Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/Elogi de la paraula






ELOGIS






1. ESCRITS EN PROSA.— II


ELOGI DE LA PARAULA [1]



        Senyors:

 Quína gloria pera mí haver arribat a seure en aquest lloc i ésser el primer d'alçar la veu en la anyada! I doncs, tant m'estimèu que us fes goig pera presidir tota la companyia? Jo vull correspondre al vostre amor i a la dignitat que ell tot sol me concedia, parlant-vos del nostre amor comú a la rahó d'ésser d'aquesta casa, fent-vos l'Elogi de la Paraula.
 Diu Raimond Llull: «Tot quant hom pot sentir amb los cinc senys corporals, tot es meravella; mas car hom les coses sovent sent corporalment, per això no se'n meravella. Això meteix esdevé de totes les coses espirituals que hom pot membrar o entendre.»
 Doncs jo crec que la paraula es la cosa més meravellosa d'aquest món perquè en ella s'abracen i's confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la naturalesa.
 Sembla que la terra esmerci totes les seves forces en arrivar a produhir l'home com a més alt sentit de sí meteixa; i que l'home esmerci tota la força del seu ésser en produhir la paraula.
 Mireu l'home silenciós encare, i us semblarà un ésser animal més o menys perfecte que'ls altres. Però poc a poc ses faccions van animant-se, un començament d'expressió il-lumina'ls seus ulls d'una llum espiritual, sos llavis se mouen, vibra l'aire amb una varietat subtil, i aquesta vibració material, materialment percebuda pel sentit, porta en son sí aquesta cosa immaterial desvetlladora de l'esperit: la idea!
 Còm! Sentirèu la remor del vent i'l soroll de l'aigua i l'aixordament del trò, deixant en vostre esperit una gran vaguetat de sentiment, i n'hi haurà prou amb que un nin menut que's fa sentir no més de molt aprop, diga suaument: Mare, pera que oh! meravella! tot el mon espiritual vibri vivament en el fons de les vostres entranyes? Un subtil moviment de l'aire us fa present la immensa varietat del món, i alça en vosaltres el fort pressentiment de l'infinit desconegut.
 Oh! quina cosa més sagrada! Diu Sant Joan: «En el principi era la paraula, i la paraula estava en Déu»; i diu que per ella foren fetes totes les coses; i que la paraula's feu carn i habità en nosaltres. Quín abisme de llum, Déu meu!
 Amb quín sant temor, doncs, no hauriem de parlar! Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hauriem de parlar com encantats, com enlluhernats. Perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que'ns representi, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecti quelcòm de la llum infinita que infantà al món. Còm podem parlar fredament i en tanta abundancia? Per això'ns escoltèm els uns als altres comunment amb tanta indiferencia: perquè la habitut del massa parlar i del massa sentir nos enterboleix el sentiment de la santedat de la paraula. Hauriem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d'expressió: Quan l'esperit s'estremeix de plenitut i les paraules brollen com les flors en la primavera una a una, i no pas en totes les branques, sinó com a sort d'una branca. Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundantes brolla una flor com expressió meravellosa. No veièu en la plenitut de les plantes la admiració d'haver florit? Aixís nosaltres quan brolla en nostres llavis la paraula verdadera.
 No heu sentit mai els enamorats còm parlen? Semblen uns encantats que no saben lo que's diuen. Fan un parlar tot trencat, entre la llum abondant de les mirades i la plenitut del pit bategant, I aixís les seves paraules son com flors. Perquè, abans l'amor no parla, quín bull de vida en totes les branques del sentit! quín voler dir els ulls... i quan s'encreuen ardentes les mirades, quín silenci! No us havèu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietut plena de vida que sembla una adoració de tota la terra? Doncs, aixís adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les mirades. I'n brolla per fi una música animada, oh! meravella!, una paraula. Quína? Qualsevulla; però com que porta tota l'ànima del terrible silenci que la ha infantada, sia quina sia, probèu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribarèu mai al fons, i us espantarèu de l'infinit que porta en les entranyes.
 Aixís parlen també'ls poetes. Son els enamorats de tot el del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després se posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavores diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Gènesis, del caos ne surt la llum.
  I aixís la paraula del poeta surt amb ritme de sò i de llum, amb el ritme únic de la bellesa creadora: aquest es l'encís diví del vers, veritable llenguatge de l'home.
