Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/El Rei En Jaume
Repassant la Crònica del Rei En Jaume, en aquesta ocasió tant assenyalada de complir-se la setena centuria de sa naixença, m'ha entrat un gran desitj de retraure'n aquells passos que més vivament m'havien sempre representat al nostre gran Rei en la seva
missió nacional. I un cop retrets, me plau comunicar-los tal com els he anat enllaçant. Aixís es que no diré res de nou: serà com una oració mental que, per ésser sobre paraules de tant significat en la vida de la nació, sembla que escau mellor fer-la en comunitat, i que sols aixís pot tenir virtut complerta.
Aquesta Crònica del Rei En Jaume es un dalit de cap a cap llegir-la; que no es llegir, pròpiament, sinó viure en aquella vida tan gloriosa. Gloriosa, perquè en ella's pot dir que s'hi cria tot un poble que era sols una aglomeració de gent reveca i dividida que—com els digué ell meteix en la cort de Barcelona—«trobàm Aragó i Catalunya torbats, que los uns venien contre'ls altres i no s'acordaven en nenguna res; que això que los uns volien no ho volien los altres, e haviets mala fama per lo mon per les coses qu'eren passades».
I verament per aquet llibre's demostra que ell fou com un enviat de Deu per fer de tanta confusió i malura un poble veritable i gran. Ja la seva vinguda al món resplendeix en aquesta Crònica amb vesllums de meravella; perquè allò que diu del seu pare i la seva mare «que no's volien», i estant sempre apartats l'un de l'altre, semblava que mai havien de tenir fills; i per aquell atzar que l'engendraren an ell sol; i després la seva mare, que pervenia de l'Orient, i's troba amb el fill als braços gaire be sense saber còm, i tan desamparada del marit, i que envia tot seguit l'infant al temple com posant-lo en les mans de Déu; i'ls capellans sense ésser-ne previnguis entonen cants d'alabança al bell punt que l'infant es entrat per les portes del temple, com si una ignorada ventura s'escaigués an aquell poble.
Després allò meteix de donar-li nom per la sort de les dotze candeles, com si, havent vingut per l'atzar, l'atzar li hagués d'ésser padrí: tot sembla ungir-lo en meravella i grandesa com a un Rei de les rondalles.
Tan pobre que naix, que's veu que son pare tenia empenyat com aquell qui diu tot el reialme, i fins al fill meteix sembla que se empenyi també donant-lo an aquell terrible Simón de Montfort; i tot seguit la tragedia de la batalla de Muret i la mort del Rei en Pere, i l'orfanet reial restant en poder d'aquell home feréstec, com un anyell en la boca del llop.
I's veu bé llavores lo que eren Catalunya i Aragó, que la gent meteixa conexien que no podien estar sense Rei; i la força que fan per traure an el petit de les mans del sinistre comte fins a fer-li manar pel Sant Pare, que's coneix que aquell ferreny servidor de la Iglesia no feia cas de ningú més. I quan el tenen, amb aquella alegria que fan ajuntar Cort a Lleida ja en nom d'ell; i còm el juren tots per Rei, tenint-lo a braç, nin com era, l'arquebisbe de Tarragona, en alt, davant d'una finestra que, si hi entrava el sol tocant al cap rós de l'infant, devia ésser bella cosa.
I després, es clar, tant petit, que no devien saber hont posar-se'l, el donen a criar a la severa companyia dels Templers en aquell fort castell de Montçó; i també perquè el mantinguessin, perquè, com diu ell meteix: «quan entràm a Montçó, no haviem que menjar ni a un dia, tant era la terra destroida i empenyorada».
Mes ni aixís podien passar aquella gent inquieta de Catalunya i Aragó, sinó que, xic o gran, els calia tenir el Rei sempre a la mà, per no desfer-se tots en bandos i banderies. I'l van a cercar, que tot just tenia nou anys, uns quants nobles, i a punta de dia me'l trauen del castell i li ajusten com poden una armadura i se l'emporten a corre la ventura, disputant-se'l de l'un bando a l'altre i cobrant-se'l i prenent-se'l no més que per donar-se cadascú un semblant de rahó sobre'ls altres per tenir el Rei en sa companyia. I allí's veu còm ell ja tenia més seny que tots; còm els reprèn i els amoixa i'ls fa fer les paus, descompartint-los tot sovint fins amb perill de sa vida, fent-se respectar ja com un Rei.
I mirèu fins hont arriva la necessitat de Rei que senten aquella gent i quant inconsiderats són, que a dotze anys o tretze ja li fan pendre muller; perquè—li diuen—que si per cas li agafés alguna malaltia o li donaven matzines (d'ells meteixos s'ho devien témer segurament) convenia que deixés hereu del reialme. I aixís el casen amb Na Leonor de Castella, i comencen a disputar-se desseguida per quins seràn els afavorits en poder-lo aconsellar i prevaldre sobre'ls altres en la casa reial; que fa pena de veure per quínes amargures el fan passar.
