Nupcials

Nupcials
—————
I
Tu ho sabs be: mon pensament
es tot teu a totes hores
tu l'empenys tu l'acalores,
tu l'amoxas dolçament.
Y en eixa absorció constant
de ma enamorada pensa,
no se si en tu'l mon comensa
o si en tu s'està acabant.
Puix lo mon tinch oblidat
per junyirme a ton voler;
so'l miserable braser
a sota tos peus posat.
Y essent teu mon pensament
creu de debó, vida mía,
que ni ab lo cel pensaría
sense'l teu consentiment.
 
II
Podrán dirme que'I mon ja no tolera
traure a fora'l carinyo conjugal;
que'I matrimoni es artifici cínich,
solució a grans misteris socials...
Per aixó ¿qui ho diria? La rata sabia
que rosega'l pa tou que no ha pastat;
ho dirá'l flamenquis-me que fresseja,
més que'n tabernes en soberchs palaus.
Y tu y jo ¿qué dirém, esposa meva?
¡que hi hem de dir! Amarnos més que may

y axís veurás tu com nos envejan
fins los rehims que al sostre havem penjat!

III
Si pogués abrassarte, esposa meva,
tal com vol mon desitx,
sería tan estreta l'abrassada
que un dels dos quedaría sense pit.
Ja fa bé Deu que'ns dona ales d'atleta,
pero'ns les lliga fort
si axís no fos, esposa, ¡quantes voltes!
tu y jo'ns perdriem encegats pel goig.

IV
Com dues merles corríam
ensá y enllá del torrent,
are pujant dalt del marge,
are baixant dintre'l rech.
Removiam les moreres,
trencavam los esvarzers,
no'ns feya por l'etzevara
ni'ns feya nosa'l canyer.
Tot per trencar quatre espàrrechs
que's ton menjar preferent,
en lo temps en que rumbejan
son rich fruit los maduixers.
Y atrafegats ab tal feina
no'ns adonarem — ¡crudels! —
que feyam malbé una hermosa
niuada de pardalets.
Des d'aquell jorn vida mía
no havem tornat al torrent...
¡fou un delicte dels grossos!
¡Si la justicia ho sabés!

V
La nit es fosca, fosca;
fa un vent que tot ho romp,
y a una infelís plujeta
per les parets rebot.
De tant en tant ressona
la veu vibrant del tro,
y espanta a les aranyes
que hi han pels revoltons.
Una de més poruga,
que cau sobre'ls rajols
per lo meu peu xafada
reb afrentosa mort.
Y vull are que'm digan
los llavis de més nom;
¿aqueixa aranya morta
tenía companyó?
Si es que'n tingués, esposa,
¡calcula tu amb quin dol
malehirá'l gran bretol
butxí de son amor!

VI
Jugavan tots dos a cartes
de doscents tantos un ral,
y com que sempre perdías
¡me'n deias de disbarats!
Al fi cansada de perdre,
digueres—pleguém lo ram:—
y una rosa que al pit duyas
caygué a terra y s'esfullá.
Les fulles de una en una
jo arrepleguí ab gran afany

y després vaíg escamparlas
sobre'ls cabells de ton cap.
Y exclamares aleshores;
—¡Are si que jo he guanyat!—
—Y ab mi?— respogní besante—
tontota, qué has perdut may?

VII
 
A casa ha vingut avuy
a captar humil un pobre
que duya agafada'l bras
una cega; era sa esposa.
Jo no li he fet caritat
y axís que ha tancat la porta
ha ressonat un petó
que tu l'has entés de sobres;
puix aixecante corrents
has dat una grossa almoyna
a aquell vellet resignat
bon amador de sa esposa.
Y m'has dit mitx sanglotant:
¡No sabs la pena que'm dona
pensar que qui estima axís
no tinga un llit com lo nostre!

VIII
Ja som al hivern,
dolsa esposa meva;
¡Quina fret que fa
est Nadal nos gela.
Acostemnos be
ben abrassats sempre,
y axís tu veurás
com l'escalfor entra.

Entra a dintre'l cor
hont l'amor hi vettlla
y entra en los teus ulls
que jamay s'entelan.
¡Acostemnos be,
dolsa esposa meva!
Puix si'l fret es viu,
y la sanh bullenta,
y l'amor tan franch
que'l desitx subleva,
ja pot venir fret,
que també'l fret crema
quan hi ha als pulmons
la xardor eterna.

IX

Sobre ton front hi resplandeix l'albada,
dintre tos ulls hi resplandeix mon cor
y en tos llavis hi juga, esposa meva,
l'alé de mos petons,
I aqueix alé que m'ix de les entranyes
torna a mi amanyagat per ton amor,
portantme una caricia sempiterna
que hem cisellat tots dos.
Unimnos donchs com fulls del nostre llibre,
pengem al cel lo nostre niu de flors,
y sia aqueix deliqui de la vida
la creu que'ns donga'l mon.

——————

⁂

Quin llibre més hermós! L'extensa vinya
amagant amb sos pampols los rahims;
lo camp de blat d'espigues ben sapades
ofegant les roselles entre mitx;
lo turó coronat de ginesteres
lo bosch exuberant de roure y pins;
la vall plena a curull de flors silvestres
y d'aygües incitants que van al riu;
la mar, jove en tot temps y enjogassada,
incensant el bon Deu amb sos ruxims,
y en mitx de tot estrelles y celatges,
y aucells, y olors, y musica gentil...
¡Quin llibre més hermós, esposa meva!
Deu l'escrigué només per tu y per mi...
y es lo gran códich del amor que mana
no fer malbé cap niu!