Normes de Castelló

Normes de Castelló

logo Viquipèdia

Informació sobre el text

Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana

Es un fet acceptat hui, per quasi bé tots, que la llengua pròpia és la més alta manifestació de la personalitat d’un poble i que aquells pobles que han recobrat la seua consciència com a tals no sols s’entreguen a l’ús del seu propi parlar, sinó que aspiren a la seua màxima depuració com a fenòmen cultural i com prova de que volen tornar a ésser ells mateixos. Moltes causes, no totes literàries i cap d’elles desconeguda, han produït a l’hora d’ara una curiositat viva i desperta envers totes les manifestacions espirituals del País Valencià i singularment envers el seu parlar. Es a dir que el nostre poble comença a sentir la dignitat de la llengua pròpia. Deure de patriotisme i de cultura és treballar per a que eixe impuls no s’afeblixca i per a remoure tots els obstacles que s’oposen a la seua expansió. Un d’ells potser el més gran, radica en la manca d’unitat ortogràfica que pesa als editors i en general a qui ha d’escriure en la nostra llengua, en la situació semblant al pianista confús davant un instrument on no tingués la certitud que les notes són correctament colocades i obliga demés al llegidor a una veritable crítica d’interpretació dels textos a la qual ni és, ni té perquè ésser preparat el gran públic. És doncs necessària l’adopció d’un sistema ortogràfic unitari si no volem ofegar al bressol mateix, eixe esplet de curiositat patriòtica tan prometedor de fruits.

Posat que tot sistema ortogràfic és per força imperfecte i convencional, no semblarà de primer antuvi el problema de tanta magnitud com nosaltres pensem; però té dificultats que molts no sospiten. És la primera, la necessitat de posar d’acord, sincerament i eficaç, a aquells que en les seues produccions intel·lectuals empren la nostra llengua i obtindre després un consentiment automàtic i sense reserves de la massa de lectors. És la segona, que per a que siga útil un sistema ortogràfic cal fer-lo poc complicat, lògic, servit de mitjans eficaços de propaganda i sense notes que puguen provocar discrepàncies d’importància.

És per esta raó que un sistema de creació individual, sense un mínim inicial prou creixcut d’adhesions incondicionals, no és moralment viable, i, per la mateixa, cal fer tots els possibles per no deturar-se en eixe mínim, a fi de que les adhesions arriben al màxim i siguen més eficaces i representatives millor.

Eixa és la nostra més gran satisfacció. Els escriptors i investigadors del País Valencià, les corporacions i publicacions més preparades de la nostra terra, amb un patriotisme que mai s’enaltirà prou, ha arribat a l’acord transaccional que suposa el sistema que ací s’explana. Van sense dir que no hi ha cap vençut, puix les autoritats filològiques que sotafirmen mantenen els seus punts de vista científics, penyora viva de nous progressos. Però tots acaten les grafies aprovades. Al temps, a aquelles autoritats i a la novella generació d’estudiosos pertany la cura i la missió, prou feixuga i prou llarga, d’anar rectificant i millorant el sistema –a base també naturalment d’amples acords– que deixant a un costat altres raons no pot ésser tan madurat com caldria si hem d’acodir oportunament a la satisfacció legítima que de manera imperativa demanen tant les necessitats com les inquietuds de l’hora present.

1. En principi de paraula s’escriu b i no p en els prefixes a, op, sub, (abdicar, objecció, substantiu) i s’escriu p i no b en cap (captar). Excepcions: apte, apnea, optar, òptic, òptim; cabdal, cabdell, cabdill. Tant la regla com les excepcions s’estenen als composts i derivats (de substància, insubstancial; de cabdell, cabdellar) i esta observació deu donar-se per feta en tots los casos semblants.

2. S’escriu p davant t, c, s, n (asèpsia, hipnòtic); b davant d (hebdomadari). Excepcions: dissabte, dubte, sobte.

3. En final de paraula s’escriu p (cap, camp, cup (recipient), macip). Excepcions: finals en fob (hidròfob) i en síl·lab (monosíl·lab); darrere consonant en paraules de les quals porten b els femenins i derivats (crob, cf. corbera) i amb o ab (preposició) adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub (fig. geomètr.), club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.

4. Davant l i r mai s’escriu v.

5. La c representa un so gutural (cap) i un altre alveolar (cep); la g representa igualment un so gutural (gat) i un altre palatal (gent). Els sons gutural c i g poden confondre’s, en mig i final de paraula. En mig de paraula s’escriu c davant c, s, t i z; s’escriu g davant d, g, m, n. (acció, eczema, fragment, insigne). Excepcions: acmé, aràcnid, dracma, estricnina, icneumon, iconografia, tècnic, anècdota, sinècaoque i llurs derivats.

6. En fi de paraula s’escriu c (arc, solc). Excepcions: Darrere consonant en paraules de les quals porten g los femenins i derivats (amarg, of. amarga, amargor). En paraules acabades en fag, fug, feg i altres en general cultes i estrangeres que en duen en les llengües originàries (rizófag, centrífug).