Ja n'aprèn bé de fer de Rei, tant per la pau com per la guerra, que més d'un cop ha de traure la espasa per defendre-s dels meteixos que l'haurien de servir; i a un d'ells, aquell endiastrat aragonès de don Pedró d'Aones, l'ha d'aguantar en sos braços moribond quan tots fugen al veure-l caure i l'abandonen; i tots dos sols, allí, sobre aquell puig de la trista terra aragonesa, que devia ésser a l'hora de cap al tard, el Rei, ajupit, tenint en sos braços al moribond, li diu:—«Ah! Don Pedró Aones, en mal punt fóreu nat; per què no'ns voliets creure d'açò que Nos vos consellavem?— E el no'ns poc re dir—afegeix la Crònica reial—sino que'ns guardava en la cara». I llavores compareix un altre d'aquells cavallers facinerosos i gosa dir al Rei: —«Ah! senyor: dexau-nos aquest lleó, que venjar-nos hem d'açò que us ha fet.»—I'l Rei, indignat, el reprèn: «Don Blasco, Deu vos confonga; perque are deits tals paraules: que jo os dic que si a don Pere d'Aones ferits, que a mi haurets de ferir primer...—E cavalcam-lo en una bestia—afegeix la Crònica—amb un escuder que li sostingués lo cos; e morís en la carrera ans que fossem a Burbaguena». Quín bon natural, i quína dura escola de fortalesa i pietat!
Aixís se va fent un galant home que, no ho diu la seva crònica, però ho diuen d'altres, que era alt i rós i molt gentil de presencia, i tant de còs com d'esperit, que bé devia semblar-ho un enviat de Deu an el seu poble pera encaminar-lo a quelcòm en el món.
La primera empresa en que's veu més clarament aquest fi es la de la conquesta de Mallorca. Perquè'l pensament d'això li donen els nobles per lo que'ls ha dit en Pere Martell; però'ls nobles aconsellen la conquesta al Rei «per dues rahons—diuen,—la primera que Vos ne valdrets mes, e nos; i l'altre que serà cosa meravellosa a la gent que oiràn aquesta conquesta que prengats terra e regne dins en la mar hont Deu la volc formar»: es dir, que ells no més pensen en el guany i en la vanagloria. Mes de quína altra manera ho proposa ell en la Cort de Barcelona; amb quína altra serietat i altesa, quan comença amb aquella invocació sublim: Illumina cor meum de Spiritu Sancto, i diu que vol dir algunes paraules que sien «a honor de Nos e de vos qui les escoltarets, e a plaer de Deu e de la sua mare»; i còm els mostra ja lo providencial de la seva vinguda al món i al regne, i'ls fa present la torbació en que trobà Aragó i Catalunya i la mala fama que tenien pel món. «E aquest mal—afegeix—Nos no podem adobar sino per dues maneres: per volentat de Deu qu'ns endreç en nostres afers, e que comencem tals coses que a el vingan de plaer, e que la cosa sia tant gran e tant bona que la mala fama qu'es entre vos que's tolga, car la claror de les bones obres desfà la escuredat»; i aixís els demana consell i ajuda en tres coses: «la primera, que Nos puscàm nostra terra metre en pau; la segona, que Nos puscàm servir a Nostre Senyor en est viatge que volèm fer sobre'l regne de Mallorques; la terça, que aquest feit puscàm cumplir a honor de Deu».
Quín altre llenguatje es aquest! quín altre sentit pren desseguida aquesta conquesta!: la pau i unió del regne per primera vegada aconseguides anant tots a la una a cosa tant gran i gloriosa que en ella morin les miserables disputes de banderia. Per la gracia del Rei naix llavores una causa nacional redemptora.
I tots s'hi acorden i s'hi disposen, i a la fi se'n hi van, encare que cadascú pensa principalment amb el profit; mes el Rei amb quína il-lusió tant gran! Còm s'afanya en ordenar la empresa, còm delira per llençar-s'hi; i a l'últim, mirèu la solemnitat de la partida: «E moguèm lo dimecres matí de Salou amb l'oratge de terra, car per l'estatge long qu'haviem feit tot vent nos era bò, sols que moure nos pogués de terra. E quan viren los de Tarragona e de Cambrils que l'estol movia de Salou, feren vela; e feia bel veer a aquels que romanien en terra, e a Nos, que tota la mar semblava blanca de veles: tant era gran l'estol».
