Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/Discurs presidencial (1907)
Terra de Lleida, tan plena de recorts com d'esperances, trista i forta, Escocia nostra, alta Catalunya, salut! Jo estic content de petjar-te per primera volta en aquesta ocasió tan bona, quan estàs de festa i la celebres amb la antiga costum dels Jocs Florals.
Què us en diré, senyors, d'aquesta costum, tan vella i tan nova, tantes voltes revellida i renovada, motejada però per això sempre il-lusionadora, infantívola i no obstant majestuosa? Té un origen diví, perquè es festa de poesia; i també una tara de naixença, una certa frivolitat cortisana que li esqueia dintre'l clòs d'aquelles petites corts d'amor de sa infantesa, però que portada a les nostres tumultuoses democracies, més grolleres i més series, segons còm fa gracia i segons còm fa pena.
S'hi es transformada d'una manera que diriem tràgica gaire be. La anarem a cercar amb un enamorament arqueològic, an aquell jardí de la historia hont vivia, i la duguerem per la nostra mà a la nostra vida menestrala. Li conservarem lo que més il-lusió'ns feia del seu trajo, i la deixarem sota'l dosser amb aquell meteix posat seu primitiu, i li férem repartir flors i violes amb son geste de retaule. Mes els trovadors que acudiren a l'antic reclam no eren pas els meteixos que en el seu temps s'estilaven, i'l concurs que'ls voltava era tot un altre que la Cort de Joan II o l'acompanyament de Clemencia Isaura. La patria, la fe i l'amor bategaven en el cor de les nostres multituts amb altre ritme; i encare que'ls trovadors que d'entre la multitut meteixa sortien començaren anant a la noble dama rediviva, per lo molt enamorats que n'estaven, amb la actitut que mellor els semblava adir-se al tirat d'ella, i procuraven estrafer el cant de sos aimadors d'un altre dia, lo cert era que en la veu se'ls sentien versonancies molt extranyes, i que sota la màscara mitjeval s'hi transparentava la contorsió d'unes passions noves que la dama no coneixia.
I si an ella la assustava i ofenia la mal dissimulada violencia de la gent, la afectació cortisana de la festa la feia mitj riure, i damunt i entorn d'aquesta s'extenia un malentès que a tothòm danyava; al concurs perquè li feia sentir com cosa frèvola l'accent sant de la Poesia; a la antiga institució perquè's trobava com disfressa entre la gent nova; als trovadors perquè'ls acostumava a la mentida.
Mes amb tot i'l convencionalisme dels trajos, amb tot i la afectació dels cants, amb tot i la puerilitat de la festa, la moderna restauració dels Jocs Florals fou tant feconda, perquè a son calor arqueològic, retòric, declamador, tot lo que volguèu, començà a viure, a bellugar-se tota sola, una cosa xica, xica—primer—insignificant, per molts... inofensiva; però que's ficà en els cors d'uns quants i's nodrí d'amor, i cresqué, i anà inquietant a molts altres, i's feu més viva i més gran, i impetuosa; i creixia, creixia, i s'agegantà, i espantà, i s'apoderà de cors i caps i braços; i es aquesta cosa, senyors, que are meteix ha esclatat irresistible arrossegant al poble català tot en pes envers uns nous destins meravellosos.
Y no us pensèu pas que això sigui llençar un brillant mantell patriòtic damunt les espatlles d'una institució arcaica, per haver d'amagar la seva estèril flaquetat o algun encís pertorbador que tingués en dany de la moderna poesia catalana. Jo no crec en la esterilitat ni en cap dany gros. En veritat que'ls Jocs Florals han donat lloc a una mena de poesia convencional, a un fals genre literari que ja se'n ha dit floralesc, d'un sentimentalisme superficial, d'una entonació declamatoria i d'una gran buidor en el fons; es cert que al seu calor s'han fomentat petites vanitats i han crescut reputacions enganyadores...; però, al cap d'avall, diguèu-me quína dèu de poesia vera han estroncat, quína sanitosa influencia han impedit i quín gran nom hi ha en la poesia catalana que no hagi sigut aclamat en aquestes festes.