 Diu Emerson: «No ha creat Déu les coses belles, sinó que la bellesa es la creadora de l'Univers.» I aixís sembla que Déu crea en la paraula inspirada del poeta.
 Mes oblidats sovint de la divinitat del món, i per aparents necessitats de lo contingent, menyspreuèm el poeta xic o gros que hi ha en cadascú de nosaltres, i parlèm interminablement sense inspiració, sense ritme, sense llum, sense música, i nostres paraules s'escorren insignificants i fadigoses, com planta que's dissipa en fulles innombrables, ignorant la meravella de les flors que dû inexpressades en son sí.
 I vosaltres meteixos que sou anomenats sobre tots poetes, quàn serà que entrarèu profondament en les vostres ànimes pera no sentir altra cosa que'l ritme diví d'elles al vibrar en l'amor de les coses de la terra? quàn serà que menyspreuarèu tot altre ritme i no parlarèu sinó en paraules vives? Llavores serèu escoltats en l'encantament del sentit, i les vostres paraules misterioses crearàn la vida veritable, i serèu uns màgics prodigiosos.
 Que jo he vist que quan parlèu oblidats del ritme buid de vostra vanitat corruptora i en tota la humilitat de la vostra ànima inspirada, jo he vist a la gent que abans distretament us escoltaven, il-luminar-se d'ulls, inflamar-se de galtes, alenar amb les boques més que usualment obertes i somriure beatament entre llàgrimes, rendint el còs pera ésser son esperit transportat a la divina esfera. He vist mirar-se uns amb altres, meravellats i ditxosos de veure-s junts, redimits de tota contingencia per l'encantament, que'ls era desconegut, deia absoluta paraula; i repetír-se-la barbotejant amb veu trencada els uns als altres, i als de més enllà que no la ohien; i de lluny i de més lluny tots els ulls anar-se girant il-luminats vers el poeta que parlava en la humilitat de la febre creadora; i en tots els ulls una gratitut amorosa com de criatura a son creador.
 Mes are, malhaurats, tot sovint, damunt d'un grà d'inspiració sagrada, volèu aixecar edificis de rahó vanitosa, inflant ridículament els vostres ritmes pera omplir-los de les paraules que neden mortes en les superficies de les coses; i la gent se cansa de sentir-vos parlar vanament amb música inanimada, i us tenen per entretinguts maniàtics, i ho sou. Havieu trobat una paraula pera donar llum a tot lo món, i'l vostre baix pruhit per una superficial perfecció i grandesa la ha voltada d'un boirós aixàm de paraules sense vida que han ofuscat aquella divina llum, retornant-la a la confusió i a les tenebres.
 Aprenguèu a parlar del poble: no del poble vanitós que us feu al voltant amb les vostres paraules vanes, sinó del que's fa en la senzillès de la vida, davant de Déu tot sol. Aprenguèu dels pastors i dels mariners.
 Quànt contemplar uns i altres en silenci la majestat del món allí hont l'esperit batega amb ritme lliure i gran! Quànta immensitat han reflectat en els ulls, quànta bellesa de cels blaus i de prats verts i de mars mudant sovint de color com el rostre d'una verge, i de llunes i sols, i de boires grises i plujes tèrboles! Quànt vent han sentit llurs orelles i quàntes rítmiques onades, i'ls trons que s'acosten i s'allunyen, i'l bruelar dels bous i crits misteriosos en l'espai! Quànta flaira d'aigua salada i herba fresca, i còm llurs sentits han sigut amorosament tocats per totes les coses pures! Llurs faccions n'estàn com encantades, i parlen rarament; però quan parlen, llurs paraules son plenes de sentit.
 Recordo un jorn pel nostre Pirenèu, a plè mitj-dia, que avençavem perduts per les altes soletats: en el desert de pedra onejanta haviem marrat tot camí, i debades interrogavem amb ull inquiet la muda immensitat de les montanyes immóvils. Sols el vent hi cantava amb interminable crit. De sobte, en el crit del vent sentirem un esquelleig invisible; i nostres ulls astorats, poc fets a aquelles grandeses, tardaren molt en ovirar una eugassada que en un clot de rara verdor pexia. Esperançats nos hi encaminarem fins a trobar el pastor ajaçat al costat de la olla fumejanta que'l bailet, de jenolls en terra, atentament vigilava. Demanarem camí, i l'home, que era com de pedra, girà'ls ulls en son rostre extàtic, alçà lentament el braç signant una vaga dressera, i mogué'ls llavis. En la atronadora maror del vent que engolia tota veu, suraven sols dues paraules que'l pastor repetia toçudament: «Aquella canal...», i signava enllà vagament cap amunt de les montanyes. «Aquella canal...»: que eren belles les dues paraules entre'l vent gravement dites! que plenes de sentit, de poesia! La canal era'l camí, la canal per hont s'escorren les aigües de les neus foses. I era, no qualsevulla, sino «aquella» canal; aquella que éll coneixia ben be entre les altres per fesomia certa i pròpia: era alguna cosa aquella canal, tenia un ànima; era «aquella canal...» Veièu? Pera mí això es parlar.
