Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Carnestoltes
Se veu que dintre d'això del Carnestoltes hi ha alguna gran cosa bona i alguna gran cosa dolenta. I si no, mirèu a les criatures, que, com més purament instintives, estàn més a la vora del misteri del món, quina il-lusió i quina por tenen del Carnestoltes: quina bojeria de gust pera disfressar-se, i quina bojeria d'esferehiment davant de les disfresses.
La cara tapada: hèuse'l aquí'l sinistre deleit del Carnestoltes: la desfiguració: no semblar-se a sí meteix: horrible! Semblar una dòna, essent un home; semblar un frare i no esser-ho; semblar un guerrer, sentint-se lo més pacífic del món.—Que no'm coneguin!—en aixó està tot el gust i tota la malicia de la disfressa. I tot el malestar dels altres està en la incertitut.
—Quí dèu esser aquest rei, aquest encaputxat, aquest gitano? Jo prou sé que no es cap rei, ni cap frare, ni cap gitano; que si ho fossin, amb altra serenitat me'ls miraria. Però per lo meteix que sé de segur que no ho són, estic inquiet: perque no sé qui són. Si no portessin la cara tapada o desfigurada i jo reconegués vestit d'aquella manera al meu germà o al meu vehí o al meu amic, ben tranquilament me'ls miraria, i'm riuria dels seus trajos, perquè jo en els meus propis me sentiria més conseqüent amb mí meteix i per tant superior an ell. Però are jo no li veig la cara an aquesta figura; jo prou sé que no es lo que vol semblar, però... quí sab qui es?
Es un rei que no es rei; es un gitano que no es gitano. Es, doncs, una fantasma de rei, una fantasma de gitano. I una fantasma es sempre un terror: es el terror de lo desconegut. El qui'l causa se recrea com un fals deu; el qui l'experimenta's recorda de lo poc que un home es davant del misteri.
L'encís del Carnestoltes es, doncs, el terrible encís de lo fantàstic: no pas el deleitós encís de lo ideal.
L'ideal es una gerarquia de la vera realitat: i lo fantàstic es una falsa realitat, una falsa realisació de lo ideal: i en quant sembla realisació, es atractiu; i en quant se pressent falsa, es repugnant: i d'aquesta lluita naix el deleitós terror de lo fantàstic.
Jo ho he vist ben be en un cas d'aquesta mena. En aquella festa que en les cases ingleses se dona als nins en la nit de Nadal, al costat de l'arbre tot il-luminat i carregat de penjois i joguines, apareix el Pare Nadal amb la gran cabellera i llarga barba blanca, túnica brodada, mantell d'armini i ceptre i corona d'or. Es algú de la casa que's disfressa de tal manera i's mostra com el fabulós personatge amic dels nins, que'ls convida a acostar-se a l'arbre i pendre'n les joguines de les que's fa veure donador generós.
Jo he vist les criatures glatir davant la porta encare tancada de la cambra hont se'ls anunciava l'arbre, i espiar la llum que'n traspuava amb una gran il-lusió, però ja amb un començament d'inquietut per la mena de realitat que n'esperaven. I obrir-se la porta i aparèixer l'arbre explèndit, assalutat amb una aclamació de joia. Però desseguida, al avançar-se'l vell Nadal, recular esporuguits, i rompre'l plor els més temorosos. Per ventura'l vell Nadal no era l'objecte dels seus bells ensomnis, l'amic dels nins vingut del cel pera estimar-los? No era d'una bella sobrenaturalitat? Sí. Però prou les criatures pressentien que lo sobrenatural no pot esdevenir aixís com aixís natural; pressentien la falsetat d'aquella aparició corpòria. No; aquell no podia esser el veritable Pare Nadal. Quí era doncs? Una disfressa. Quí? I hèusaquí'l terror.
Els més atrevits avençaren poc a poc, fits els ulls escrutadors en aquell rostre, cercant-hi una fesomia coneguda sota la barba blanca i la pintura. I un el conegué i cridà:—l'oncle!—Caigué la falsa il-lusió i esclatà ja franca la alegria davant l'arbre, sense fer més esment de la disfressa que pera riure-se'n.
Fou un deslliurament: el ver ideal recobrà sos drets pertorbats per la falsa apariencia real. Però encare de tant en tant els més xics i temorosos, ja enjogassats, miraven de cua d'ull, en un llampec, d'inquietut, la disfressa, destronada de son prestigi. Era ben be l'oncle?...