I es d'admirar la seva voluntat ferma i serena en mitj dels contratemps que s'esdevenen en el viatge i dels temors de la gent que'l volten; sobre-tot quan s'alça aquell núvol de la part de Provença i 'n ve aquell cop de vent que en totes les naus se senten crits i laments, i pleguen corrents les veles, restant els pals en sec i la gent tant aterroritzada i moixa que ningú gosa dir paraula. Llavores es quan ell fa aquella oració: «Senyor Deu, bé coneixèm que ens has feit Rei de la terra per la tua gracia, e anc no començam gran feit ni perillós fins aquesta saó... i ara Senyor, Creador meu, ajudat-me en aquest tant gran perill, que tant bon feit com jo he començat no's pusca perdre, car no el perdria jo tant solament, més vos lo perdriets majorment... E senyor membreus de tanta gent que va amb mi per servirvos...», i la invocació a la Mare de Deu, tot amb aquell tò de familiaritat amb lo diví que sols pot naixer d'una fe viva i d'aquella major proximitat a Deu en que se senten els Reis de la terra quan ho són en veritat i per naturalesa.
I amb quína ingenuitat declara com un miracle que desseguida que feu la oració li vingué aquell pensament de mudar de ruta sense entendre res de mar, i còm amb aquell canvi arriben tots feliçment a la Palomera sense perdre ni una barca ni un home.
I amb el dalit que comencen a guerrejar! Ell vol ésser en totes les batalles, i'ls cavallers le'n reprenen, sobre-tot els dos Muntcadas, que's veu que se l'estimaven molt i li feien com de pares. I ell els té també molt d'amor, i un temor quasi filial, com se veu en aquell pas quan torna d'aquella batussa hont mor un moro molt brau que no's volgué rendir; que diu que quan tornen a la host, que era prop de sol post, els Muntcadas surten a recullir-lo. Diu: «E Nos descavalgàm e anàm envers els a peu. E en Guillèm de Muntcada somris se, e Nos fom alegres, que haviem paor que no'ns dixés mal. E en Ramón de Muntcada dix nos:—Què havets feit? volets occiure a nos e a vos?—...E dix en Guillèm de Muntcada:—Ramón, lo Rei hi feita folia, mes a bon respit lo podèm tenir d'armes, pus aixís s'enfeloní quan no fó a la batalla.» Pobres Muntcadas!
En la seva mort la Crònica reial torna patètica dintre la seva admirable senzillesa. Es la tarde de la gran batalla i'l Rei, que n'està lluny, se'n hi vol anar, i quan es a mitj camí, en Ramón Alamany li pregunta:—Senyor, què volèu fer?— i ell diu que vol anar cap a la vila perquè'l Rei moro que n'ha sortit per la batalla no hi puga tornar a entrar; i l'altre li respon:—Senyor, farèu lo que cap Rei no feu: que no hi ha Rei que vencent en batalla no jaga la nit allí hont l'ha vençuda per saber lo que ha perdut i lo que ha guanyat.—Aquestes paraules semblen d'un sinistre auguri. Mes el Rei no'n fa cas:— Sapiats, en Ramón d'Alamany, que més val això;—i tira avant. Però un troç més enllà troba al Bisbe de Barcelona que ve tot trastornat i l'atura:—Senyor, per l'amor de Deu no cuitèu tant!—I per què no, Bisbe?—fa'l Rei; i'l Bisbe'l crida apart i li diu:—«Ah! Senyor! més havets perdut que no os cuidats; que en Guillèm i en Ramón Muntcada son morts.—Còm, morts?—dixèm Nos; e presemnos a plorar. E puis dixèm al Bisbe:—No plorèm, qu'are no es hora de plorar; mas levemlos del camp pus que morts son...—E anamnosen poc a poc tro sus la serra de Portupí, e vim Mailorques, e semblans la pus bela vila que anc haguessem vista...»
I més tart, que ja «veia hom les esteles al cel», se'n va al camp, a la llum de les antorxes i candeles, i s'acosta al cadavre de don Guillèm, i alça el cobertor que tenia damunt «e estiguèm una peça plorant; e puis sobre en Ramón atre tal. E quan açò haguèm feit tornamnosen a la tenda e dormim tota la nit tro al dia».
I ja no pensa sinó en pendre la ciutat que havia vist tant formosa; i'l Rei moro que's coneix que's temia de sa bravura i bona estrella, li ofereix d'abandonar-li amb tal que se'n puga anar en pau amb la seva gent i robes, pagant-li perxò un bon rescat. Ell se veu que prou li hauria otorgat tot desseguida, que no volia altra cosa que la honra d'ésser senyor d'aquella illa per donar-la a viure al seu poble i al servei de Déu; els nobles i la gent que l'acompanyen pensen segurament que, prenent-la a les males, ne trauràn major profit per quan podràn apoderar-se de totes les riqueses dels moros i fer-los esclaus; mes al Rei li donen la excusa de que amb els infedels no hi calen tractes, i que sí cal venjar la mort de tants cavallers com havien caigut en la batalla, i sobre-tot dels Muntcadas que ell tant estimava; i aixís el convencen, i com que ell tampoc podia fer-hi res sense'l consentiment i ajuda dels capdills de la host, ha de negar-se al tracte amb el moro, i resoldre-s a pendre la ciutat per la força.