 Recordo una nit, a l'altra banda del Pirenèu, en «aquelhes mountines que tàn hautes sount», que sortí de la fosca una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que'm digués quelcòm en la seva llengua propia, i ella, tota admirada, signà'l cel estrellat, i feu no més aixís: «Lis esteles...» i'm semblà que també això era parlar.
 Recordo més recent un cap al tard en una punta de la costa cantàbrica hont els ponents son bells. La gent hi venia a veure pondre-s el sol en el mar. Venien enrahonant, però en sent allà tothòm callava davant del mar que mudava de colors. Vingueren dos homes de mar silenciosos, i's plantaren davant de la costa immensa; i per bona estona l'un al costat de l'altre callaren. Després l'un, sens moure-s ni girar-se al company, li digué: «Mira». I tothòm que ho sentí mirà endavant, veient cadascú una meravella propia. També allò era parlar: i lo que no es aixís, paraules buides.
 «Aquella canal»... «Lis esteles»... «Mira»... Paraules que duhen un cant a les entranyes, perquè naixen en la palpitació rítmica de l'Univers. Sols el poble ignoscent pot dir-les, i'ls poetes redir-les amb ignoscencia més intensa i major cant, amb llum més reveladora, perquè'l poeta es l'home més ignoscent i més savi de la terra.
 I quant els poetes sàpiguen ensenya-ns-el aquest llenguatje sublim, i fer-nos oblidar tot altre, després d'haver-lo oblidat ells meteixos, llavors vindrà'l regne llur, i tots parlarèm encantats per la música creadora. Tots parlarèm mitj cantant amb veu sortida de la terra de cadascú, menyspreuant l'artifici de llengües convencionals, i cadascú s'entendrà no més amb qui s'hagi d'entendre; però quant parli del fons de l'ànima amb amor, se farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeheix això, que mitj entendre una paraula es enténdre-la més que enténdre-la del tot, i no hi ha altre llenguatje universal que aquest.
 Perquè, què vol dir llenguatje universal sinó expressió i comunicació de l'ànima universal? I si l'ànima universal es la bellesa amorosa que traspua per tota la creació i en cada terra parla per boca dels homes que la terra meteixa s'ha fet en lo seu amorós esforç, la única expressió universal serà, doncs, aquella tan variada com la varietat meteixa de les terres i llurs gents.
 I per ella els homes s'entendràn sols en la armonia natural produhida pel verb amorós de la bellesa creadora, mes en ella s'entendràn de debò, en veu i en esperit; mentres que are la mútua intel-ligencia de superficials paraules aspres lluny de l'amor i la bellesa, es un entendres sens entendre-s: pensen els homes que s'entenen, i menys s'entenen com més pensen entendre-s.
 Que si posèu en conversa dos homes de diferents llinatjes i parlant cadascú la llengua propia, podrà molt ben ésser que, no entenent-se en les coses més superficials, puguin, emprò, si amb amor arriben a parlar-se del fons de les ànimes llurs, trobar en la música ideal de les veus apassionades un sò d'armonia, una paraula, en la quina vibrin tots dos per igual: era la única en que havien de entendre-s; i l'ànima universal s'ha manifestat a tots dos per igual en aquella comuna resplandor; en allò sols s'hauràn entès, mes, quín entendre-s!
 Però que si aquells dos homes se parlen en una meteixa llengua, be sia perquè l'un tinga apresa la de l'altre, ja abdós una tercera agena, potser que s'entenguin molt be en les coses més vanes; mes, allí ahont comenci a palpitar fondament la vida, allí deixaràn d'entendre-s; perquè cada terra comunica a les més substancials paraules dels seus homes un sentit sentimental que no hi ha diccionari que l'expliqui ni gramàtica que l'ensenyi. I aixís aquells dos homes diràn una meteixa paraula que sonarà igual per fòra i creuràn haver-se entès; mes en lo bell fons de les ànimes el càntic no serà pas igual.
