Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/Als estudiants
M'heu dit que heu pres per costúm el fer presidir vostres solemnitats per homes que us fan respecte: i avui m'heu triat a mí. Mes jo no sè quin respecte pugui fer-vos, perquè encare que tingui més anys, me sento en la vida tant nou com poguèu sentí-us-hi vosaltres. Vos sembla encare la vida un delitós misteri? Doncs a mi també. No estèu encare disposats a tancar cap dels seus aspectes en una definició categòrica? Doncs jo tampoc; ni mai! Teniu, emprò, un gran afany de saber? Igual el tinc. Assadollèu mentres-tant aquest afany en la adoració de tota bellesa i obeiu sols a l'impuls del fort pressentiment que ella us inspira? Doncs jo sóc com vosaltres, i crec que per tota aquesta vida.
Aixís es que si m'heu cridat creient que havia de mostrar alguna orientació fixa a la vostra juventut, o que havia de portar-vos, com present de festa, alguna veritat adquirida al preu dels meus anys, algun fruit madur del meu arbre, us heu errat del tot: els fruits del meu arbre, van madurant sempre i no arriben mai a madurs; i això es lo que m'encanta, perquè aixís estic com a la ombra d'una eterna primavera.
Pot-ser es justament això lo que en mí pressentieu, i per això heu vingut a cercar-me, i agafant-me per la mà m'heu dut an aquest setial pel goig de veure a un que, poguent no ser ja com vosaltres, era encare un igual vostre. Si es aixís ho heu encertat del tot, aquí'm teniu: i'ns en podèm donar mútuament la enhorabona, sense gota de vanitat per l'un costat ni per l'altre.
Però lo cert es que no es aixís, com estèm are, que jo m'havia acostumat a veure-us i estimar-vos: jo aquí dalt parlant llargament tot sol, i vosaltres arrenglerats davant meu en rengleres seques, ordenades, inflexibles com les d'un exércit. Què es això, companys meus? me feu por! Os veig muts, sèrios, immòvils. Què es això? Hont es la vostra lluminosa espontaneitat, hont es la vostra desordenada alegria, hont es la vostra jovenesa?
Quan us trobo escampats per vies i places, acoblats de dos en dos, de tres en tres, de sis en sis, me plau veure-us sempre la rialla als llavis, com triomfadors de totes les serietats convencionals que se us posen al davant. Entre mitj d'elles us obriu pas partint-les amb vostres rialles destructores; i no més del veure-us venir de lluny no hi ha tabernacle de vanitat que no tremoli. Vosaltres els afrontèu tots els tabernacles, i si algun no's fa enllà i us planta cara, tot lo que té de postiç li cau a miques a l'estrèpit destructor de vostra rialla franca.
El vostre riure corre pels carrers com la tramontana: com ella purifica i es testimoni de força. Tot allò que a la seva empenta cau, es senyal que no era prou fort; tot allò que s'emporta, bon vent! fòra febleses i malures! Però tot allò que permaneix i s'aguanta ferm, ah! que n'ha d'ésser de fort, ah! que n'ha d'ésser de pur, ah! que n'ha d'ésser de sagrat pera tots els homes.
Aixís vosaltres, els riallers, sou mestres de serietat; vosaltres, els irrespectuosos, sou mestres de tot bon respecte; vosaltres, la tramontana, sou la serenitat del cel i la salut de la terra. Aixís us miro jo amb amor gran quan us veig passar escampats per les vies i les places.
Mes are veig que us heu acoblat nombrosos, alçant bandera, i això'm fa extremir d'inquietut i d'esperança; perquè si aplegant-vos en un clos heu renunciat a la vostra lliura rialla, què podrèu ja? I si us hi heu aplegat pera concentrar-ne la potencia, què no podrèu? Doncs jo us dic: La bandera que heu alçat sia l'esperit de la vostra rialla, i no'n vulgau d'altra: perquè l'esperit de la vostra rialla es l'Ideal que la bellesa del món us inspira.
Sols en nom d'aquest Ideal heu pogut afrontar tots els tabernacles i fer-los caure a miques a l'estrèpit del vostre riure; sols en nom de l'Ideal us heu obert un camí de llum entre la espessor tèrbola de les multituts; sols en nom de l'Ideal el vostre riure ha corregut com purificadora tramontana per nostres vies i places escombrant-ne febleses i malures. Si haguessiu portat a damunt un tabernacle, haurieu pogut riure-us de qual-se-vulga altre? Si haguessiu sigut térbols com la multitut, haurieu obert camí de llum en ella? Si feblesa o malura us deturés, podrieu corre com tramontana purificadora? L'Ideal us ha fet lliures de totes aquestes coses, i sols en nom d'ell us havèu pogut riure de tot.
