paraules pera dir-les al primer que trobés; i'l primer a qui vaig trobar a l'entrar va ser al doctor Robert, entretingut en un joc de passa-temps amb uns amics. Vaig restar tot meravellat. Ja se li veia, ja, la esllanguida expressió i actitut del repòs, en el gesto, en la paraula, en el esguard; mes el seu repòs de la lluita social cercava positura en la societat, en la conversa, fòra de casa seva, fòra de sí meteix. Vaig pensar—El doctor Robert no pot estar sol!—i en això'm semblà veure tota la seva força i tota la seva feblesa.
Llavores vaig recordar-lo en els moments de la acció més propia de la seva vida, quan la seva presencia era un benestar per tots els quins de prop o de lluny el rodejaven, tant en la casa del malalt, hont la misteriosa força de la seva simpatia's feia sentir d'una manera tant més intensa i profonda quant més reduida, com en la reunió pública, en el meeting tempestuós, hont a l'aixecar-se, al mostrar la seva figura, produia tot seguit una corrent d'aplauso i entussiasme que subjugava als més frets i als meteixos adversaris en idees. I an ell, en aquells moments de lluita, se'l veia fruir virilment de la vida que esmerçava, delitar-se en l'escalf del foc que'l consumia: se'l veia viure.
I'm sembla tornar a veure, i més clarament, tota la força i tota la feblesa del doctor Robert, la essencia meteixa de la seva vida, la seva missió, i còm aquesta havia d'anar a parar a la política, perquè en l'estat actual de la humanitat la política es la funció social per antonomasia. I vaig veure'l modo còm el doctor Robert havia entrat en la política i'm semblà que no podia èsser d'altre. Ell havia d'entrar en una causa viva: es a dir, no en una política d'interessos, sinó en una política de palpitacions. Ell s'havia de donar an aquesta causa: es a dir, que no podia conduir-la ni innovar-la, sinó abandonar-s'hi. I ell, la seva persona, havia de donar an aquesta causa una vivor per dintre i una influencia per fòra que el fessin per un cert temps l'ànima d'ella.
Si això's va realisar, i còm, i fins ahont, no sòc jo qui ho haig de dir, perquè no'm pertoca jutjar al doctor Robert com a polític. Però deixèu-me arribar fins al punt aquell en que l'home en general i l'especial polític se troben i's resumeixen en una frase simbòlica. Tots recordèm les paraules aquelles del doctor en el meeting del Nou Retiro, quan, retraient lo que li deien de que les lluites pel catalanisme'l matarien, va exclamar amb aquell caient de veu que a tots ens sembla sentir encare:—Que'm matin!—La ovació fou grandiosa: ell i el públic se van entendre desseguida. El sacrifici quedava acceptat i començava a consumar-se.
Que'm matin! Hèuselaquí l'home que s'entrega a una causa; no l'home que s'apodera d'una causa. Bismarck feu de la unitat alemana la obra de la seva vida; però, us afigurèu en la seva boca aquest «que'm matin!»? Us el figurèu tant sols en boca d'un Parnell? No: aquests eren conductors de les gents apassionades; el doctor Robert era un acumulador de la passió que'l rodejava. Bismarck o Parnell, mirant els sufriments de tots aquells als quins guiaven envers l'ideal, més aviat haurien dit estoicament per amor an aquest: que es matin! El doctor Robert, que era la encarnació meteixa de la massa apassionada envers l'ideal, n'havia d'ésser, naturalment, la víctima primera, simbòlica, la víctima de les víctimes.
Que'm matin! I'l varen matar. Però va morir havent-se donat tot ell, i per això res va morir d'ell sinó que tot viu en nosaltres.
Res de lo que ha sigut torna al no res. I aixís com no's perd ni un àtom de lo que'n dièm materia, tampoc se perd ni un pensament de lo que'n dièm esperit. L'artista viu perdurablement en les seves obres, l'home de ciencia en els efectes socials de les seves investigacions, l'home d'acció en la trascendencia dels seus fets, i tots en els amors que hem creat en la terra, en l'increment de vida que hem portat a la germandat humana.
Aixís el doctor Robert viu en l'agrahiment dels malalts que ha curat, en el bon record de l'endolciment de tantes penes, en les voluntats i devocions que va atraure-s, en tantes amistats per sempre més anyoradisses... i viurà sobre tot en aquesta nostra santa causa catalana que abraçà com corona de la seva vida, a la que acabà donant-se tot ell, i ahont ha deixat escampada per sempre més tota la força de la seva simpatia, que es tota la essencia de la seva vida.
Sigui immortal en ella, i'l tresor d'amor que ell va portar-hi fàci-la encare més sagrada la causa nostra. Aixís poguèm anar enriquint-la com ell va enriquir-la, cadascú amb la seva naturalesa, però tots amb l'increment del llevat d'amor que ell va deixar-hi.
Aixís be podrèm dir que'l doctor Robert no es mort, que no morirà mai, que la seva vida aumentarà i's farà cada dia més gloriosa amb la gloria creixent de Catalunya.
Jo estic cert que, en aquest moment en que tots ens hem aplegat a l'entorn de la seva imatge pera honrar solemnement la seva memoria, no es la seva imatge sola la que'ns presideix, sinó ell meteix: ell meteix que's remou are dintre de cadascú de nosaltres amb la força del record, amb la vibració de la simpatia, amb aquella mitja rialla ampla que tots hi cabiem, i aquella mirada amorosa que tot ho penetrava; ell qu's delita agegantadament en una sola delicia feta de la de tots nosaltres plegats al recordar-lo amb amor, i al fondre aquest amor an ell, l'home social per excel-lencia, en l'amor social més perdurablement viu de la terra: l'amor a la patria.
- ↑ Estudi llegit en la vetllada consagrada a la memoria del doctor Robert, a l' Atenèu Barcelonès pel Maig de 1903.