Monolechs y quadros/Una diada ditxosa
Quín día més senyalat! Era l'únich del any, fòra lo dels Reys, que'm despertava molts cops abans de matinada y se'm feya pesat estar al llit aguardant que fos l'hora de llevarme. Ja sabía vestirme tot sol; y encara no penetrava la claror de l'auba per los porticons de la finestra, mitx ajustats, saltava del llitet y, posantme solzament les calses , corría a peus descalsos al quarto del pare per entregarli la dècima que m'havía fet fer lo mestre. Lo pare desde'l llit m'allargava la mà que jo li besava; prenía mon regalo, y després d'haverlo examinat, me'l feya llegir. La mare s'assentava en lo llit y tots dos m'escoltavan atentament. Luego tornava a examinar mon treball, senyalantme aquelles lletres majúscules que creya que no eran fetes meves; jo perfidiejava en que ningú m'hi havía tocat rès, y gayre be'm ressentía que posés en dubte la meva habilitat. La mare intervenía amorosament y dirigintse al pare li deya:
—Vaja, no'l fasses enfadar; pot ser sí qu'ho ha fet tot ell.—
Y desseguida'm feyan portar l'armilla y'm donavan quartos per anar
a comprar ensiamades y mató per esmorzar.
Al sortir al carrer, me quedava sorprès veyent treballar a tothom
com si tal cosa passés, en aquell día que pera mi era'l més distingit del any, y'm semblava que tots l'havían de celebrar, donchs que jo'l trobava molt diferent dels altres.
Sempre havía cregut, y fins ara potser no n'estich ben desprès, que lo día del nostre sant (y ho fa sens dubte que'l meu no s'ha celebrat en ma vida) es un día tan especial, qu'en rès s'ha de semblar als demés del any. Se m'afigurava, llavors, que s'havía de sentir una lley de satisfacció , quelcom de sobrenatural, com si'l que'l celebra's posés en contacte ab lo seu Patró del cel y gosés dolsors per ell enviades.
Fins que tornava de missa no prenia'l xocolata, y la mare cada punt me cridava:
—Noy, tén compte; míra que te embrutaràs lo vestit nou. Noy, fúig d'aquí; no t'arrambis als fogons, que te'n duràs la cals. ¿No sabs qu'ahir varem emblanquinar?...—
Y aquell día que jo trobava'l més bonich del any, me molestavan cridant per ferme advertencies, y anava tan encongit ab mon trajo que, per esser estrenat, ja's poden pensar si m'embrassaría.
Y'm passejava de la cuyna al menjador y al quarto, sens saber ahont
posar les mans per no tacarme, y no sapiguent què fer d'aquelles hores que jo estava persuadit qu'havían d'esser les més divertides y boniques.
Després, més tart, comensavan a venir los ceguets; lo pare no volía que toquessen, y'm feya sortir a dàrloshi alguns quartos que'ls pobres rebían besantlos, desitjantnos salut y bona vista; y baxant l'escala encara se'ls sentía demanar a Deu beneficis y aument de caritat per tots nosaltres.
Les tíes y l'oncle venían també a donar los bons díes, y's quedavan a dinar. La mare dexava faldilles a ses germanes, y, un cop trasmudades, se ficavan a feynejar per la cuyna.
Sobre la taula del menjador hi havía una gran plata ab borregos y sabatilles, als quals, encara jo no veya algun distret, ja hi tenía la mà sobre, y molt dissimuladament m'emportava los que podía arreplegar. La mare'm vigilava molt; mes, quan ella hi anava, jo ja'n tornava, y may podía atraparme infraganti, y axò qu'hi feya més camins qu'una vella al niu. Los cosinets també'n participavan, y jo mancava en aqueix punt; per que, axís que sa mare'ls veya lleminejar borregos, los renyava, y ells matexos me descobrían. Llavors la plata era desada al armari. Però, treyan una cosa, y jo m'adonava d'un'altra. La matexa olor que feya'l tortell me revelava'l seu amagatall, y a cada moment anava a donarhi ditada, y poch a poch, subjugat per la tentació, hi enfonzava'l dit fins trobar la confitura, fenthi una especie de cau, que dexava'l tortell buydat com una neula en tot lo tros que podía allargar lo dit.
Naturalment que no deya rès als cosinets; per qu'eran d'aquella mena de criatures tan enses y apocades, que tot lo que feyan ho havían de demanar primer a sa mare, estirantli les faldilles a cada punt, preguntantli:
—Mare, ¿vol que segui a la cadireta? Mama, ¿que jugarèm ab lo cosinet? ¡Míri, míri quín pecat que ha dit ara'l cosinet!
—Qu'ha dit, fill meu?
—Ha dit, ¡dallonses!...ha dit ¡marracatxo!...—
Quan jo sentía aquelles criatures ab tan poca solta y tan viciades, que no gosavan fer una rialla sense que la mare'ls avisés abans, y quan veya que'ls hi celebravan com graciositats aquelles papereríes y ximpleses, a pesar de tindre poch temps més que elles, me feyan fàstich y rabia. Lo meu pare, quan li anavan entre peus, los hi feya un crit que les atontava, y sa mare corría entendrida a amoxarlos y deya:
—Càlla, home, no'ls hi fassis aquestos crits, que's pensaràn que els renyas... Sí, reyets meus, sí; ja us estima l'oncle.—
En axò, venía l'hora de dinar; a nosaltres nos guarnían una tauleta separada de la dels grans, y per que no'ns embrutessim nos posavan un toballó lligat al derrera ab uns panys que'ns sortían del clatell, que semblavan unes orelles de llebre. Lo pare se'n reya per que deya que li parexíam uns hatxeros esguerrats, y la tía li responía:
—Còm se coneix que no més ne tens un!—
Després de les primeres posades, la quietut en la nostra tauleta comensava a torbarse. La tía cada punt venía pera axugarnos la cara ò les mans, y a mi'm clavava tal caragolada al nas que'm feya veure llumenetes, ab tal dolor, que jo'm creya que me'l capgirava. A n'als seus no'ls ho feya per que'ls planyía més, y per que tenían uns nassets com sigrons, que fins semblava mentida qu'ab allò poguessen estornudar.