Doncs, sia aquest clos vostre el recinte sagrat de l'Ideal, i en nom d'ell demanèu lo que us escaigui més enllà de totes les coses de que us rièu. No tinguèu sentit pràctic, que se us estroncaria'l riure. No sou joves? Doncs demanèu la lluna.
Sobre tot, demanèu la lluna, amics meus, desde aquest vostre recinte d'ideal: i, no'n tinguèu cap dubte, la lluna anirà venint. Al principi la gent se riurà de vosaltres: la gent dels corcats tabernacles, la gent d'ulls tèrbols i boca espessa, la gent de la malura o la feblesa, la gent de lo possible, se riuràn de vosaltres. Però, quína diferencia! Quín riure! Un riure trist, un riure buid, un riure impotent... I mentrestant la lluna començarà a acostar-se.
Us diràn somniadors, us diràn beneits, us diràn extraviats, i amb llur mà pesada voldran guiar-vos pel camí planer que convé a la llur passa feixuga. Mes vosaltres els dirèu rient:—No; volèm la lluna...—I la lluna se us anirà acostant, acostant...
Ells rodaràn el cap com plens de llàstima, us desahuciaràn, us abandonaràn dient-vos que no farèu mai res. Doncs, cabalment ho farèu tot, perquè, al cap d'avall, sempre es el jovent qui té rahó.
Quan ja ningú pugui negàr-vos-la, quan us diguin homes madurs, quan us sembli que'l vostre ideal ja es aconseguit... tornèu a mirar la lluna, i la veurèu que es al cel tan lluny com abans, i que ja un altre jovent, rient, la demana. Recordèu-se llavors de vostra rialla d'are; i si per cas us trobessiu portant algún tabernacle, exposèu-lo a la rialla del jovent nou: aixís sabrèu lo que aquell tingui de fort, lo que tingui de pur, lo que en ell hi hagi de camí de lluna.
I veusaquí còm la rialla del jovent, la rialla en nom de l'Ideal, ve a ésser com les ales d'un poble pera la seva ascensió eterna. Servèu-la, doncs, pura i lliura mentres puguèu riure en puresa i llibertat; trasmetèu-la aixis meteix al jovent que vingui darrera vostre pera que, en el vol de la patria, no hi càpiga desmai.
I si pogués ésser que, com are voldria jo amb vosaltres, vosaltres sabéssiu riure amb el jovent futur, i totes les generacions amb la eterna jovenalla, ben-haurada la terra en que això succeís, perquè ella i l'Ideal aviat serien una meteixa cosa!
Are, com a estudiants que sou, jo no puc fer sinó encomanar-vos a aquella il-lusió de saber que es ànima de tota ciencia. Aquesta il-lusió es la que fa'ls grans savis tant semblants als grans artistes: això es, que uns i altres s'enamoren del misteri de la vida i són atrets i escalfats en ell per una mena d'inspiració que en els uns il-lumina fortament la forma, en els altres la llei de les coses. Mes tant se val, que a la llum divina de la inspiració, en la forma s'hi transparenta la llei, i la llei, al fer-se viva, pren forma bella. Aixís jo crec que tots estudièm en veritat tant sols quan estudièm com artistes: es dir, inflamats pel desitj de posseir la essencia de les coses: llavors no hi ha res àrid, i fins les fórmules algebraiques us semblarà que palpiten.
Mes si no teniu aquesta il-lusió deixèu l'estudi, deixèu estar els llibres, i prenèu el quefer exterior que més us plagui; que, si us plau, fins picant pedra sentirèu sota'l picot estremir-se la bellesa del mon, i la obra vostra més grollera tornarà d'un modo misteriós altrament feconda que la de magatzemar tristament en vostre cervell fórmules mortes.
A la santa il-lusió us encomano, a la alegria del treball, sigui quin sigui, a l'ideal de vida que podèu perseguir sense que us caiga dels llavis aquella rialla que reflecta en el front una llum de joventut eterna.
- ↑ Discurs pronunciat a la «Lliga Regionalista», Desembre de 1903.