Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Cançó
Diumenge al dematí, al mitj del sol que queia en la plassa major de Sarrià, vaig veure un vell d'aquests que van cantant pel món, que cantava tot dret i solemne en mitj d'un vol de criatures que se l'escoltaven amb la boca badada. Cantava a grans glopades amb aquest accent extranger que evoca la visió de llargues jornades per camins indefinits envers els llunyans horitzons, travessant camps i ciutats i les montanyes solitaries i les grans planuries sembrades de viletes, tomant sols i serenes i plujes i vents, sempre enllà, sempre enllà cantant, esbullada la gran barba i la llarga cabellera grisa voleiant, cantant cançons estranyes amb accent extrany a tot arreu, i arrèu trobant un vol de criatures pera escoltar-lo entorn amb la boca badada.
Vaig sentir desseguida quelcom remoure's dintre meu, com un desglàç, i tot anant-me'n poc a poc, passeig enllà, me posí a somniar ben dolçament.
—Si jo fos un poeta a vint anys—pensava—i que tingués la aimada lluny, cridaria an aquest home i'l faria venir amb mí a seure en qualsevullga recó de pacífica boniquesa, i li dictaria la cançó del meu amor, i després d'haver-li feta apendre encomanant-li que no la oblidés, li mostraria'l punt de l'horitzó vers el llunyà lloc benhaurat.
El vell se'n aniria tot cantant, tot cantant la cançó per no oblidar-la, donant-li desseguida son accent, ajustant-la a la alegria del moment per la marxa de fresc represa i la paga rebuda.
I enllà se'n aniria la cançó. Els sols la daurarien i les serenes li donarien un misteriós encís, se faria forta amb els vents i dolça amb les sentors de lamatinada; el vell la cantaria llagrimejant en ses majors miseries, extenent les mans a un mos de pà, i un dia de bona fortuna la cantaria bàquica tot fent tentines al sortir de la taberna; l'endemà matí, anant ell tot sol pels boscos, seria pura com un refilet d'aucell, i al cap vespre, al arribar a la ciutat ja tota encesa, se retorçaria voluptuosa. I arreu la gent l'apendria i cadescú a sa manera. I al vell meteix, sentint-la a chor represa entorn seu, se li aniria transformant, la aniria tornant a apendre, sempre vella i sempre nova.
I un dia—un dial—arribaria l'home a una bella vila en grossa festa; tota la gent pels carrers entre músiques i en l'aire un bat-i-bull de campanes. Bon dia, bon sol faria aquell dematí. I l'home's plantaria al bell mitj de la plassa i entonaria la meva cançó d'amor com cant de festa. I ho fora, perque tothom hi sentiria l'alenar del llarc camí, i'ls sols i les serenes, i'l rastre de les alegries i misries, i'l frec de les gentades, i tot això exaltat per l'amor meu covat a dintre.
Quan hauria finit, grans alabances li ressonarien entorn i molt bones pagues rebria, ben de gust donades. I entre'l brugit de la gent sentiria una veu prima i clara dir:—Jo no sé què tinga aquesta cançó que'm plagui en tant gran manera.—I ell girant-se, respondria:—No pot esser sinó que pera vos fou feta.—I llavors explicaria a la donzella còm i ahont li fou dictada.
Llavors ella fortament joiosa li respondria:
—Doncs, diguèu-li que jo en el secret del meu cor d'igual modo li parlava.
— Are be què us diré? Que aixís anà finant mon ensomni. Mes no finà del tot; perquè això era diumenge. I un altre diumenge, que ja ni pensar-hi'm semblava, me desvetllí en mon llit, de matinada, que encare era fosc, i en mon carrer solitari sentí un pas feixuc i pressós anar-se acostant amb una cançó taral-lejada suaument a flor de llavi. I aquell cant m'era tan dolç que'm semblava cantat no sé còm, dins mes entranyes, i tenia un tal misteriós encís, que jo no sabia si dormia o si vetllava. El caminar feixuc i'l cant lleuger passaren i s'allunyaren depressa, i'l carrer restà de nou quiet i solitari. Comensà a clarejar en ma finestra i jo torní a adormir-me; mes el cant m'ha restat en la memoria. I algú a qui l'he repetit m'ha dit si era una cançó rossellonesa del poble...
Mes jo estic que era la somniada cançó del somniat amor jovenil que'm tornava transformada. I he cregut que tots vivim més de lo que sembla en realitats misterioses...