Monolechs y quadros/Una visita a casa'l senyor Janet

Sou a «Una visita a casa'l senyor Janet»
Monolechs y quadros






UNA VISITA


A CASA'L SENYOR JANET







 Tinch, ja de molt enllà, formada l'idea de que la major part dels que es diuen Joan, han de ser una classe de subgectes senzills, catxassuts y placenters; ab un geni apropiat pera rebre ab avinensa cristiana los encontres y miseries de la vida, y una disposició bondadosa pera soportar pacientment aquexa multitut de defectes que cada hú observa en lo pròxim, massa atalayats potser en reconèxer y celebrar les bones prendes que'ls abonan y'ls distingexen a sí matexos.
 No es, per axò, que tinga generalisada l'idea de que tots los Joans hajan de ser per un seguit calmosos y dòcils de natural. Alguns ne conech verdaders bales de vidre per lo somoguts; mes, aquella qualitat pacífica que tant modera les passions y ajuda a la perfecció,'ls hi vindrà ab lo temps, y allavors, sense esser uns bons Jans—que jo no gasto bromes que perjudiquin,—seràn uns bons Joans que no hi haurà més que ferne alabansa pera donàrloshi lo que's merexen.
 Vàgin perdonantme'ls lectors y prenent paciencia per dissimularme el preàmbul; d'alguna banda haig de treure allargos per que la meva visita del diumenge no resulti com de metge per lo curta, y cóntin, que hi hà vegades que gastan tant vostès de molestia per escoltarme, com jo de temor per que no'ls hi vinga la voluntat de cloure La Renaxensa, fent topar lo que jo'ls hi dich ab lo de l'altra plana, agoviant la meva conversa ab aquella rengla de lletres que duen les noves de Fransa ò be de Morería.

* * *

 Lo senyor Janet es un bon home, y la seva senyora y'l seu fill; no hi hà rès que dir: tots tres son una galan gent que dona bò de conèxels y de tractarshi, per que en aquell petit món de casa seva tot es pau y armonía y be de Deu, que's respira al entrarhi, y's veu per les parets, y se sent en l'olor, y s'escolta com si traspués del sostre ò de les gavies dels canaris, que cantan primors y alegríes, més, tal vegada, quan conversan los amos ab les visites, que quan s'estan sols ocupats en los seus quefers.
 Una pena han tingut, una sola, però qu'ha bastat durant molts anys pera agrejar la dolsesa d'un bon viure sens altres amohinos que'ls que s'originan del negoci y dels desitjos d'ajuntar una pobresa pera dexar arregladet lo seu fill avuy per demà qu'ells cloguessen los ulls.
 Era molt jovenet lo Pere, que ja la seva mare pensava en casarlo, y, treyent comptes y guaytant noyes ab més afició qu'ell mateix, pera triar la que faría per casa, s'ho feya venir tan arreglat, qu'entre'l conèxer la promesa, festeig y casament, li ressortía just, per aquexos càlculs, que'l seu noy fora pare als vintiun anys, y ella y'l seu marit avis als quaranta y quaranta sis respectivament.
 Mes, passà molt temps, y com aquell que va afegint puges a un capital que té près a logro, que al últim ve a consumirse, axís mateix veya perdre la seva joventut mimvantli any per any les ilusions, sentint arribar la vellesa sens tenir la ditxa de veure al seu fill acomodat. Y no era que'l Peret pequés de poch enamoradís, potser n'era massa, però estimava de lluny, per atracció, però una atracció singular, que l'apartava sempre del obgecte estimat en lloch d'acostarlhi.

