Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/An en Cambó... I als altres
Jo no sé còm a hores d'are no s'ha alçat ja Catalunya en pès amb un impuls d'adhesió al vostre discurs de la Lliga; i no sé còm els aires no van plens de crits de «visca!», responent an aquest vostre «Visca Catalunya!» Ens hem tornat molt frets; som molt entenimentats. Ja no responem als «visca» sinó, si acàs, després de pensar-nos-hi be, encare que aquests «visca» sien a Catalunya, que'l sol nom, en altres temps, ens arrencava la aclamació del pit, baldament no vingués a tò. Què ha passat?
Encare que'l vostre programa d'avenir fos la més grossa follia, jo crec que es la única cosa a fer per Catalunya. Ja hi estèm acostumats a que'ns tractin de boigs, i sols aixís hem pogut fer nostre camí. Follia era'l programa de Manresa, follia les eleccions dels cinc presidents; i la Solidaritat, que no era més follia i tothom hi acudí brandant llorers i palmes? Doncs què es avui tant d'enteniment?
Que per ventura el vostre programa es altra cosa que una renovació de l'esperit de solidaritat, per dur avant aquell crit de «Catalunya!», que se sobreposà a monarquia i república, i a avenç i quietut, i a dreta i esquerra i centre, i a tot lo que no fos l'amor a la terra que tot ho aguanta? I tothom hi acudí llavores, i, «perque tothom hi acudí», Catalunya triomfà; no perquè la idea ni'l sentiment fossin més justos que aquest vostre. Doncs, per què no acudeixen are?
Jo us ho diré, Cambó: perque sou vos el que heu donat la veu. I aquest rezel que tenim de que vos poguèu arribar a ministre amb el concurs de tots els catalans, fa que'ls catalans renuncièm de bona gana a tot lo bò que pogués pervenir-nos amb tal que vos no arribèu a ministre. Som aixís nosaltres. Per això el vostre crit de salvació ens deixa frets i no anèm depressa a acudir-vos entorn. I si, amb tot, algun dia arribessiu a ministre sense'l concurs nostre, sempre podriem dir que us heu venut, i aixís us incapacitariem pera fer res de bò per Catalunya, deixant-vos en el banc blau sol amb la vostra cartera i els companys de cartera, com un de tants ambiciosos que hi arriben sols per arribar-hi, i s'hi destrueixen el prestigi que tinguin. I llavores nosaltres podriem dir:—Ho veièu a lo que anava? Què ha fet per Catalunya? Era un ambiciós. No's pot creure en cap home.—I ens ficariem a casa, contents d'haver-ne extès un altre en la plaça pública...
I era l'únic que teniem! Perque Catalunya, ja ho sabèm, no n'es rica d'homes amb aptitut política plena. Vos ne retrauràn molts que valen més que vos, l'un com a sabi, l'altre com a fort, l'altre com a fí, l'altre com a orador, l'altre com a home de sa casa... però: —Com a polític, en Cambó, conformes; solament que té un defecte: que vol arribar a governar.—Grossa tara pera un polític!
Al menys n'hi hagués un altre, un sol, pera arrebassar-vos de les mans aquesta bandera que heu alçat, i que per mí es avui la bandera de Catalunya; o be un que digués:—No, no es aquesta la bandera de Catalunya, sinó aquesta altra; lo que s'ha de fer no es això sino un altra cosa;—i la digués. I fos una cosa més forta que la que vos havèu dit, tan forta que arribés a fondre tots els rezels i els partitismes que la vostra no hagués arribat a fondre. Davant del vostre crit un altre crit que l'ofegués amb la resposta unànim i aclamadora de tot un poble. Això! Què se me'n donaria allavors de la vostra derrota, si era tot Catalunya corrent a la acció la que os passés per damunt? Lo esglaiador pera mí es aquest silenci o aquest parlar baix dels que no són del vostre partit, que ni us aclamen ni desperten per sí una general aclamació. Sembla que no hi hagi Catalunya!
Alcèu-vos, en nom de Deu, els que os sentiu amb forces pera fer marxar tots els catalans darrera vostre, i diguèu lo que hem de fer. Lo que hem de fer are, immediatament, perque estèm en un moment en que la inacció es la mort. Si lo que ha dit aquest home us sembla be, però us rezelèu d'ell, acudiu-li al voltant pera ofegar-lo de tal manera que damunt de l'apinyament sols resti enlaire la bandera. Si no us sembla be lo que ha dit, contradièu-lo i mostrèu un camí per ahont tots poguèm passar-hi. I si no podèu estar ni amb ell ni contra d'ell amb aquesta eficàcia, deixèu-lo anar amb la bandera de Catalunya, i'ls que vulguin seguir-la pera defensar-la i no deixar caure aquest home tot sol abraçat amb ella.
I contèu que, lo que are us dic per ell, ho diria per qualsevol de vosaltres que vegés alçar-se amb semblant empenta. Perquè a mí, de totes les Lligues i contralligues i'ls seus homes, què se me'n dona més que l'amor actiu a Catalunya que cada hu porti a dintre, i la potencia que tingui de exaltar-la? Que s'alci cap a la dreta o cap a la esquerra amb un rei o un no-rei o un dictador o una «cracia» o «no-cracia» qualsevulla, tant se me'n dona: lo que vull es Catalunya amunt, es la terra de que es fet el meu còs i l'esperit, de que es feta la meva ànima, amunt; que tot pujant ja'ns partirèm la altura. I entenguèu que, en això, tots els catalans som uns, ho hem de ser-ho. Perque sinó, valdria la pena d'ostentar un sobrenom damunt del d'espanyols i d'envanir se'n?