7. Davant e, i, se representa el so gutural de g mitjançant la intercalació d’una u muda (guerra).

8. El so gutural de c davant e, i, se representa mitjançant la q seguida de u muda (que, quina).

9. El so gutural de c davant una u i altra vocal que formen una sola síl·laba se representa per q. Si la segona vocal és e, i damunt la u s’escriu la dièresi, (quant, freqüent, obliqüitat, quota).

10. En principi de paraula s’escriu ad i no at (adjacent). Excepcions: Davant z (atzembla) i en atlas, atlàntic, atleta, atmosfera).

11. En fi de paraula s’escriu t i no d (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere consonant en les paraules de les quals porten d els femenins i derivats (estupend, cf. estupenda; sord cf. sorda; esguard, cf. esguardar). Darrere vocal en els femenins acabats en etud, itud (consuetud, solitud). En algunes paraules tècniques i estrangeres com anhídrid, sumand, babord, lord.

12. El só palatal de g se representa davant e, i, per g (gesta, gent, girar). Excepcions: Se representa per j davant ecc, ect (adjectiu, abjecció); en jersei, majestat i en alguns noms de procedència bíblica o grega com Jesús, Jehú, jerarquia, jeroglífic i llurs derivats (jeràrquic, jesuïta). Davant de a, o, u se representa per j (jaciment, joguina, jutge, menjar, pluja).

13. El só palatal fricativa sorda (ch francesa) es representa sempre per x (Xàtiva, punxa, marxa, seixanta, ix). De vegades darrere de consonant, com en esfinx, linx, etc., i sempre darrere de a, e, o, u, el signe x pren el so de cs (Alexandre, luxe). I a més, en casos com: fixe i els derivats. Per a que prenga el de ch francesa s’interposa una t (empatxar, despatx). Excepció: devegades també darrere la i (bolitx). El so de prepalatal africada (ch castellana) es representa al començ de paraula per x (xic, xaruga, Xecoeslovàquia). Al mig de paraula, per tj davant a, o, u, (platja, desitjós); i per tg davant e, i (metge). A la fi de paraula per g darrere i (lig); ig, darrere les altres vocals (vaig, lleig, roig, puig).

14. Per tal de distingir la ll (aquell) de la l geminada o doble (intel·ligència, mol·le) s’escriu entre les dues l un punt volat.

15. Davant b, p, m, s’escriu m i no n per regla general (semblar, ampriu, immaculat) llevat d’alguns casos per tractar-se de composts i derivats (granment, tanmateix).

16. Davant f s’escriu n en con, en, in, (confirmar, enfit, infecció), llevat d’émfasi, emfisema, emfitèutic i emfraxi. En qualsevol altre cas s’escriu davant f sempre m (àmfora, amfibològic).

17. Davant consonant, fora b, f, p, i m, s’escriu n i no m. Excepcions: comte (títol nobiliari), impremta, femta, comtat, somriure, premsa, tramvia i els composts de vir (triumvir).

18. S’escriu mp en asímptota, assumpció, assumpte, atemptar, compte, (cast. cuenta), consumpció, consumptiu, contemptible, eclàmpsia, exmpció, exempt, metempsicosi, palimpsest, perempció, peremptori, preempció, presumpció, presumptiu, promtpe, redempció, redemptor, resumpció, símptoma, sumpció, sumptuós, temps, temptar, temptativa, transumpte i en llurs composts i derivats.

19. El so de rr se representa per r darrere consonant i també darrere dels prefixes ante, contra, sobre, supra, uni, bri, tri, anti, hipo, mono, di, tetra, poli, i a privatiu (antireligiós, arítmic).

20. S’escriu r final en els substantius formats dels sufixes ar (col·lectius o de lloc com canyar), er (de persona, lloc, instrument o planta com ferrer, llorer), or (derivats d’adjectius o verbs, generalment abstractes com blancor), dor (de persones, lloc, instrument com llavador, llaurador); en els adjectius com rebedor, esdevenidor, que enclouen ordinàriament una idea de futur; en els noms dels quals porten r els femenins i derivats (clar, lleuger); en els infinitius aguts (partir); en els infinitius plans que no acaben en re (renàixer, però vendre, vore) i en córrer.

21. El so alveolar sonor z de (cosa) se representa per z en principi de paraula i darrere de consonant i per s entre vocals (zero, dotze, casa). Excepcions: dacsa, endinsar, enfonsar i en el prefixe trans (transigir).

22. El so alveolar sord de s (massa) se representa en principi de paraula i darrere consonant per s o c segons l’etimologia, i entre vocals per c o ss, també segons l’etimologia. Davant, a, o, u la c pren la forma de ç (c trencada): (serp, sèquia, cendra, València, pansa, mustaçaf, açut, possessió).