 I no es pas la armonia de fòra la desitjable, sinó la de dintre; que no es pas pel soroll de les paraules que tots els homes som germans, sinó per l'esperit únic que les fa brollar diferentes en la varietat misteriosa de la terra.
 I aquell esperit cal cercar-lo a travers d'aquesta varietat misteriosa, tractant la paraula com cosa sagrada, inviolable, parlant cadascú amb sant amor la llengua ignoscent del poble en que Déu l'ha posat, donant-li en ella son verb creador; parlant sols en plenitut de sentit i puresa d'expressió, i estalviant temorosament el sacrilegi de la paraula artificiosa o grollera.
 Hèusaquí, doncs, còm al predicar nosaltres la exaltació de les llengües populars, no altra cosa prediquèm que'l pur imperi del verb creador, la infinita transformació de la terra en el cel, que es el més fondo anhel del veritable progrés humà. I aixís, quan la nostra predicació es motejada de rebel-la, estèril o regressiva, nosaltres podèm somriure als nostres enemics amb fermesa serena, i seguir avant predicant la llei del verb, que es la llei del món. Perquè essent lo món creat pel verb, quí, sinó'l verb, ha de regir-lo cap al cel? I si'l verb que omple la creació's manifesta a travers de la terra per la paraula de l'home, que es la suprema expressió de cada terra, quín altre arreglament de les terres pot ésser desitjat, si no es aquell assenyalat per la vida espontània dels llenguatjes?
 Mirèu, doncs, si n'es de santa la nostra causa. I si are considerèm, còm té la seva arrel en lo diví misteri del ésser i del devenir, i com es aixís superior a tota altra política convencional i a tot accident històric, nos sentirèm possehits d'un amor i d'un temor en defensar-la, que comunicaràn a la nostra lluita una grandesa i una noblesa purificadores de tot egoisme i rancunia, i menyspreuadores de tota mesquinesa propia o agena.
 Tinguèm ben present que no som pas uns sublevats portant una bandera contra un altra bandera, sinó uns apòstols inflamats en llum divina, que avencèm per aclarir les tenebres amb el foc en que som consumits; que la nostra causa no es sols la causa d'una nacionalitat, no es un plet d'Estats o una renyina de families, sinó un ideal humà arrelat en l'amor diví que anima bellament al món.
 Un tal ideal enllòc pot ser professat amb més integritat i amb més puresa ensemps que en aquesta casa. Perquè en altres llocs nos acoblèm per una o altra acció de la vida, en quines la paraula serveix fins particulars; però aquí la paraula ho es tot: es la nostra acció, el nostre medi i'l nostre fi.
 Mirèm en quina disposició solèm acudir-hi a aquesta estada: cadascú deslliurant se de lo massa concret i material del seu ofici pera dur-ne aquí la flor espiritual i cercar-hi la d'altres jardins. Que en altres llocs tractaràn entre ells de medicina'ls metjes i de lleis els advocats i de llurs fòrmules i aplicacions els politècnics, i de llur treball los qui remouen fecondament la terra o fan rodar els enginys de la producció i n'escampen la riquesa. Mes aquí'l comerciant cerca a voltes la paraula del poeta, i l'artista escolta a l'enginyer, i'l metje's deleita en literaries lectures, i l'advocat i l'agricultor, i tots uns amb altres se troben i s'entenen en la regió serena de la paraula sens altre fi que enriquir-se l'esperit amb el camí de ella, sens altra trascendencia que'l goig fecond d'aquesta obra mutuament creadora.
 En aquesta regió, doncs, la paraula hi pot vibrar ben plena perquè's mou a tots els vents de l'esperit; hi pot brollar ben pura perquè naix altament per damunt de tots els interessos de lo contingent. Aquí podèm parlar ja amb quelcòm d'aquell encantament amb que parlen els enamorats i'ls poetes i'l poble ignoscent i tots el qui senten la bella palpitació del verb en el fons de la creació: que parlen poc i en plenitut i puresa; i això transportar-ho a tots els modos en que aquí la paraula's manifesta.
