Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/La ginesta
Per mí es la flor catalana, la ginesta.
Quan la veig en les costes de les montanyes tan alegra i lluminosa, me sembla l'ànima del nostre poble florint. I aquella olor que fà! aquella olor de puresa forta; i aquella frescor que té! Me sembla que si'ns omplissim ben be'ls esperits de la olor de la ginesta, seriem més nosaltres meteixos: aixís, alegres, francs, bons, com bons catalans; que ella'ns purificaria de les tares que tením; i que quan algún foraster volgués donar idea de nosaltres, diria:—Mirèu, es un poble que la seva flor es la ginesta.—I que tothom l'entendria desseguida; i dirien:—Oh! quin poble deu esser!
Ja de petit, no sé per què (devia esser això) la festa de Corpus me semblava la festa més catalana: Sant Tomàs, la festa més barcelonina, però Corpus la festa més catalana. Ja'm costaria d'explicar això, però aquestes coses se senten o no's senten. I a mí aquella olor de ginesta'm feia olor de Catalunya, què hi farèu? Era catalanista de la ginesta.
I are també. Tant es que'm diguèu una cosa com un altra. Amb la ciencia de les races i amb els fets de la historia i amb estudis socials i amb el caràcter del nostre dret i amb totes les rahons que volguèu, m'arribarèu a fer entendre i deixar-me ben convençut de que Catalunya es quelcom ben personal i ben distint en el món, i que per tant tením tot el dret d'esser lliures i de fer-nos la nostra llei. Però totes les vostres rahons, ni discursos, ni llibres, ni res, me faràn sentir tan català com llavors que en la quietut de la montanya'm trobo tot sol damunt d'una mata de ginesta florida. Llavors me'n podrien venir de doctors i sabis i polítics a demostrar-me amb allò meteix de les races i de la historia i del dret i de la sociologia que Catalunya no es tal nació, sinó una provincia d'una nació: jo ho escoltaria tot serenament i tan savis podrien esser que'ls digués:— Vaja, teniu tota la rahó; però veyèu aquesta ginesta? sentiu la olor? Doncs jo trobo que fa olor de Catalunya. Ja podèu desar tots els vostres arguments. Catalunya es Catalunya perque fa olor de ginesta.
Podria molt ben esser que'm tractessin de boig. Però jo estic cert que aviat ne vindrien molts que voldrien esser boigs com jo, i quan els boigs fossim més que'ls savis, els savis serien els boigs; i la nostra boigeria apareixeria com la més dolça saviesa.
Floriu, floriu, ginesteres,
dalt dels monts, davant del mar,
encenèu-se com fogueres
al sagrat de cada llar.
Les fogueres catalanes
ja flamejen dalt del cim:
son les flames sobiranes
d'aquell foc que tots tením.
Per la costa, a grans exteses,
tot el ginestar fa llum:
les candeles son enceses,
totes flaira i sense fum;
una llum que llença flaira
desde'ls monts avall del mar,
i de l'aire'n fa'l nostr'aire
que es tant bò de respirar.
En la flor de la ginesta
Catalunya m'ha parlat;
m'ha parlat de la gran festa
de la nostra llibertat.
