Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/Als empordanesos
Salut, noble Empordà, cel ventejat, terra neta, mare de gent valenta i franca, hostal del treball i sa alegria, pubilla del Pirenèu i'l mar, capçal de la pàtria, mirall de Catalunya. Que voltes t'he mirat, via a travers, tornant de França, de bell matí, desvetllant-te enlluernat per la llum roja del sol ixent, que tot te banyava i encenia! i que me'n era de delitosa aquesta primera visió de la patria després de la ausencia! Tot tú, Empordà, me semblaves llavors un paradís; perquè, a la claror del matí, totes les coses m'apareixien com si fossin acabades de naixer. Cada arbre era com un primer arbre; la extesa dels vinyats i oliverars com si brotessin per primera vegada; les cases i'ls camins que hi duen plens de la pau dels patriarques: els homes i les dones que hi veia, d'una gran serietat i puresa en els ulls i en la boca, i tota la plana com si en aquell instant acabés d'aixamplar-se al bes del sol marí davant del Pirenèu que's fes lluny enllà meravellat de miràr-se-la als peus.
I m'afigurava que si en aquella hora jo hagués sigut un home que anés pel món cercant patria i ja n'hagués corregut bona cosa sense determinar-me, al veure-m l'Empordà al voltant de tal manera, hauria tot seguit posat peu en terra, besant-la enamorat; hauria cenyit amb estreta abraçada'l primer arbre del camí, i endreçant el pas vers la primera casa que hi trobés, hauria entrat en ella descobrint ma testa i dient:—Deu vos guard, bona gent: vullau-me com germà entre vosaltres, perquè aquesta es la meva terra; que de tantes com n'he vistes de més poblades o més soles, de més florides o mellor conreuades, de més regalades o d'altra majestat o més frondoses, cap n'he trobat de tant bella a mos ulls, ni que'm robés el cor d'aquesta manera; i d'això n'he tret que aquesta es la meva terra i vosaltres els meus germans. Prenèu-me com a un dels vostres.—I quan tot seguit d'imaginar aixís pensava que, no per elecció sinó per naturalesa era jo català, i que aquesta era la terra hont més present se'm feia tot l'encís de la mare Catalunya, m'espurnaven els ulls, i donava grans mercès a Déu d'haver-me fet d'aquesta terra i no de cap altra. Perquè en va'ns direm ciutadans del món si no'l sabem estimar tot ell a travers d'aquell llòc que'ns nodrí'l còs, i d'hont reberem l'esperit i la paraula.
Amb tot, i no sé perquè, en aquest bell mitj de plana empordanesa no m'hi havia mai aturat. Figueres i sa encontrada restaven sempre dins meu com una visió matinal, fugitiva i delitosa, com una primera caricia de retorn; però aixís tant determinada, que mai me semblava entrar a la patria, si no hi entrava per aquest Empordà ditxós.
Mes no coneixent sinó aixís la terra, altrament ne coneixia a la gent, que era coneixer la animació de la terra, la terra meteixa i quelcòm més que n'es lo principal. De vosaltres sí que'n coneixia bona cosa, i cada hú me feia ben present la encontrada, i tots plegats me refeien més viva la visió delitosa que'n tenia, amb l'amor humà de més a més, que es lo diví de la terra. Us veia, com an ella, oberts i lluminosos, francs, alegres, impetuosos i bon xic arruixats com la vostra tramontana, mes també fonamentalment ferms com la serra pirenenca quines arrels ferrenyes serpejen fondament pel vostre terrer, i de front altiu i noble com ella. I aquesta fermesa i altitut les veia resoltes en la amplaria de la vostra gran planura, penetrades per la proximitat del mar llatí que posa en tot això un esperit de somni i aventura, i un record d'aquella dolça Grecia que us envià sos fills i posà aixís quelcòm de la seva sang en la vostra, fent-vos hereus de la llibertat antiga.
Terra de llibertat es lo que jo'n diria de l'Empordà pera fer-ne tot l'elogi en una sola paraula; perquè en aquesta paraula llibertat, ben enfondida, s'hi troben totes aquelles virtuts vostres, i sols amb elles es digne un poble d'ésser lliure. Com se sol dir de tots els catalans, pot dir-se per excel-lencia de vosaltres que cada hú té un rei al còs. Diguèu:—Sí que li tenim, però de tal manera, que cada hú respecta al rei que hi ha al còs del germà, amb la condició de que tots respectin al que hi ha en el nostre.—I en aquesta mútua reconeixença s'hi troba la veritable llibertat, i no n'hi ha pas d'altra que mereixi ben be aquest nom.
Aixís la vostra sardana s'ha fet la dança catalana, perquè es una dança de reis: tot-hom hi va a una, però cadascú hi entra i en surt quan vol; i mentres es dins, se subjecta a la llei de son compàs, que es com si diguessim el ritme de la vida social, la llei igual pera tots i, no obstant, a mida de cada hú; que'l vell la dança com a vell, el jove com a jove, la dòna com a dòna, el nin com a nin, sense que perxò l'un embarrassi l'altre, ni ningú perdi'l majestuós acompassament del tot; i quan no'l vol seguir més, marxa a son arbitri, deixant a llur plaer als que vullen seguir-lo; mentres hi es, se lliga a tots per les mans; mes les mans son franques de pendre i de deixar. Volèu entrar-hi?, la rodona s'obra i dues mans us prenen. Volèu sortir-ne?, aquelles mans meteixes us solten lliure, i la rodona, tornant-se a tancar, segueix impertorbable la seva rítmica llei. Feu lo que vullau, mai hi feu nosa perquè mai hi feu falta; i a mercès de aquesta santa llibertat, la rodona s'aixampla o s'estreny, es xica o es grossa, es de tres o de trescents, però tant sardana fan trescents com tres; es unió i llibertat al-hora; es la dança federal que ajunta als homes lliures i als pobles lliures; es la dança catalana.
