Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/A Ivon l'Escop
Sí; el poble català es molt malparlat: heusaquí la grossa tara d'aquest poble. Fa pena, fa vergonya, fa pietat, fa fàstic, sentir la nostra llengua tan baixament esmerçada. Perque, més que res, es baixesa. Fins la blasfemia, aquesta tremenda expressió de la rebeldia destructora, en boca del nostre poble sol perdre sa misteriosa grandesa satànica, i resta sense ales pera assaltar el cel, i cau indecent, baixa, i res més.
Ni li cal ira al renec del nostre poble: renega per vici, per peresa d'expressió, per voluntat de revolcar-se en lo infim. Fixèu-se en la calitat de la nostra blasfemia; fixèu-se en la ocasió; en el to de la veu: no hi trobarèu més que'l gust de dir una paraula baixa, per omplir un buit de la conversa, per trista gracia, per broma... o per impotencia davant de qualsevol obstacle: perque'l cavall ensopega, perque la corda té un nus, perque'l cigarro no tira. No horroritza la nostra blasfemia: fa fàstic. I fa tristesa; i gairebé desesperació.
Perque, involuntàriament, un mesura molt baix el límit de la ascensió d'un poble que dú tal pes de fang lligat als peus. Sospesèu-lo, sospesèu-lo be, aquest fang. Tots podèm fer-ho, perque ningú de nosaltres n'està lliure. N'hi ha que no blasfemen, però quí no malparla? Qui de nosaltres no cedeix al prurit de la paraula baixa, de la paraula obscena, de la interjecció posada de quan en quan, quasi simètricament, com puntal de la frase parlada catalana? Oh! malhaurada frase, malhaurada llengua que tals puntals necessita! Malhaurada arquitectura oral, malhaurat poble que sols així sab sostenir la energia de la seva llengua, i així la caracterisa!
Una vegada, tornava jo de terres extrangeres, i vaig aturar-me en una ciutat poc abans de passar la ratlla de França. I allí en la estació meteixa ferí mon sentit una locució innoble. El cor me feu un salt. Ja era a Catalunya. Així se'm feia coneixedora la patria. I mes galtes s'enrogiren com per una bofetada.
Aquest verb malhaurat que tenim pera expressar tota mena d'energia! No dièm: fer; dièm la mala paraula. Donar, ferir, burlar, posar, pendre, enganyar, llençar, menjar, beure, escriure, llegir, tot ho vol dir aquesta paraula malhaurada: tota acció's resum en ella, i son significat enclou tots els significats, com si en la virilitat catalana no hi cabés altra potencia que la que amb aquest verb tan baixament s'indica.
I això's diu rient, plorant, bromejant, enternint-se, afirmant, dubtant, triomfant, caient; y fins morint la fem heroica. I el qui no la gosa dir rodona, la disfressa hipòcritament per diria, perque no se'n pot estar. Mirèu com la necessita! La portèm clavada al front com un estigma de baixesa.
Esborrèm se'l! Encare que sia amb foc; encare que sia fent seguir la pell, i buidant l'òs, si cal. Esborrèm-lo. Podèm. No hi ha fatalitat al món. No hi ha res irremisible. Purifiquèm la nostra llengua amb un carbó encès com el profeta. I sia nostre foc l'amor. Cada vegada que obrim la boca per parlar, pensèm en Catalunya nostra mare, i sobre tot en Catalunya nostra filla. Pensèm que nostres fills han de parlar com nosaltres. Pensèm en la gracia d'aquestes boques tant pures, i en la infamia que'ls espera.
I si ni aixó pot contenir-vos, val més que reneguèu la vostra llengua; val més que n'aprengueu una d'extranya en la que la baixesa us sia menys familiar i prompta. Cobriu-vos el cap de cendra; invoquèu una gent civilisada que vinga a civilisar-vos, a ofegar-vos el parlar amb un altre que us fiqui forçadament a la boca; demanèu a un fuet extranger la força de voluntat que us manca. Perque certament la llibertat en l'esser propi ha d'esser la suprema aspiració de tot home i de cada poble; i es la condició d'arribar a tenir un ànima; però quan un home o un poble no se sab valer de la seva llibertat per aquest fí, la esclavitut es cosa desitjable, i l'anorreament més alta sort que la ignominia.
Oh! no'm motejèu d'arrebatat, ni alcèu els braços fent la mitja rialla. Aquesta mitja rialla fora encare la senyal major de la nostra impotencia, i el reblament de l'estigma. No es una qüestió lleugera aquesta: no es una qüestió de policia. Es l'esperit català lo que s'hi juga. La paraula es l'esperit meteix que va pels aires: si ella aixeca'l vol, l'esperit amb ella; si s'arrossega per terra, no hi ha per l'esperit esperança d'altura. Son les ales. Espolsèu-les, feu-les lleugeres; sinó, ai de l'aucell!
Ja no sé què més dir-vos, i es gran ma tribulació; perque si la paraula no salva a la paraula, què la salvarà? Si'l cor de l'home no mou el cor de l'home, què'l mourà? I si això no comença dintre cada hú de nosaltres, mal obrarà en l'ànima catalana. I hem de salvar-la, ho entenèu be? Hem de salvarla. I cada vegada que obrim la boca es la vida o la mort per ella: es la nostra dignitat humana en perill. Alerta!