Notícies de Cabrera

Notícies de Cabrera
Ramon Cabrera i Grinyó
L
a premsa independent espanyola, sota la tirànica dictadura de Narváez, no pot publicar les meves protestes. Sense més fonts d'informació que les procedents de les notificacions oficials dels nostres enemics o de certes cartes de corresponsals que es limiten a informar del que es diu, aquesta premsa no es veu capaç d'aclarir el que passa a la guerra a Catalunya. La premsa estrangera no podrà refusar-me el seu espai: 1er., per desmentir les informacions falses i puerils de la major part dels cabdills que comanden les tropes isabelines; 2n., per protestar contra les calúmnies que els diaris assalariats del govern de Madrid repeteixen ininterrompudament sobre els meus voluntaris; i 3r., per exposar davant del meu país i d'Europa la veritat sobre les activitats dels dos exèrcits.


Els nostres enemics ens qualifiquen encara de bergants, diguem-ne fins i tot la paraula, de trabucaires. Si els féssim cas, hauríem de creure que sempre fugim quan som derrotats. Si volguéssim establir, a partir dels seus butlletins oficials, el nombre de morts, ferits i presoners del nostre bàndol, la xifra seria esgarrifosa. En canvi amaguen sempre amb molta cura els nostres progressos tothora creixents: la presa del castell de la Bisbal, la del castell de Cabra, la darrera desfeta del general Paredes que, fugint, va abandonar 150 homes i el seu propi cavall, etc., etc. La ploma de soldat que soc es nega a escriure els noms dels caps isabelins que s'han guanyat els galons a partir d'unes notificacions tan falsejadores com menyspreables. Però aquestos mateixos cabdills no podran negar que els meus voluntaris han agafat les armes dels seus soldats. Com tampoc no podran negar que el govern de Madrid s'ha vist obligat a enviar a Catalunya 50.000 homes, triats entre els millors, i la flor i nata dels generals per combatre colles insignificants de trabucaires. Això es humiliant pels nostres enemics i definitiu per Europa. ¿ Per que el mateix govern acaba d'implorar la col•laboració de Portugal tot demanant-li 8.000 homes ?.

Pel que fa a d'odiós epítet de trabucaires amb el qual els nostres enemics pretenen rebaixar-nos, una simple reflexió es suficient per a fer justícia. Els meus 6.000 voluntaris no podrien combatre i sovint vèncer 50.000 soldats sense l'ajut espontani i poderós de Catalunya. Una lluita tan desigual no hauria durat tant si no disposéssim de la simpatia de la noble població catalana. Ara bé, si en disposem és perquè ens la mereixem.
Catalunya està cansada de les accions arbitraries del govern de Madrid, del seu odiós sistema de corrupció. D'aquest jou vergonyós, vol desfer-se'n. Pel que fa als meus voluntaris, en gran part es tracta de fills de Catalunya, la qual està orgullosa del seu comportament, sobretot de la seva fidelitat i del seu coratge. Fins i tot, certs dirigents enemics no s'atreveixen a negar aquestes qualitats als meus voluntaris, i són pocs els qui ho fan. I és que la majoria d'aquests dirigents només es proposa una cosa: escalar en la seva carrera afalagant el govern de Madrid. El coronel Ríos, que comanda la columna d'Olot, es distingeix entre ells; si hagués estat sota les meves ordres, ja l'hauria dut més d'una vegada al davant d'un consell de guerra per la seva imperícia i per l'exageració de les seves notificacions. Sens dubte, deu voler imitar el cap de la columna de Ripoll que, després d'haver estat vençut i assetjat amb els seus soldats a Lilles, va obtenir, gràcies a un informe dels fets absolutament fals, el grau de coronel. Jo, d'això en dic prostitució militar. Però el malson del govern de Madrid és l'aliança carlo-progressista. La desgràcia acosta sempre els compatriotes que es veuen perseguits, deportats o afusellats per tirans que només l'habilitat, la corrupció i la tirania mantenen al poder. Afegim-hi el fet que el comte de Montemolín, en el seu manifest del 14 de setembre de 1846, ens ha recomanat l'oblit del passat, la reconciliació. Fora partits, ha dit, tots som espanyols. Des d'aleshores només mirem com a enemics aquells qui ens combaten amb les armes a les mans, i acollim a les nostres files amb satisfacció tots els progressistes que, privats com nosaltres del dret a la discussió, acudeixen al dret de la insurrecció per tal de defenestrar el nostre enemic comú. Cal dir que el seu coratge i la seva valentia son dignes.

Pel que fa als presoners, mentre que l'enemic afusella o deporta els nostres a Filipines, jo fins ara els he deixat lliures, excepció feta dels oficials, que han estat tractats tan bé com la meva posició i les precaucions de la guerra ho permeten. Acabo de proposar al general Córdoba l'intercanvi de presoners. Esperem que ho accepti. En tot cas, jo no seré responsable davant d'Europa de les conseqüències de la seva negativa. Pel que fa als darrers assassinats del general Vilallonga, la nació se'n mostra encara humiliada. Si no fos que el meu deure em reté en aquesta fidel província, ja hauria anat a recordar personalment a aquest monstre quines son les lleis de la humanitat. Esperem! Les meves importants ocupacions no em deixaran, probablement, refutar les calumnies de l'enemic que tots menyspreem. Al cap i a la fi, no faria res més que repetir-me, ja que el meu sistema no canviarà pas. La meva consciència s'ha enfortit per l'honor dels meus soldats i per la col•laboració d'aquesta lleial i generosa província. Continuaré defensant el meu rei legítim i la independència de la meva estimada pàtria. Contribuir al seu triomf és la meva ambició.

Cubells 5 de novembre de 1848


Ramon Cabrera i Griñó

Comte de Morella

L'Union. Diari de Paris 18 de novembre de 1848. núm. 323 pag. 2