Mes els moros, desesperats, llavores comencen a lluitar amb tant ardiment, com qui ha de vencer o morir, que'ls cavallers li diuen llavores al Rei si no seria mellor tornar endarrera el no, i tenir per bò el tracte que havia profert el moro. Mes el Rei els reprèn dient-los que perquè no'l tingueren per bò quan era la hora, que are fóra flaquesa; i ells se'n tornen tots avergonyits, per amanir-se a la lluita.
Mes el Rei fa pendre jurament a tota la host, aixís als nobles com a l'altra gent, que tant bon punt comencin a moure-s envers la ciutat per envahir-la, ningú tornarà un pas ni menys girarà'l cap enrera, ni tant sols s'aturarà com no sia per cop mortal; i ell meteix vol jurar al igual de tots; ells, per ésser el Rei no li consenten; i ell diu que tant meteix farà com si ho hagués jurat.
I quan ve'l dematí de la batalla «que ja s'anava esclarent lo dia»—diu,—ell s'acosta als homens de a peu que eren davant dels cavallers i'ls crida:—«Vía, barons, pensats d'anar en nom de Nostre Senyor»;—i diu que encare que tots van sentir-ho, aixís els de a peu com els cavallers, ningú's mogué. I ell ne resta tot corprès, i torna a cridar.—«Via, barons, en nom de Deu! què dubtats?»;—i ho ha de dir tres vegades. Llavores se comencen a moure tots al pas; però's veu que aquella gent que en les lluites de banderia se llençaven a batre-s com lleons, are per una causa nacional no s'acaloren, i'ls raca d'embestir; i per excitar-s'hi comencen a cridar: Santa Maria! Santa Maria! «E aquet mot no'ls exia de la boca—diu la Crònica,— que quan l'havien dit sempre hi tornaven; e com més lo deien més pujava la veu, e axò dixeren bé trenta vegades». Aixís embriagats, a l'últim se llencen a l'assalt i prenen la ciutat amb gran esforç.
Al vèure-s vençuts els moros fugen tots corrents cap a la montanya; «e era tant l'haver e el guany que els cavallers e els hòmens de peu veien per la ciutat, que no havien cura d'aquels que s'en anaven». I, com de fet un cop presa la ciutat ningú pensa en res més que en agafar tot lo que puga: «que tots los de la host trobaven tant que pendre que cascú cuidava ésser pus ric que l'altre... E quan venc al matí anc negún hom de casa nostra no tornà a Nos, ne puis per vuit dies, que cada hú tenia çò que havia pres e plaíali tant que nengú no volia tornar a Nos».
I per més que'l Rei vol aprofitar la desfeta dels moros per mellor enllestir la conquesta, tots els nobles i la gent se li giren que volen més fer encant per traure'ls diners de lo que han pres que no pas la conquesta. I'l Rei ha de cedir i l'encant dura de Carnestoltes fins a Pasqua; i es tanta la cobdicia, que acaben barallant-se i saquejant-se els uns als altres fins que'l Rei ha de muntar a cavall i eixir a la plaça i dir-los que no ho sofrirà més «ans ne farèm penjar tants—els diu—que la vila vos podirà».
Ja ho veièu amb quín esperit guerrejava la gent d'aquell temps, i si'ls convenia tenir damunt la altesa d'un Rei que'ls signés una major idealitat i'ls formés un sentiment nacional.
I que no passa lo meteix encare amb la conquesta de Valencia? Sempre són els nobles els que li posen al cap la empresa com un deport i un profit comú; sempre es el Rei el qui dóna un sentit a la conquesta i ha de sostenir-la contra la desanimació i'l desistiment dels nobles davant del més petit obstacle, i sobretot aixís que'ls sembla que la empresa no'ls surt a compte, i fins a un compte mesquí, immediat, sense grandesa.
EI seti de Borriana n'es bon exemple. Primer, ja aquella contra del castell de fusta que'ls moros li destrueixen per haver-lo alçat en altre lloc que ell no volia: allí sota les sagetes de l'enemic el Rei treballa tant meteix com un peó per tot lo dia: «si que dues copes grans de vi aiguat beguèm ans que haguessem menjat, per la gran set que haviem». I lo que li es més trist que «en açò que feiem no'ns ajudà ningú ni'ns ho proferí». I mentres està menjant, sent còm els moros van tirant sobre'l castell, perquè era alçat massa aprop de la muralla. «E pesavans tant—diu—com qui'ns ferís a punyades en les costes no'ns pesava tant com los colps que oíem dar en lo castell de fust». Llavores crida al mestre fuster que s'havia entoçudit en alçar el castell en aquell lloc, i li diu: «No valguera més que haguessets feit çò que jo os deia?» I pensa de fer retirar un xic el castell però cap home no hi vol anar; i—afegeix amb tristesa:—«lexamlo la nuit aixís desamparat, e tota la nuit no faeren (els moros) sino tirarhi algarrades, que bé hi donaren pus de cent colps»; i ha d'abandonar-lo.