 I aixís me sembla sentir els discursos ideals que en aquest lloc podrien dir-se: que no parléssim mai per vanitat o altre interès que un fort anhel de dir quelcòm que l'ànima n'està plena i vol donar amb amor, generosament. Me sembla sentir les nostres discussions agenes a tota habilitat i a tota passió enterbolidores, nobles i serenes com platònics diàlegs. Me sembla assistir a lliçons amorosament donades i àvidament apreses, i a lectures d'aquelles en que'ls més joves s'inicien amb fervor en el gran anhel de l'esperit humà, i'ls vells s'hi mantenen sempre joves. Me sembla sobre tot sentir les nostres converses, que es en lo que jo tinc més fè, i les sento deslliurades de murmuració i de baixes rialles i de paraules grolleres, sinó que resumeixen tota comunicació d'idees i sentiments nobles amb la essencia de la inspiració del moment, de la espontaneitat del tracte íntim i de la varietat d'esperits acoblats per l'atzar i la simpatia.
 Jo tinc fè sobre tot en la conversa, perquè es el modo més natural de comunicació verbal, i conté en germe tots els altres. Hi ha en ella una penetració més forta dels esperits que s'hi ponderen i equilibren. Que quan un dels que enrahonen té que dir més que'ls altres sobre una cosa, brolla naturalment el discurs sense la afectació del discurs espectacle, en el que, entre'l qui parla i'ls qui escolten s'obre com una vall isoladora; que quan en la conversa un es mogut a explicar als altres lo que més sab, i'ls altres callen o be interroguen, a fi d'apendre, torna-s lliçó profitosa com més espontàniament sol-licitada, i inoblidable per lo viva; que en la conversa són fecondades moltes passades lectures, i'ns estimula a altres de noves; que la discussió hi es menys encarcarada que en públic, menys tocada d'amor propi, i més lluminosa i atemperada per les variades sortides de l'un i de l'altre; que en la conversa, per fi, quan es dignament usada, la paraula hi vola lliure i graciosa amb tota la puresa del seu origen i tota la majestat del seu contingut diví.
 I sinó mirèu el qui fou el Verb encarnat còm predicà la llei divina conversant sobre'ls fets vius que en son camí li apareixien: aixís donà la divina ensenyança; i tot l'Evangeli es un sublim seguit de converses, d'hont, amb espontaneitat santa brollen discursos, lliçons o discussions plens d'aquella llum tant viva. Aixís el verb creador més naturalment se manifesta i actua.
 Ai, amics meus! fem-li, doncs, aquí un temple a la paraula, que amb la seva misteriosa força creadora a tot trascendirà. Adorèm al verb amb l'anhel de l'imperi de la seva llum, i aquesta adoració tota sola tindrà prou força pera transformar el món, pera crear el món segons el verb, que es aquell segons nostres desitjos. Be serà més això que fer política, be serà més que conreuar aquesta o aquella ciencia, be serà més que procurar riquesa o exteriors justicies socials: serà, en totes i aquestes altres coses, influir-hi la potencia creadora del verb que anirà fent-les a la seva imatje i semblança espiritual.
 Que cadascú vinga aquí, doncs, cantant una cançó, la seva, la flor del seu dia; que cadascú s'entorni cantant-la més forta i enriquida amb la armonia de totes les que aquí s'hauràn trobat. I aixís al compareixer cada hú de nosaltres al cercle especial de la seva activitat contingent, hi compareixerà amb la cançó als llavis. I sabèu vosaltres la força d'un home que arriba amb la cançó als llavis? No hi ha pas res més fort que una cançó: tot ho venç, i davant d'ella tota cosa's doblega, transforma i il-lumina. Sols cal saber-la treure de ben endintre, i saber-la cantar ben enfòra. Aquest es l'art del poeta. I tots ho som de poetes, no més ens manca adona-ns-en...
 I are, a Déu siau; massa he parlat... Volgut hauria, ja que pera parlar-vos en aquest acte me triareu, no haver-vos dit sinó paraules vives, com donant vos exemple per tot l'any. Mes prou conec que he dit moltes coses vanes; aprofitèu l'haver-les escoltades amb paciència pera desafugir-vos de llurs semblantes, i aixís, encare que per contrast, us hauré donat un bon exemple. I si alguna paraula viva havèu sentit (que jo sé que alguna n'hi hauré posada, perquè, escrivint aquest discurs, més d'un cop una febre delitosa m'ha fet tremolar el pols i mos ulls s'han enterbolit), si havèu sentit una paraula viva, una sola... llavores feliç jo, feliços vosaltres. A Déu siau.

___________
  1. Discurs llegit per en Joan Maragall a l'Atenèu Barcelonès, en la sessió inaugural del curs de 1905.