Totes les maneres de sentir la poesia, totes les corrents sentimentals que'ls temps han dut d'assí i d'allà, i fins totes les més externes modes literaries, les veurèu representades en els aplecs d'obres premiades pels Jocs Florals; i fins, si'ls resseguiu amb atenció, hi veurèu com reflectat el pas dels temps de la poesia, la aubada, la plena llum i la declinació de les escoles, la trajectòria—diguèm-ho així—general de la nostra literatura. Aquesta trajectoria potser la trobarèm devegades un xic confosa o trencada entre'l convencionalisme toçadament arrelat en la institució, o precipitada o retardada a mercès de les circumstancies del temps o d'incidencies personals; però en el fons, mirant-hi bé, s'hi ferma i assegura en son conjunt la marxa del nostre esperit i del nostre verb a travers de tota altra cosa.
I justament aquesta ha sigut la grandesa, podèm dir gairebé tràgica, dels nostres Jocs Florals. L'haver covat, en son sí d'esllanguida dama de retaule, tota la integral renaixensa de un poble modern, desde'l sentiment de la antiga patria reviscut fins als ideals nous més arriscats i amb llurs expressions més agudes. Si la institució hagués restat ignoscent passatemps arqueològic, un pur felibrige, ben en pau hauria viscut en el seu reconet de jardí literari sense que riallades estridents de burla ni tampoc fervents entussiasmes anessin a inquietar-la. Però havent soportat un empelt de vivacitat relativament monstruosa, a ella anaren les il-lusions més extremades, els impetuosos desitjs, les impaciencies agressives, les burles desesperades, els apassionaments i les violentes lluites. Així tan aviat li digueren:—Tu ets la reina dels nostres cors, —com:—Què vens a ésser tu en comparança de lo que voldríem?;—tan aviat s'ha considerat el seu clòs, únic temple de l'ideal, com s'ha dit que allí no hi cabia tanta vida; i lo meteix s'ha tingut el veredicte per augusta consagració, que se l'ha rebutjat com a vana petitesa. I ella, mentres-tant, la pobra dama, sentint-se en ses entranyes tanta empenta, ha fet grans extremituts per contenir-la i poder-la donar després fruitada: així s'ha anat transformant per dintre amb gran tortura pera adaptar-se a la obra que més calia, restant per fòra sempre amb aquell posat pacient de dama de retaule repartint flors i violes.
I avui, senyors, veient-la encare en aquest geste, i ja fòra d'ella'ls afanys creadors del poble, avui se tracta de tornar la dama al retaule, o sigui a la tomba, perquè diuen que ja no serveix pera res de bo. També ho digueren sos primers enemics, la gent entenimentada de cinquanta anys endarrera, que saludaren la seva aparició amb una riallada d'irònica superioritat. I què sabien ells, pobres, lo que havia d'esdevenir d'allò que allavors els semblava més important i de lo que'ls semblava entreteniment de criatures o de poetes? Tot s'ha cap-girat; lo petit s'ha fet gran i lo gran ha tornat no res. Qui sab lo que serà demà dels nostres judicis.
Mes tant se val. Uns literats dugueren un dia a la dama, dels jardins de la historia; uns altres poden tornar-li. Mes no serà sense llàgrimes dels molts que la aimaren; no sense la gratitut del poble al que per tants anys el seu nom li ha sigut conjur de patria i poesia; no sense que, 'ls que hem vist d'aprop la seva tragedia, acotèm a son pas la testa en comiat a una majestat veritable.
I a vosaltres, bons amics de Lleida, les grans mercès d'haver-me procurat nova bella ocasió de pendre part en aquesta festa, gloriosa per la seva institució, i especialment gloriosa en aquest acte, perquè sou vosaltres els qui la celebrèu per la altesa d'algún dels vostres que tinc ben a la vora, i Déu vulgui que ho sigui també per la sort de les belles obres que hi hagin acudit i per l'acert que nosaltres haguèm tingut en el judicar-les.
Mes això vosaltres ho heu de dir; i jo no res més que novament saludar-vos.
- ↑ Llegit en els Jocs Florals de Lleida pel Maig de 1907.