I quan demana an en Martell i en Santa Eugenia que li deixin les dues naus per defendre-s de les que puga enviar-li en contra el Rei moro de Valencia que li obligaria aixís a deixar el seti;'i ells, amb tot i pro- ferî-ls-hi pagar-los el cost d'armar-les, i dar-los encare molt més, s'hi neguen en rodó? Còm els implora'l Rei, amb quina apassionada eloqüència! «Vos sots tal hom e tant honrat—diu a l'un,—e vos hom de ciutat tant bò —a l'altre,—que devets guardar tota via ma honor. E per quant volriets vos que jo'm partís d'aquí e que no prengués aquest loc?... Que jo he contrastat e destret Aragó e Catalunya d'aquels qui's levaren contra mí, e vençut lo comtat d'Urgel, e Mallorques; e aquest sia el primer loc del Regne de Valencia que jo he assetiat, e que d'aquí'm levàs...! perquè us prec per Déu e per la naturalesa que havets ab mí que no'm vuilats fer tant gran dan e tant gran onta.»
Llavores els altres n'hi demanen seixanta mil sous, però que'ls en fassen fiança el Maestre del Espital i'l del Temple; i aquests diuen que ho faràn, però que'l Rei els confirmi les antigues cartes de privilegi en favor de la una ordre i l'altra; i què tal devien ésser aquestes cartes que'l Rei troba que això fóra massa, i'l Maestre del Espital—que sembla que un li vegi la rialla astuta—diu tranquilament al Rei:—E diable, estrany hom sots, digats oc, et non façats res.—I'l Rei noblement contesta:—Amb aquest mot que hi metats fero he; pero bò seria que hi fos altre (per testimoni ): que jo só Rei e vos sots Mestre del Espital.— I l'altre respon:—Si hi metets altre tot serà afolat: prou hi ha de vos e de mí, que si ho sab lo Maestre del Temple ni els frares, no'n farà res.—Sia feit—diu el Rei,—mas membreus que si venia en altre loc, que us membràs que açò havia feit amb vos.»
Axís se surt d'aquest pas, que ja's veu bé qui era'l Rei i quí eren els altres.
I tot just ha sortit d'aquesta, que se li presenten els cavallers aragonesos, i portant la paraula aquell soberc don Blasco d'Alago, que era justament el qui més li havia aconsellat la empresa de la conquesta, li gosa dir: «que totes les coses que'ls Reis comencen no's poden acabar aixís com els volrien: car si tot això que vosaltres Reis volriets s'acabàs, totes les terres serien vostres.» I segueix amb que la gent se'n han de tornar a les seves terres a fer les cullites, i que ells, els Rics homes, si restaven allí no tindrien de què menjar; i que, amb això, lo mellor que pot fer es desistir de moment de la empresa, que'l Rei moro de Valencia li pagarà bé'l desistiment, i ell partir-se el preu amb els nobles, i deixar la conquesta per mellor ocasió.
I are mirèu la noble contesta del Rei quína altra idealitat no representa: els diu que Déu l'ha sempre ajudat desde la seva jovenesa, i que totes les coses que ha començat les ha dutes a bon cap, especialment la conquesta del «Regne que es sobre mar»; i que are que ha començat la de Valencia assetiant «un logar tant vil que no es major d'un corral», haver d'abandonar-lo, que no ho farà de cap manera; sinó que'ls prega i'ls mana que li ajuden a pendre: «e tal conseil no'm donets—acaba dient,—que mal tornaria jo en Catalunya e en Aragó e amb gran vergonya de mi, si jo aital logar no prenia».
Després crida an el Justícia d'Aragó i a un germà d'aquest, i'ls conta la embaixada dels altres cavallers, i descarrega son cor dient-los el dol que li han causat; i contànt-los-ho «no'ns poguèm abstenir—diu—que no haguessem de plorar per lo gran mal que vèiem que'ns percassaven, que més querien haver del Rei de Valencia que no guardar la nostra honra ni la fè que'ns deuen portar. E els que'ns veeren plorar prenguerense a plorar amb Nos».
El germà del Justicia li diu: «Senyor, mester havets de pendre conseil, que amb falsa gent vos tenits e ab mala». I'l Rei acaba d'obrir son cor: «Axí volets que os diga la veritat, e d'açò creets-me bé: jo voldria esser ferit d'una sageta en guisa que no'n morís, que raò pogués haver contra la gent, per tal que dixés hom que jo no m'en levava, sino pel colp que havia pres». I llavores diu que cridarà a alguns nobles de Catalunya que hi ha en la host (que tots els altres són aragonesos) i als bons homes de les ciutats, i'ls pregarà que restin amb ell fins a pendre Borriana; i té confiança que aquests no li negaràn, i que llavores els aragonesos, per vergonya, no se'n gosaràn anar: «e així pendrèm Borriana—diu,—a pesar del diable e dels mals homens que ens conseilen mal».