23. S’escriu c o ç i no s darrere c (acció), fora sacsar i sos derivats; en les terminacions ància, ència (repugnància, València); en les terminacions ança, ença quan son sufixes de derivació o venen de paraules que porten c (esperança, creença, França; però ansa, pensa); en els adjectius derivats de llatins de tema en c que porten z en castellà (capaç de capax, acis, cast. capaz), i, per regla general en paraules corresponents a altres castellanes del mateix orige que porten z (braç, cast. brazo). No sempre, però, és certa la correspondència de z castellana i c valenciana, com pot comprovar-se en Sardenya, Còrsega i en el prefixe valencià bes, que correspon als castellans bis i biz (besnét, bescuit, cf. biznieto, biscocho, però besavi = bisabuelo).

24. S’escriu s, ss, no c o ç en els sufixes de derivació as, assa, issa, us, ussa, dis, dissa (enjogassat, de joc; pallissa, pallús, de palla; cridadissa, de cridar) i en carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, panís, pastís, vernís, mestís, garbissos, granissa, bardissa, llonganissa).

25. S’escriu z i no s ni ss en les paraules cultes començades per zoo, en les acabades en zoic, zoari i en algunes altres aiximateix cultes (zoologia, paleozòic, hematozoari, amazona).

26. S’escriu s i no ss darrere el prefixes llatins ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, i grecs a (privatiu), anti, hipo, para, mono, di, tri, te , tra, poli, (unisonant, monosil·làbic).

27. S’escriu la dièresi (ü) sobre la i i la u quan no porten accent, seguixen una altra vocal i pertanyen a síl·laba distinta (desduïa, diürnal). Excepcions: Darrere els prefixes inicials co, re, (coincidir, reunir) i la i dels sufixes isme, ista, de la terminació verbal int, i de la terminació verbal ir dels infinitius en llurs composts els futurs i condicionals (egoisme, egoista, deduint, conduir, conduiré, conduiria).

28. L’apòstrof s’escriu davant o darrere consonant o consonants, restes d’una paraula monosil·làbica que ha perdut la seua vocal per elisió, com un article o un pronom àton (l’home, de l’home, porta’l). Fora estes i la preposició de, no és corrent apostrofar les paraules més que per tal de representar exactament una pronúncia popular. Cal advertit que les elisions no són obligatòries i l’escriptor pot ometre-les, singularment en els diàlegs.

29. Les formes no apostrofades ni accentuades dels pronoms personals que seguixen immediatament una forma verbal s’escriuen unides a ella mitjançant un guionet, i quan són dues o més eixes formes pronominals van també unides les unes a les altres mitjançant el guionet (portar-te, portar-te-ho, portar-te’ls).

30. S’escriu el guionet en paraules compostes unint les parts components quan estes ho són del prefixes pseudo, sots, vice, ex (en casos com ex-president); en les compostes de forma personal de verb i substantiu (guarda-robes), i de substantiu acabat en vocal i adjectiu (o participi) iniciat per r, s, x (cama-sec); en sord-mut, quasi-contracte, pre-romà, pro-sector, depús-ahir, nord-est, històric-arqueològic i consemblants.

31. La lletra h no més s’escriu quan ho exigeix la etimologia, no mai per a substituir una consonant perduda (haver, ahir; però raó no rahó).

32. La lletra y s’empra en el dígraf ny (any) i tant esta com les lletres k i w en paraules estrangeres.

33. El dígraf ch té ús també en paraules estrangeres i en alguns noms de llinatge.

34. S’accentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anirà, anirè, aní, condició, algú.

Les paraules que terminen en as, es, is, os, us: vindràs, cortés, país, capciós, confús.

Les agudes que terminen en en, in: ofèn, esplín.

Les paraules planes que no terminen en cap de los dotze terminacions dites: hidrófob, càrrec, centígrad, telègraf, catàleg, fàcil, àtom, telèfon, príncep, córrer, lícit, índex, òbols, anàveu, diríeu.

Les paraules esdrúixoles s’accentuen totes: màxima, múltiple, custòdia, cúria, València.

Tota a accentuada porta l’accent greu: voldrà.

Tota i i tota u accentuades, l’agut: panís, Rússia.

Tota e i tota o obertes, el greu: clemència, òliba.

Tota e i tota o tancades, l’agut: església, recó.

Es troben sovint als vocabularis dues formes d’una mateixa paraula (amb i ab; els i los; el i lo). Això vol dir que ambdós formes són igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable.

Acceptem les Bases ortogràfiques i el Vocabulari que integren este quadern.

Lo Rat Penat protesta per la inconsideració que representa el que sent la més antiga societat valencianista, que tant ha fet per la Renaixença valenciana i que ha estat present en tots els moviments del valencianisme estricte, no haja segut consultada ni menys convidada a la elaboració d’aquestes normes ortográfiques; més com la seua missió fon, es i deu de continuar sent de concordia dins la gran familia valenciana i més encara entre les diverses tendencies cultural i politiques, les accepta a titol com son de provisionals per a que siguen tot lo més unanimes que’s puga i assolixquen l’èxit que és de desijar.