* * *

 En les grans festes anyals sobretot, era quan més sentían la soletat d'aquella ditxa qu'hagueran volgut escampar entre una familia nascuda allí, rodejada del amor dels avis, prosperant en joventut a mida que ells s'haurían tornat vells. Venía Nadal, per exemple:
 —¡Y què'n farèm d'un galldindi!—deya la senyora Pepa.
 —¿Què?—responía mitx altivat lo seu marit;—ja ho veuràs. Vull gall y capons y neules y...
 —¡Si no més serèm tres a taula!—afegía la senyora Pepa... Ja no tornava resposta'l pobre del senyor Janet; baxava'l cap, se treya les ulleres, dexava'l Brusi sobre'ls genolls y sa mirada incerta vagava espantada de la tristesa que díes a venir ompliría aquella casa.
 Y celebravan Nadal tots tres ab un convidat; algun noy del Hospici a qui'l senyor Janet anava a buscar abans de conèxel y sens sapiguer quin li dexarían.
 A les postres, quan sortían les neules, en aqueix moment en que sembla que l'alegría's franqueja per esclatar en riallades, tothom estava per un mateix temperament. Ni'l noy del Hospici gosava alegrarse a pesar de les ganes que'n tenía veyentse atès y obsequiat per aquells senyors tan bondadosos.
 La festa sempre acabava ab llàgrimes. L'historia del hospiciano: uns pares morts ó ausents ò potser desconeguts... Lo senyor Janet s'alsava apressuradament y se'n anava sens plegar lo toballó pera amagar la pena que l'enternía; lo Peret, avergonyit, esmicolava neules ab lo ganivet sense gosar mirar als seus pares; y'l noy, contant ab indiferencia les seves desditxes com si fossin les d'un altre, y la pobra de la senyora Pepa plorantles ab desficiós sentiment.
 May foren estèrils aquelles llàgrimes, ni passadís lo seu sentiment: anys després, en aquella matexa taula s'hi assentavan los qu'havían sigut hospicianos; eran jovenets lliures, ab ofici, y un pervindre capàs d'esborrar lo recort d'una infantesa desgraciada.

* * *

 Abans d'ahir, qu'era Sant Joan, calía haver estat en aquella casa.
 ¡Resurrèxit!—cridava'l senyor Janet al veurem entrar després d'alguns anys qu'en tal diada m'havía contentat envianthi la targeta.—Sèu, noy; be, vaja, vés petonejant als meus nets, tu que t'agradan tant les criatures.
 —Carat! quína cullita de petons! sembla qu'arribi de Cuba,—deya jo apartant cabelleres rosses ò castanyes, per besar ulls com mirallets negres ò fronts que de tan llisos tenía por qu'hi rellisquessin les meves caricies.—¿Y aqueix morenet còm se diu? Se deu dir maco com los altres;—per que la veritat era que jo no podía retenir los noms de quatre ò cinch criatures que'm rodejavan y que jo les prenía y reprenía lo mateix que si executés una sòrt de jòchs malabars, pessigantlos a les galtes ab una trassa que tinch apresa per no fer mal, en la que'n so destre per que la practico per tot arreu ahont trobo criatures que'm vinguin a tret.—¿Y tu, Pedro? y vostè, senyora Pepa? y vostè, los ha probat a tots?
 —No cal dirho, noy,—responía'l senyor Janet;—un Sant Joan com unes bodes de Camacho. Té, encara estich dejú de sentir plorar cap criatura... ¿Veus, aquest senyor? es aquell que't parlava;—feya'l senyor Janet presentantme a un jove obrer molt conduhit.
 —Servidor de vostè,—vaig contestar saludantlo.
 —Sí,—replicà'l senyor Janet,—desd'aquell temps, que's tracta ab nosaltres, ¿sabs? dotze anys enrera; de quan tu aconsellavas al Peret nostre que's casés ab una sollerica de Mallorca que tu trobavas que faría per casa.
 —No me'n recordo, senyor Joan: d'axò casi be no més se'n ocupan los memorialistes retirats, y en aquell temps jo no podía tenir tanta experiencia.
 —Donchs, noy, debía ser un altre: com tanta gent l'aconsellavan «càsat y càsat, Peret; dóna aqueix contento als teus pares, etz.» ¡què sé jo lo que li deyan! Tornant a la festa, míra, aquest any ja no he volgut tauletes separades pera'ls nets; tots aquí, ab nosaltres, y fòra guarniments de taules manllevadisses y posts y cavallets; té, ara no puch, per que hi hà tot aquest enredo de copes y ampolles: aquexa taula sembla d'una comedia de màgica; van exint posts y més posts, qu'aquí sota jo crech que n'hi té un llibre d'amagades; de modo que si'l menjador fos més gran, hi cabría tota la parentela dels Gimènez que n'hi hà per tot arreu; ab axò, l'any vinent, si Deu ho vol, quedas convidat; que en aquesta casa, ab taula de moda ò sense, ja sabs que sempre's conta ab tu.