I en efecte, els catalans li fan costat, sobre tot en Berenguer d'Entença, que s'emprèn lo del seti amb molt coneixement i valor; i essent en a les avançades, que no se'n mou, es embestit pels sitiats per sorpresa. Als crits hi acut el Rei amb dèu dels seus fidels, a pèu, sense esperar que li ensellin el caball: «vestimnos lo perpunt sobre la camisa—diu,—que anc no esperàm que'ns vestissen la gonela», i arriba que'ls moros ja han sigut repel-lits. I en d'Entença acull al Rei molt alegre i animat. Però un escuder descobreix que don Berenguer es ferit d'una sageta en la cama; i'l Rei fa dur estopa i li treu la sageta, i de ses mans li cura la ferida i li envena amb un troç de camisa d'un escuder; i vol que's retiri d'aquell lloc perillós i se'n vagi amb ell al centre de la host; mes el brau d'Entença respòn-li: «Senyor, no ho faré, que tant bé goriré aquí e meilor que no faria en la host». I afegeix el Rei: «E anc negun Ric hom non li venc acorrer si no Nos. E oim que el deia: Valor gran!» I are dièu-me si això no es un Rei que fa un poble.
No tarda gaire en oferír-se-li ocasió per lo que tan amargament invocava, quan parlà al Justícia d'Aragó: que en una sorpresa que'ls moros fan de nit al campament, el Rei, desesperat de la poca gent que té per vènçe-ls, «creats—diu—que dues vegades nos descubrim tot lo còs per tal que'ns ferissen». Mes Déu no ho volgué, i per fi Borriana fou seva.
Després, en aquell memorable Puig de Santa Maria, també es don Blasco el més atrevit en dir-li que, tant com li ha costat, no s'hi podrà sostenir, i més li valdrà desamparar-lo: sempre aquesta desconfiança, aquesta desanimació, aquesta mesquinesa d'esperit de la gent que'l volta, volent refredar el sant entussiasme del Rei i tòrce-l de tota gran empresa.
Quan el veuen resolt a sostenir-se en el Puig contra llur parer, s'acorden entre ells d'abandonar-lo i anar-se'n; i un frare que hi ha en el castell ho fa saber an el Rei que'n té un gran pesar: «semblavans obra d'aranya —diu,—que tant hi haguessem mès e que ho perdessem en una poca d'hora». Se'n va a dormir—perquè era'l vespre que això li fou revelat—«e contornamnos la nuit més de cent vegades al lit de la una part e de l'altra, e suàvem com si fossem en un bany; e quan haguem molt pensat adormimnos per lassedat del vetlar que haviem feit. E quan venc entre mitja nuit e l'alba, nos despertam e tornam a nostre pensament: e pensam-nos que haviem afer ab mala gent, car el mon no ha tant sobrer poble com son cavallers». Aixís passa'l restant de la nit devorant la seva pena; i al matí's refà, i amb aquell arranc sobtat i serè ensemps que es el seu dó i la seva llum, congrega als cavallers i a tota la gent en la capella de Santa Maria, els retrèu la fè que té en la seva bona estrella que l'ha dut a cap de tot lo que s'ha emprès, els tira a la cara l'intent de defecció que ha sabut d'ells, i després: «levamnos en peus e dixèm:—Nos prometèm aquí a Déu e a aquest altar que es de la sua Mare, que Nos no passarèm Terol ne'l riu d'Ulldecona tro que Valencia hajam presa: e enviarèm per la Regina nostra muller e per nostra filla que vinguen, perçò que entenats que major volentat hinc havem d'aturar e de conquerre aquest regne que sia a servici de Déu». Amb quin tò, amb quin foc sant degué parlar el Rei, que «quan els oiren aquesta paraula no hi hac negú en la esglesia que no's prengués a plorar, e Nos ab els». Mes encare quànt li costa de sostenir l'esperit i la constància de tanta gent i tant frèvola, fins arrivar a assetiar la ciutat de Valencia!
I que n'està d'orgullós el bon Rei d'haver arrivat a tant! I te rahó d'estar-ne; perquè be's pot dir que tot quant tira avant es obra seva. Aixís quan veu la gran host acampada davant Valencia s'alaba de que «Nos que n'havèm feites be trenta, no vim en neguna saó ost tant bé bastada com aquella de les coses qu'eren mester per ajuda d'home, si que'ls malaltes trobaven conseylt d'apoticaris com si fossen en Barcelona o en Leyda».
