Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Fermentum
Sembla que l'amor fermenti amb l'odi, fent-se més actiu; que l'odi's torni'l principi actiu de l'amor. Quina diferencia del dolç suc dels rahims amb el vi! I'l vi no es sinó'l suc dels rahims que ha fermentat. I fins el pà, Deu meu! sense'l llevat no té sabor.
I doncs que es això? Veièu l'amor de patria, que es dolç i plàcit; tant, que molts no'l senten si no es activat per un odi.
Veièu l'anhel dels pobres que no es activat sinó per l'odi als rics, i sols per ell s'exalta i's torna conqueridor. I de quín altre modo es amorós l'home gelós?
Sembla una maledicció això; però jo crec que no es més que un misteri; que no es menys que un gran misteri.
Sembla allò de Sant Joan: «La llum en les tenebres resplendeix».
Escoltèm a Mefistòfeles: «Jo soc una part d'aquella força, que volent sempre'l mal, produheix sempre'l bé... Jo soc una part de la tenebra que va parir la llum.»
Sembla que la llum estiga condicionada per la tenebra; que l'amor estiga condicionat per l'odi. Que sense tenebra, humanament pensant, no hi pogués haver anhel lluminós; que sense odi, no pogués haver-hi amor actiu.
Tot sovint he vist homes habitualment reposats en sos afectes, exaltar-se per l'odi fins a lo ridícul, fins a lo repugnant; i de moment m'han fet somriure en mí meteix amb una certa pena. Però, després, ben pensat, he comprès que, pera aquells homes, allò era una professió de fè. De primer, la seva passió mossegadora m'ha semblat mostra de mesquinesa d'esperit; després he pensat:—Si an aquest home li treiem aquesta mesquinesa, quína grandesa li restaria? Aquesta mesquinesa es la seva grandesa. En aquest home, el sentiment de patria, per exemple, dorm en la seva mediocritat sentimental, i no es capàç de fer-li fer un mohiment generós. Mes té odi als enemics de la patria, i aquest odi es prou pera fer d'ell un hèroe, un màrtir, en qualsevulla moment. Aquest home sols pot esser un bonhome essent un malhome.
Aquell home podrà dir: «Jo soc una part d'aquella força, que volent sempre'l mal, produheix sempre'l bé... Jo soc una part de la tenebra que va parir la llum...» I després allò de Sant Joan: «La llum en les tenebres resplendeix».
Mes jo'm posava la mà damunt del cor, i'l meu cor no l'absolia an aquell home. Jo 'm posava la mà damunt del cor, i'l meu cor no excusava'l mal, el pecat, lo lleig, lo fals, l'odi, com ferments activadors del be, de lo bell, de lo ver, de l'amor.
Perque'l cor no's deixa enganyar per teories i té un fondo instint de la llum, superior a tot humà saber. Cert que jo'm sentia tan home com aquell home, infantat en la tenebra com ell, i la meva activitat, com la d'ell, subjecta a la obscura llei de la fermentació; mes l'anhel, el gran anhel, es deslliurar-se'n de les lleis obscures i anar sempre a la llum: al amor sens odi, a la veritat sense argument, a lo bell sens contrast. Nodrir-se de la dolça puresa del suc dels rahims abans que fermentin, i trobar ben saborit el pà sense llevat.
Mes també trobava que'l meu sentiment de la força activa dels ferments no havia sigut en và: que ell m'ensenyava a no malehir el mal sinó a considerar-lo com a tenebra que vol esser llum, però encare no ho es. I aquesta consideració m'omplia d'una forta pietat i d'una gran esperança. Mes aquesta pietat i aquesta esperança jo no puc determinar-les en pràctiques conseqüències sinó, ben plè del seu esperit, avençar serenament en la vida refiant-me de lo que en cada moment me sia inspirat per un tal esperit en la mida del meu avenç, sense deixar-me atormentar pels dubtes dels superbs que tot s'ho volen explicar i establir per pesses menudes.
Jesús resolia'ls dubtes tant senzillament! Volgueren torbar-lo dihent-li que, segons la llei de Moisès, si un moria, el germà havia de pendre la viuda per muller; i si'l segon moria, el tercer germà que hi hagués havia de pèndre-la igualment; i que aixís s'esdevingué fins a l'últim en set germans que eren. I llavors venia la pregunta maliciosa:
—Al temps de la resurrecció de la carn, de quín germà serà la muller? perquè de tots set ho fou.—Mes Jesús els respongué:—No veièu que anèu errats perque no entenèu la Escriptura ni la virtut de Deu? Perque quan resucitaràn d'entre'ls morts, ni's casaràn, ni's donaràn en casament, sinó que seràn com els àngels del cel.
Jo'm sembla que amb aquesta sublim senzillesa son resoltes, en el fons trascendental del nostre esser, les més grans contradiccions aparents...