Nit de sanch
Número 9.
Segon accéssit al premi de la Englantina de or.
NIT DE SANCH.
Dies iræ, dies illa.
¡Catalunya, Catalunya,
que 'n passas ay! de neguits,
al véurer que cada dia
lo sol t' esguarda mes trist!
Al véurer que ara avans ara
no tens un pam de jardí,
que á doll cada jorn no hi corra
la sanch de tos arnats fills,
Pus per tot arreu n' ajauhen
los soldats del rey Felip,
com si 'l sèr de ta nissaga
fos lo mes negre dels crims.
De tants fills com alletares
un sols n' hi ha de ben vist:
no mes un que aydarte puga,
y es ton mes dolent butxí.
¡Comte de Santa Coloma,
malhaja qui t' ha parit!
¡Que tants llamps caygan en terra,
y que de tants cap te fir!
Lo dia que vares naixer
fou un dia malehit,
mes li valdria á ta patria
que haguès nat un escorpí.
A la fera de la dida
devias rosegá 'l pit,
perque llet ¡malaguanyada!
te doná en lloch de verí.
Perque al véurerte a la terra,
no t' en traguè desseguit,
ab un cop de puny als polsos
enviante al paradís.
¡Qué no hagués avuy de ferho
la patria que t' engrandí,
no pensant que per la paga
la endogalasses aixís!
Tu de sos brassos de mare
n' has vist arrancar sos fills,
per anar terras enfora,
mes que á lluytar á morir.
Mentres forasteras tropas
en sos brassos feyan niu,
fent serralls d' aqueixas vilas,
d' aqueixos camps cementirs.
Tu sentires prou sas queixas,
tu sos gemechs has sentit,
tu l' has vista endogalada
com un lladregot mesquí.
Mes com bordissench deus esser
no has conegut los sospirs,
y podent bè deslligarla
vas estrenyent lo cordill.
Tu has vist tomar sa corona,
corona de jonchs marins,
son ceptre d' or una canya,
que n' esgalabra sos dits.
Veus que la creu l' aclapara,
y altre n' hi vols afegir;
tè set, y ab fel y vinagre
cremas son llavi sovint.
Si may t' ensenya las nafras,
giras la cara y te 'n rius,
si ab unglots de cuca fera
no las hi acabas d' obrir.
Tu á 'n Serra 'ns agarrotares,
á 'n Vergós, y 'n Tamarit,
y haurias mort nostre Elías,
si ab cor t' hi haguesses vist.
¡Mes prou ja de malifetas;
avuy arribas al cim!
¡La que temps ha butxinejas
vol butxinejarte anit!
¡La que com mastí tractares,
vol fèr obras de mastí,
de la sanch de tas entranyas
beguentse los escorrims!
Del cástich poch se li 'n dòna,
ja reb aixís com aixís;
al menys pera castigarla
no serán tants los butxins.
Ja s' ou en lo carrer Ample
com un salvatge alerit,
la trompa, que als montanyesos
fa posar la fals als dits.
Ja la brandan coratjosos,
y al sèu tan feréstech drinch
los caps rodolan per terra,
un ó dos á cada pich.
Al crit de mata degolla
responen tots los vehins,
pels racons de las botigas
dents y caixals fent cruixir.
«¡Via fora!! ¡Via fora!!»
cridan, los tallants garfint,
y cercant pera esmolarlos
brassos y colls enemichs.
«¡Via fora!! ¡Via foral!!»
fins Dèu sembla que 'ls ho diu,
pus dang dang lo coure s' alsa
dalt del campanar del Pi.
Las portas cauhen per terra,
sanchnan cadiras y llits;
qui dorm may mes se desperta,
qui no dorm ja 'l fan dormir.
Y com los llits las bressolas
sanchnan també fil á fil;
la mare que fa trabetas
al nen serveix de coixí.
No hi valen plors ni pregueras,
no hi valen gemechs ni crits,
que allá van mes quimerosos
ahont ouhen mes sospirs.
La rahó es la del espasa,
la lley es la del desitg,
si aixís ho fan los que moren
los ho ensenyaren aixís.
Allá hi ha 'ls d' en Santa Cilia,
los d' en Roch Guinart assí,
menys que sos ulls guspireja
la teya que llú en sos dits.
Los diputats en lliteras
van de las pletas en mitg,
y al sèu devant dalt de perxas
los caps de sos enemichs.
Sencera ha estat la revenja;
de blat no 'n queda cap bri:
aquell que algun bri n' amaga
junt ab son coll l' ou cruixir.
Sols queda 'l dolent del Comte,
mes cal que estiga amanit;
per beurer sanch de sas venas
avuy se deixará 'l vi.
Ja al devant de casa seva
fan un crit de «¡Via en dins!»
Pilots d' homes ó dimonis
remolinantse ab brugit.
Las portas sòn barrotadas,
mes ja las obre l' arrisch,
als pobrets dels centinellas
degollant de viu en viu.
A ruas á dins s' abocan,
tol fent juraments d' afins
si s' hi amaga, arrancarlo
del costat de Jesucrist.
Per tots los racons lo cercan
verinosos escorpins,
que rallarian lo ferro
si de ferro se cobrís.
No deixan pedra per móurer
ni moble per mitg partir;
la destral feixuga arriba
allá hont no arriba l' enginy.
Mes si entranthi renegavan,
bè ho fan mes y mes sortint,
havent desbotat la gavia
y essent lo pardal fugit.
Y encenent ab la greu nova
las pletas del passadís,
á fora 'l mur se rebaten,
hont s' ha sentit son trepitg.
A cents á cents se n' hi abocan
y ja hi sòn á cents y á mils
brandant altres tantas eynas,
per colgarlas en son pit.
Los uns al portal se quedan
per visurar al que n' ix,
altres pels camps s' esgarrian
que sòn mes foscos que 'ls llims.
Los que pels camps se esgarrian
lo cercan bè al endeví,
mes com llambregan de gana,
mes enllanet ja l' han vist.
Sis aprop se n' hi ensopegan,
plegats al punt sòn allí,
sis eynas de tall portavan,
las hi enfornan totas sis.
Qui vulga enfonsarnhi una altre,
que hi vaja tot desseguit,
lo trovará que badalla
part d' avall de Monjuhich.
Anauhi, fills de montanya,
anauhi, barcelonins;
si algú no gosa acostarshi,
que li aguisse 'l sèu mastí...
Anauhi, fumadas corvas,
anauhi á ferne bocins.
De son cor negre brenaune,
de sos cabells feune niu.
Fassa de clot vostre ventre,
d' absoltas vostres cruixits;
los ulls del llop fassan d' atxas
clavántseli fit á fit.
Anauhi... mes no... deixaulo
perque 'us faria esgarrifs,
y après que un corch de la patria
pertoca als mals esperits.
Jacinto Verdaguer.