Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Fòra de temps
Jo no sé quina mena de predestinació'm porta a visitar els llocs fóra de temps. Jo no ho faig pas expressament per pretenció de singularisar-me, ni per afany d'impressions vanes, no; no heu pas vist home més aimant de lo planer i corrent i de fer lo que fa tothom. Però lo cert es que m'he trobat tremolant de fret a Andalusia pel Janer, a Marsella al pic de l'estiu, a Florencia sota un cel tèrbol i plujós (que encare'm sembla que veig la cúpula del Duomo regalant d'aigua), a Pau, el famós paradis invernal dels inglesos, al pic abrusador de l'estiu, i are, en aquesta vila d'aigües del Pirinèu francès, vestit de rigurós hivern, i passejant-me melancòlicament en la solitut dels camins montanyosos que d'aquí dos mesos seràn plens de mohiment i del bullici d'elegants estiuejadors. Això fa que arreu me persegueix la cantarella que sona com una mena de reny de la gent de cada país, gelós de la fama de l'indret en el seu bon temps, i com reptant-me d'haver-lo jo escullit tan malament.
—Ah! si vegessiu això en la primavera!—me deien a Andalusia.—Era a la tardor que havieu de venir: tot sembla d'or—me rondinaven a Itàlia.—Mais c'est la morte saison, maintenant, —feien irònicament els de Pau. I fins la vegada que he estat a Madrid he sig ut reptat: — Hombre ¿a quién se le ocurre marcharse cuando van a abrirse las Cámaras?—I are, aquí, al voler pujar a pendre l'aigua, me digué tot irat l'empleat del tramvia elèctric, no tenint ganes de fer viatges en và: Mais il-n-y-a personne la haut; pas même des oiseaux; rien! Vaig restar esfereit. Però no era veritat.
Persones podia no haver-n'hi: realment m'hi vaig passejar tot sol; però lo que es aucells!... i que tots semblaven rossinyols. Era un encantament. I aigües bramant per tot arrèu escumejantes; i les neus, quina espessa blancor en els cims! i les prades encare no dallades, altes de quatre o cinc pams i totes virolades de flors. I 'l bosc! quina tendror de verts! menys els abets negres, tots negres... però en les puntes dels ramells els ultims brins comencen a renovar el vert, un vert clar, fresc, que fa entorn de l'arbre vell i negre, com una aureola d'infancia, com si una llum nova, una aubada primaveral il-luminés ja els perfils de l'arbre sepultat encare en sa massa en la fosca nit de l'hivern.
Però'ls faigs, no; els faigs ja son tots il-luminats d'un vert tan dolç, tan dolç que enterneix. I de cants d'aucell ne volèu? Jo no ho sabia que'ls aucells cantessin de tantes maneres... I moltes vegades m'aturo encantat, i procuro imitar, soc forçat d'imitar, llur cant, allí sol amb ells; i jo crec que ells, en la seva follia de cantar, ne són enganyats del meu reclam; perquè observo que aquell cant que estrefaig me va seguint, seguint, si camino... I m'arribo a pensar si un dia me'n entraré a l'hôtel portant-me'n darrera a la població de bosc...
Però encare més canta l'aigua, que canta per tot: es la gran desfeta de les neus; i's pot dir que tota la vall regala d'aigua, i desde'l fall aixordador fins els milions de rajolins, tot fa la seva veu petita o grossa; quin concert cada nit, en la fosca i 'l silenci de tota altra cosa! I 'l gros fall? La mole d'escuma coronada de polsina irisada i freda, i a baix la escuma se fa randa, transparentant la verdor esblaimada de l'aigua que hi parpelleja pura com uns ulls de fada.
Les neus son les avies, estàtiques als cims; les aigües son les mares, corrent apassionades, i les verdors les filles que somriuen quietes portant ja al braç el virolat estol de les filletes flors.
I en mitj d'aquest esclat primaveral, a baix la vileta solitària se va desensopint lentament. Avui s'obra una finestra i demà un altra; els hôtels encare abandonats se pinten i s'embarnicen; els vidres se fan lluents: tot són cops de martell i frecs d'escombra; els guies, encare sense la disfressa del país, ronsejant desenfeinats per la plaça: algun foraster prematur roda esma perdut davant les barraques de fira encare tancades; avui se'n ha obert una, i la firaire va col-locant mandrosament l'acolorit parany... Are sota la meva finestra se sent una fresca rialla que ressona en el carrer silenciós... Passa un home xiulant una cançó de cafè concert...
I al sò dels cascabells de la primavera, alegra cavalgada de l'estiu, jo m'en deuré anar avall cap a la plana ardenta. Es una mena de predestinació. No la he cercada ni me'n queixo. Me plau anar somrient a tots els camins de l'atzar...