I còm se'n cuida de la seva gent al modo d'un pare, i còm vetlla damunt de ses temeritats i acut a treure-ls dels perills meteixos en que per deshobeir-lo's troben! Com llavores que la companyia de l'arquebisbe de Narbona se posa a correr cap a la ciutat, darrera uns sarrahins que han fingit una sortida i una fugida per atràure-ls a emboscada. El Rei se'n adona, i amb aquell seny que li equival a la experiencia d'un vell, prou cuita a fer-los advertir del perill; mes veient que no'n fan cas i que's perdràn, puja a cavall i hi corre, i per força els fa tornar enrera sense cuidar-se del perill propi; i en efecte, paga aquest amor amb la seva sang, perquè reb una segeta en la testa: «e Nos ab ira que n'haguèm donàm tal de la mà en la sageta que trencàm-la, e exians la sanch per la cara a enjús, e ab lo mantel de sendat que Nos aduyem, torcavem-nos la sanch, e veniem rient per tal que la host no s'en esmayàs». Are ho veièu altra vegada lo que es ésser Rei?
Mes també ha hagut d'apendre a obrar per sí com a tal, malfiant-se del consell interessat dels qui més pur li deurien. Aixís, quan el Rei moro de Valencia vol entrar en tractes per rendir la ciutat sense batalla, ell no'n diu res a ningú de la host, «car molts n'hi havia a qui no plahia que Valencia fos presa, que més l'amaven que fos de serrahins que no que vingués en nostre poder». Això va pels nobles: en quant a l'altra gent bé es devia recordar el Rei del saqueig de la ciutat de Mallorca i de perquè tothòm s'estimà més entrar-hi aixís per força, que no pas de grat, havent de respectar la gent i les coses.
Aixís es que tira avant els tractes ell tot sol amb el nebot del Rei moro, sense altre intermediari que'l torcimany o traductor, ni més consell que'l de la Reina sa muller. I quan ja ho té tot pactat, i preparada la capitulació i entrega de la ciutat amb respecte de persones i coses, «e haguem menjat, e begut e dormit», crida a la plana major de la seva gent i'ls diu que després de tantes gracies com Déu li havia concedit, are n'hi havia feta un altra que ells també li havien d'agrahir «e car en aquest bé nostre havien gran part voliemlosho fer saber per tal qu'els sen alegrassen; que Valencià era nostra. E quan Nos haguèm dit aquest mot—segueix la Crònica,—don Nuño, e don Exemen Dorrea, e don Pedro Fernàndez d'Azagra, e don Pedro Cornel perderen los colors aixís com si hom los hagués ferits endret del cor: e del arquebisbe enfora, e dels bisbes alguns qui dixeren que grahien à Nostre Senyor aquet bé, anc negun dels altres no ho loaren, ni ho grahiren à Deu, ni ho tengren per bò». Y al sentdemà quan vim nostra senyera sus en la torra descavalgam del caval, e endreçamnos vers orient, e ploràm de nostres ulls, e besàm la terra per la gran mercè que Deu nos havia feita».
Prò mirèu còm hagué de vigilar perquè's cumplís lo respecte pactat als vençuts, que ell en persona, amb cavallers i homes armats, els ha d'acompanyar un troç enfòra: «e haguemhi a ferir homens per mort sobre açò quan volien tolre als sarrahins robes e emblar algunes sarrahines e tosets; si que anc tant gran gent com de Valencia exia hon havia bé entre hòmens e fembres cinquanta milia, anc la mercè de Deu no perderen valent de mil sous, si els guiàm e els faem guiar tro sus à Cuylera».
Altrament aquest dó que té de passió i serenor ensemps, amb la llum que això li dóna, no solament el consagra Rei essencial dintre'l seu poble, sinó que li resplendeix enfòra, obrant fins en sos enemics: aixís sovint, davant d'un fort sarrahí o d'una ciutat que toçudament se resistia, no més cal que ell se presenti perquè desseguida hi surtin a tractar i se li entreguin; això es notable principalment en aquella conquesta de Múrcia que fa per Castella gairebé sense lluitar, perquè'ls sarrahins ofereixen sempre de rendir-se posant-se en la fè d'ell més que no en la dels castellans.
Solament els qui tenia al voltant eren rebèls an aquesta meravellosa influencia: els Richs homes són sempre'ls qui'l fan més patir per llur estretor d'esperit i l'orgull feudal que a cada punt els porta a contrariar el pensament i la acció del Rei. Com es molt senyaladament llavores que ell vol anar en ajuda del Rei de Castella contra'ls sarrahins, i'ls nobles aragonesos se li neguen i's conjuren contra d'ell; mes també llavores se veu còm havia avençat en l'amor i la nacionalisació del poble. Aixís, en la noble ira d'aquell parlament que fa als barons aragonesos pot dir-los: «Car no ha plà'l món, ni mur, ni roca de que Nos no us traguessem; car per un cavaller que vosaltres haiats ni metriem Nos tres; de més que havem totes les ciutats d'Aragó e de Catalunya que seràn contra vos, e de guerra saben tant com vosaltres».
