Nous poemes/Poema d'un matí de setembre

Poema d'un matí de setembre

I. La drecera

Enllà he deixat la blanca carretera
vorejada d'acàcies i pins
i m'he perdut tot sol per la drecera,
vinyes i camps endins.

Ahir plogué tota la tarda i ara
sento en el rostre una frescor plaent;
veig cada cosa més precisa i clara
sota el cel transparent.

El sol s'aixeca radiant i lluen
els verds, que tenen un esclat més viu;
encara els marges del camí traspuen
i remoreja el riu.

Tresco amb delit per sobre l'herba humida
—hi ha trèmuls diamants pertot arreu—
i sento com si s'aclarís ma vida,
i és més lleuger mon peu.

Al meu voltant reposo la mirada:
Oh vinyes que el setembre daura ja!
Oh ceps feixucs de tanta raïmada!
Quin bo feu de mirar!

Com un raïm madur, tot fresc encara,
transparent i daurat com el matí,
me'l menjo lentament i sento ara
la frescor del paisatge dintre mi.

Versió sonora interpretada per Daniel Baldrís (origen: QRuta Arús)

II. La casa pairal

Ara el camí s'és fet planer de cop,
té un rengle d'ametllers a cada rasa
i al capdamunt de tot, ja ben a prop,
reveig ma vella casa.

Oh, casa dels passats, casa pairal!
Salta mon cor de joia quan t'albira.
Obert al meu davant és ton portal
com un gran ull que em mira.

Ja veig els cups, i l'era més enllà,
i aquelles dues corpulents alzines,
i aquell llorer gentil vora el quintar
clapejat de gallines.

Ja sóc al barri. —Déu vos guard!— I surt
la jove masovera atrafegada;
i lladra el gos, i al porxo, de l'ensurt,
s'esvera la llocada.

—Els homes són a fora a treballar—
diu. I parlem de coses de la terra;
de la bona verema que hi haurà,
de les perdius que canten per la serra.

Vora la llar fumosa, al vell escó
m'assec un poc. I per reprendre l'aire
rosego un mos de pa, que Déu n'hi do,
i aixeco el porró enlaire.

S'acosta el gos, que ja em coneix i sap
que som amics, i al meu costat s'ajaça.
Li tiro un tros de pa i, alçant el cap,
el copsa al vol amb traça.

Versió sonora interpretada per Joan Sellent (origen: QRuta Arús)

III. Cap al bosc

El sol és més amunt; l'hora és més clara;
el cel va fent-se blau
i jo me'n pujo ara
per un vell caminet tot ple de pau.

Vell caminet que suaument t'enfiles,
entre les vinyes i el torrent pregon
i em portes cap al bosc d'ombres tranquil·les
on és l'oblit del món!

Pel sauló que rellisca, ben estreta
l'espardenya al turmell, vaig caminant,
penjada al muscle l'escopeta,
el gos al meu davant.

Passa un airet molt fresc. ¿És que remembra,
potser l'última pluja? Mor l'estiu,
les nits s'allarguen i arribà el setembre,
caigué l'ametlla i canta la perdiu.

I, lluny de la ciutat i el seu bullici,
el peu lleuger i el pensament tranquil,
lliure l'esguard i amb un novell desfici,
vaig enfilant el corriol humil.

Versió sonora interpretada per Joan Sellent (origen: QRuta Arús)

IV. Caçant

M'estic quiet amb l'escopeta al braç,
l'ull vigilant, vora la torrentera.
Per dintre dels espessos bardissars
el gos caça amb delera.

Oh, gos fidel, company lleial
que m'has seguit amb confiança!
Jo sols espero ton senyal,
impacient de la tardança.

Talment al món no hi ha res més per mi
fora de tu, oh gos ardit que frisses,
i del conill que ha de sortir
del cor de les bardisses.

Res no em distreu: ni el desconcert que fan
les garses baladreres,
ni la merla que fuig amb el seu cant,
ni el puput de volades matusseres,

ni l'escainar de les perdius
en els vinyars de l'altra banda,
ni la vaga cançó dels pins altius,
que una aura fina branda.

Es va allargant l'espera i el sortir
del conill cobejat. Mes, de sobtada,
veig una taca roja dalt d'un pi,
movent-se refiada.

Apunto bé, que no perdés el tret,
i el tret fendeix la quietud agresta.
Cau l'esquirol i resto satisfet
i el gos me'l porta, bellugant la testa.

Versió sonora interpretada per Daniel Rocavert (origen: QRuta Arús)

V. El repòs

Ombra suau, frescor d'obaga, encara
no besada pel sol! Vora el camí
veig aquella alba de la font, més clara
tota voltada de verdor de pi.

Duc l'esquirol i una perdiu, caçada
dalt del serrat on finen els vinyars.
M'ha passat com volant la matinada
amb l'escopeta al braç.

Oh, bella recolzada que em convida
a reposar del cansament que duc!
Mon cos s'allarga sobre l'herba humida
—coixí de molsa, capçaler de bruc.

De cara al cel, guaito les fulles blanques
de l'alba gràcil que tremola al vent
i els pins de fines branques
i l'ample atzur turgent.

I —oh, dolça pau!— sota els brancams que es mouen
i fan com un murmuri adormidor,
m'apar sentir, als parpres que es mig clouen,
el bes de la Tardor.

Versió sonora interpretada per Rosa Baró (origen: QRuta Arús)