Mort d'en Jaume d'Urgell
imprempta «La Renaixensa»
imprempta «La Renaixensa»
MONÓLECH
Espantosa visió! Si fins me sembla
que somni no ha sigut; que ara aquells homes
d' aquí dintre han sortit, y que 'm parlavan!
Mes no, que jo he dormir, sobre esta roca.
Senyor, Deu meu, daume coratj; 's brassos
me pesan com á tronchs y 'l cap se 'm torba.
Ja será mitja nit. Vuy á la reixa
acostarme y no puch. Si no tinch forsas
per moure un pas d' assí! Sembla que 'm lligan
los brassos d' un cadavre eixint de sota!
Aquí haig d' estar, aquí! Com cada vespre,
com cada nit, com cada jorn: tot hora
parlant ab mi mateix o ab los fantasmas
que congría la febre que m' arbola.
Alsantse travallosament de la terra y sostenintse en la paret ó en una columna de pedra.
Y ja han vingut aquesta nit. Tres eran;
mes no entraren pe 'l mur com altras voltas:
per la porta ha sigut, que jo la he vista
badallar y escupirlos rugallosa.
No era cap en Ferrán; mes s' hi semblavan
tots tres, los malehits! Com las antorxas
m' acostavan als ulls! Jo prou volía
despertar!... sens poder!... Y assobre 'l rostre
l' abrigall me tirava per no véurels.
Mes, un d' ells, ab lo peu, lo drap d' assobre
m' ha apariat, tot dihent: —Aixécat, mírans,
Jaume, comte d' Urgell; som fills del home
que triháren á Casp, del que 't va pendre
la corona real d' aquestos pobles.—
Y 'l fantasma callá. Jo m' he sentida
una onada de sanch botre á la gorja,
y m' he alsat; y ab las unglas com á grapas
he apartat mos cabells, los ulls en fora
famolench de mirarlos, ab la llengua
de cá penjant!... Y cóm se 'n reyan! Monstres!
Talment com en Ferrán, lo jorn tristíssim
que vaig caure á sos peus devant ma esposa.
—Be us conech, los he dit, duyeu la estampa
del intrús castellà damunt del rostre.
Cóm las mans se m' aturan? Cóm no saltan
al coll estenallantvos y us afogan,
y arrencantvos la llengua us bofetejan
de dret y de través ab sa carn llorda?
Miserables, veniu! Aquí, en la terra,
hont los cuchs s' arrossegan, vos pertoca
caure humiliats! Jo soch de Catalunya,
d' Aragó, de Valencia, de Mallorca...
jo soch l' únich senyor per mon llinatj,
s' agitavan las flamas tremolosas.
L' un m' ha dit acostantse, encès per l' Ira:
—Vil ets, y catalá!— Mes jo en lo rostre
l' hi he escupit. —Té, es per tu: tota una rassa
per la boca d' un vell es qui us afronta!—
Ah! Tols tres s' abocaren com á feras
al meu damunt, llensaren las antorxas,
y sentir m' ha semblat en las entranyas
com lo fret d' un punyal. Aquella porta
s' ha obert per darlos pas; y s' estingiren
las tres flamas per terra, y en la fosca
m' he cregut que 'm moria!... Ah, Deu, somniava,
y al fi m' he despertar, com altras voltas.
Ja ha eixit la lluna: 'l Deu vos guart m'envia.
Ella si que m' estima. Serà hermosa
la nit avuy. Los camps d' Urgell; las serras
de Comlols y de Mur; lo Ribagorsa
corrent al mar; los burchs y las masias...
tot apacible y misteriós, dessota
d' esta amiga claror que bech y aspiro
ab la febre del boig, per qu' ella enronda
la casa de mos fills!... Mes aquí, en terra,
hi ha quelcom... Que será?... Deu! Una antorxa!
y encara està calenta. Y aqui... un arma!
Sí: es una daga; y es humida y... roja!...
Oh! Y en mon pit hi ha sanch! Sanch?... Y es sanch meva!
Donchs jo, jo no he somniat! Ah! qu' eixos, monstres
eran ells veritables: la llopada
del butxi de la terra!... Oh, si, s' acosta
la mort, que ja la vista se m' entela!
Adeu somnis de ditxa; adeu y afogat
pera sempre en mon cor, dolsa esperansa
del jorn de la revenja! Qui m' afronta
s' ha afermat en lo trono de la terra;
y no hi ha á Catalunya per rebótrel
al altra part del Ebro ni una tralla?
Mes jo no vull morir sens que ma boca
besi als fills de mon cor! Oh, Deu, tornéumels!
Que jo 'ls veja un sol cop!...
Que jo 'ls veja un sol cop! Hora per hora,
fa vint anys que be 'ls crido. Ells me voltavan
á dintre Balaguer. Sa testa rossa
jo acostava à ma galta, entant brunzía
la enemiga bombarda. Ells deyan: —Plora!—
mirantme ab por; y jo, quinas riallas
pera plaure á mos fills! en tant que fondas
las unglas en lo pit me las clavava;
que ab los murs de ma vila queya tota
la patria llibertat! Mes ja la lluna
s' ha post. Oh, no: es ma vista: es que s' acosta
l' últim sospir als llabis. En la terra
mon cos s' abat; y sol, com a la odiosa
vibra del camp me deixan, sens que vinga
ni 'l sacerdot pe 'l cel! Mes... aquí 's troba
una creu: la he sentida baix la petja.
Perdó, Senyor, que ha estat la vostra gloria
y ensenya á perdonar: pujt á mos llabis!..
Ah, no: jamay; que aquesta creu deshonra.
Es al puny de la daga ab que ells fereixen!
Lluny de mi; jo no 't vull, que tu 'm recordas
no la creu de Jesús, la del mal lladre;
y en ella pregan los botxins dels pobles!
Tot va i acabar. Adeu, pàtria volguda.
Jo fino al pum, tu finaràs altr' hora.
De ponent ha vingut la nubolada;
no has tocat á mal temps: Deu t' abandona.
Oh, mos fills estimats! Oh, Catalunya!
Ahónt sou, ahóm!... Ayre!... Veniu: s' emportan
vostre Rey! Assessins!... Meva es la terra!
Ningú... respon! Ja es tart. La patria es morta!