Sí, l'esperit de la sardana es l'esperit meteix de Catalunya; y a tants com vénen a escatir lo que som i a preguntar-nos lo que volèm, i que mai semblen acabar de saber-ho, potser perquè no ho volen saber, jo no faria més que portar-los a la plaça hont se dancés la sardana, i'ls diria:—Veièu? doncs ja ho sabèu are quí som; ja ho sabèu lo que volèm. Si volèu vosaltres entrar a la dança, tal com es, de bona gana; mes si no hi volèu entrar, feu-se enllà que ja som prous.
Doncs si l'Empordà ha donat a Catalunya'l símbol de son esperit en una bella dança, bé podrèm dir que l'Empordà es com el cor meteix de Catalunya; i si aixís m'ho semblava ja cada cop que, tornant d'altre país, jo saludava amb alegria de retorn a la patria la seva aparició matinal, delitosa i fugitiva, contèu quín goig m'ha de fer al trobar-m'hi d'estada entre vosaltres, i més essent pera una festa de poesia i parlar-vos en ella.
Prou m'han dit que tots plegats no la aimaveu pas gaire la poesia, mes jo he entès que lo que no aimaveu era l'artifici literari de uns certs genres dits poètics; i en això no us contradiré pas i fins us en faré alabança, perquè ho trobo molt ajustat al vostre caràcter, enemic de tota mena d'artifici.
Are, si'm diguessiu que no aimèu la poesia vera, en això no que no us alabaria gens ni mica; i fins entre mitj de tantes bones coses que'l cel i la terra us han dat, tindria aquesta mancança per una gran desgracia vostra, per un esguerrament, com si fosseu cegos de naixença; perquè la poesia es com la llum del sol, que no més cal obrir els ulls pera aimar-la. Mirèu sinó als infants, còm els ulls ignoscents se'ls en van sempre cap hont veuen més claror, i còm no volen estar en la fosca; i si obren els ulls en ella ploren fins que'ls en treuen. Doncs aixís meteix que la claror pels ulls, es la poesia pel sentit complert de l'home. I si vosaltres no la aimessiu, fóra senyal de que vostre sentit humà no era ben complert. Però, com que no m'ho creuria encare que m'ho juressiu! Perquè jo lo que veig es que ja no més en el tirat del vostre parlar hi ha una certa boniquesa, una puresa de sò i un començament de cantarella que justament són la essència mare de la vera poesia. I després veig la riquesa de la vostra poesia popular, les innombrables cançons plenes de la flaira d'aquesta terra vostra; i això no enganya; perquè la poesia popular es la més vera poesia que hi ha al món, es la flor del camp que diu si una terra es floridora. Això no ho diuen pas els jardins conreuats amb terra extranya i llevors exòtiques, tancats i resguardats sota cristalls i atemperats amb estuves; sinó'ls camps lliures cobrint-se per sí sols de tota mena d'inesperades i gracioses flors al natural halè de la primavera.
Doncs no'm cal pas saber res més pera trobar-me bé del tot entre vosaltres, estant segur de que vosaltres rebreu també amb agrado les flors de poesia que us havem triat pera aquesta festa, que encare que sien flors de jardí, com criades que són cada una per la mà d'un sol poeta, hem procurat que fossen d'aquells jardins que's formen al redòs de cada casa, però amb llevors o esqueixos del camp, de modo que no semblen sinó un troç de camp que un s'ha ficat a casa pera més íntimament gaudir-se'n i mellor conreuar-lo. I si aquestes us plauen, es clar que'n voldrèu més per un altre dia, i sempre més. I aixís conrearèu els camps lliures amb amor de jardí, i'ls jardins amb l'esperit de llibertat dels camps, fins que tota la terra empordanesa serà plena de tanta i tant bella poesia, que no se sabrà si es camp o jardí d'ella, perquè tota serà pera cada hú, i la de cada hú pera tots. I aleshores aquella visió de paradís terrenal amb que l'Empordà us he dit que'm corprenia, se tornarà visió de paradís espiritual; y de vosaltres sortirà aquell esprit que ha de fer de tot el poble català el poble escullit del temps a venir, creador d'aquella meravellosa Catalunya que en el misteri dels temps ens es promesa.
Si vosaltres ho volèu, aquestes paraules us seran com profecia. Pera son compliment m'encomano an aquest aire de la vostra encontrada, hont s'hi respira un no sé què prometedor d'una gran fí de bé; a vosaltres m'encomano, que en vostres mans diligentes teniu pera pastar el pa de l'esdevenir; i ans que a tots als poetes que are sentirèu, i que comencin. Pera deixàr-vos-els sentir, jo callo. Endavant, i adéu-siau!
- ↑ Discurs pronunciat en els Jocs Florals de Figueras pel Maig de 1906.