En aquesta empresa que's proposa d'ajudar al Rei de Castella, se veu igualment com, ell sol pot-ser, tenia ja'l sentit de que Espanya era tota plegada alguna cosa, i de lo que en ella hi representava Catalunya, i còm ell se la estimava: perquè al primer nó dels nobles aragonesos, mirèu lo que'ls diu: «Gran maraveyla'ns donàm de vosaltres, car sots dura gent d'entendre raó, car deuriets guardar si Nos ho fem per bon enteniment o per mal: car Nos ho fem la primera cosa per Deu, la segona per salvar Espanya, la terça que Nos e vos haiam tant bon preu e tant gran honor que per Nos e per vos sia salvada Espanya. E fè que devèm a Deu, pus aquels de Catalunya, qu'es lo mellor Regne d'Espanya, e el pus honrat, e el pus noble, car hi ha quatre comtes.... e Richs homens, que per un que ni haja aquí (a l'Aragó), n'hi hà quatre en Catalunya, e per un cavaller n'hi hà en Catalunya cinch, e per un clergue dèu, e per un ciutadà honrat n'hi hà en Catalunya cinch; e pus aquels de la pus honrada terra d'Espanya no's volgueren guardar en dar à Nos del lur... vosaltres be'ns deuriets ajudar».
I no sols per tota aquesta Espanya es també sol-licitada la seva llum i valentia, lo meteix pel Rei de Navarra contra'l de Castella, com pel de Castella contra'ls sarrahins, i per aquests com a mitjancer envers aquell, sinó que's veu que la seva fama resplendeix més enfòra, i'l Rei d'Aragó es contat per tota gran empresa, i per ell el regne d'Aragó val en el món.
Mes al punt que aquest valer ha de trascendir a una acció verament mondial, com era llavors la conquesta del Sant Sepulcre, sembla que la estrella del nostre Rei declina i s'apaga. No sé quín obscur destí que ve de fòra, o quína flaquesa que'l mina per dintre llencen sobre'ls últims anys d'en Jaume primer una ombra tràgica, malaguanyant aquella gran virtut del Rei i la sort del Regne.
La seva gran il-lusió de la expedició a Terra Santa i aquella heroica alegria amb que la emprèn, menys-preuant consells i defeccions, i'l plor dels fills i tot lo que se li oposa, són com l'últim resplendor d'aquella estrella que sembla a punt de tornar-se un sol que enlluerni a tot lo món. Si en Jaume primer arriva a anar a Terra Santa, hont no hauria posat el seu nom i'l del Regne en aquell temps, i ja per tot l'esdevenir?...
Mes a poc de sortit en mar «à l'altre dia—diu— a hora de vespres levàs un orre temps de levant e feu un arch blau e vermell d'aquets que'n diuen de Sant Martí, e levàs una mànega e anà a ferir en la mar, e de blanca qu'era tornà tota negra. E depuys vench lo levant e començà quan lo sol era en la posta e fenne molt tota la nuyt, si que sempre que'l temps se moch haguem a calar, e no vèyem negún leny ne neguna nau. E açò fo lo dissabte a la nuyt, vespre de Sancta Maria de Setembre».
No veyèu com un vel de dol extendre-s damunt la sort del Rei fins llavors tant serena? Dura la tempestat l'altre dia i l'altre, «e tots los quatre vents s'ajuntaren e tots quatre combatiense... si que deyen los mariners qu'havien estat vint y cinch o vint y sis vegades en oltra mar que anch no viren tant mal temps com aquel era estat».
L'estol de naus va a la desbandada, la gent se li espanta i ell meteix crida an en Ramón Marquet i an en Galceràn de Pinòs per dir-los: «Sembla nos que Nostre Senyor no vol que Nos passèm en oltra mar». Trista paraula! Hont es aquella santa confiança de la navegació cap a Mallorca? La sort del Rei are es trencada.
Endebades l'instaràn després els ciutadans de Montpeller a reempendre la expedició: la insistencia llur en allunyar-lo del Regne se li farà sospitosa. Endebades tornarà a tractar de lo meteix amb el Sant Pare en el concili de Lió, hont cerca la vanagloria de una coronació pomposa: tot se li trenca i torna en contra: el Rei d'Aragó no anirà a coronar la seva vida a Terra Santa; i com ja pel tractat de Corbeil deixà perdre per sempre més la bella auriola d'aquell que podia ésser formós reialme pirenenc en que s'hauria abraçat dolçament tota la gent d'un sol parlar, la seva vida decau en aquell senil resplendor de l'últim amor massa enternit per la castellana donya Berenguela Alfonso, per acabar tristament en les lluites amb els Rics homes que li perden tot respecte, i amb les penes que li fan passar els fills ja massa grans.
Morí a Valencià, la seva més gran conquesta. La seva vida fou com una gran pilastra no coronada, mes ja prou alta i prou forta per senyalar per sempre més un poble. Aquest som encare nosaltres, que al cap de set sigles honrèm al pare, pensant que la força que'ns hem trobat traient sa memoria del passat, ens es fiança de l'esdevenir.
- ↑ Conferencia llegida a la «Lliga Regionalista» pel Juny de 1908.