Quan nos posavan lo platillo ò'l rostit, jo pegava llambregada als plats de la parentela menuda, y allí hont hi veya un tall que m'acomodés,—com aquelles criatures eran tan totxes,—los hi feya un jòch de mans molt senzill: distrèureles no més ab qualsevol acudit,... y'l tall los hi fugía del plat per vindrem a la boca.
Axís que la víctima se'n adonava, se quedava mirant ab ulls esverats d'un cantó al altre, sense saber què fer de les mans, fent lo peterrell sens decidirse a arrancar lo plor. Sa mare venía a veure què havía estat, ab uns crits que feya com si n'hi haguessen mort algun. S'averiguava'l cas, y'l pare'm volía pegar, y tothom se girava en contra meu; jo mentía ab lo mateix aplom que si digués veritat, y encara que tots me creyan molt dolent, se quedavan sense sapiguer si'l tall havía anat pel gos, ò si tan mateix jo l'havía escamotejat.
La mare venía del quarto cridant que'm volía matar. Los demés se giravan sorpresos com preguntant: «y ara, ¿a què vé axò?
—Teníu,—contestava posant lo tortell sobre la taula y descobrintlo. —Veyèu si no n'hi hà per malmètrel.
—Be ¿qu'es?—preguntavan tots.
—¿Que sou lluscos? ¿que no veyeu quín esboranch hi ha fet?—
Y's quedava senyalant ab lo dit lo tortell y fixantme amenassadores mirades. Jo no gosava dir paraula en ma defensa, que prou la necessitaría després quan veurían que l'havía buydat com una ullera. Axís que'l pare comensà a tallarlo y ho vegé, no feu més que cridar a la mare que me tragués d'allí per que'm volía esguerrar, y gracies a l'intervenció del oncle y les tíes, que tot fent los incomodats se retenían la rialla, jo'm quedí a taula, ab los ulls baxos, aguardant l'ocasió de cambiar lo meu tall sense confitura per algun dels cosinets.
Passada aquexa tempestat, y parlant de les meves dolenteríes, que tots les ponderavan, y de les grans qualitats dels cosinets que la tía enaltía exageradament, lo pare, mitx picat ab tant tol-le tol-le, y potser recordant que jo li reproduhía anàlogues entremaliadures de sa infancia, digué a la mare que portés la dècima qu'havía fet, volent axís fer constar que si tenía trassa per les dolenteríes, no'm faltava lluch per altres coses. La tía ho celebrà de certa manera, per compliment, y desseguida, fent sortir de la taula al seu noy gran, volgué fer recitar la dècima qu'havía fet al seu estudi pel sant de son pare, la qual havía après de cor, ventatja que feu notar moltes vegades.
Lo noy, posat dret sobre una cadira, se mamava'l dit, y decantant lo cap sobre l'espatlla, no volía dir rès de cap manera, y sols quan li hagueren omplert la butxaca de borregos y posat un tall de tortell a cada mà, lograren que comensés, molt lentament al principi, y, a mesura que s'animava, dientho depressa com si se li escorregués la corda, aquexa dècima:
Hoy con su ronco clarín
corre la ligera fama...
—Mare, mare, lo cosinet me fa ganyotes.
—Tu, ¿què li fas?
—Y si ni menos me'l miro!—contestava jo.
—Cúyta, fill meu; dígas:
—y por los ayres proclama
de San Antonio el festín;
día de gloria sin fin,
son los ecos del pregon,
así mis deseos son
el poderte tributar,
y en tu gloria disfrutar
el día de tu patron.
Indalecio Vilaró.
—Home, 'l nom no's té de dir!—fa sa mare mitx avergonyida.
—Que sí senyora, que'l mestre me li va fer posar.—
Y quan penso ab aquelles alabanses de sa mare, que per tot sortían los cosinets com models d'aplicació, que sabían tant, y jo tan burro y desaplicat, me creya qu'arribarían fins a esser mestres, ¡què se jo lo que me pensava! Y ara s'han quedat, que ja es molt, ab la fama que sa mare'ls hi escampà y prou.
A la tarde sortíam tots a passejar per dalt de muralla, y arribavam fins al Passeig de Gracia, qu'en aquella època era molt diferent de ara, y entravam a refrescar al Criadero ò a la Font de Jesús.
Lo cosinet de la dècima, com aquell día s'havía anat atipant de borregos, encara no varem exir del Criadero, se posà a somiquejar que'l cap li feya mal, y no va parar fins que, al derrera d'aquells pedrissos, feu sortir violentament totes les lleminadures guanyades ab la relació de la dècima.
Y arribat lo vespre, 'm treyan lo vestit nou y'm ficavan al llit; jo'm posava sota'l coxí'ls borregos qu'havía arreplegat, y no volía que s'enduguessen lo llum, per entretenirme en contemplar ab los ulls mitx closos les irradiacions que d'ell s'escapavan, y qu'a ma voluntat veya allargarse ò reduhirse en un foco petit com una guspira, segons obría més ò menys los ulls. Y mormolant l'oració que la mare m'ensenyava, me dormía dolsament, expirant en mos llavis la pregaria, y afalagat per suavíssimes ilusions, gosava un altre sant del pare, sense renys ni amenasses, lliure la voluntat per satisfer los meus infantils capritxos.
Ja casi be no recordo rès més de aquell día extraordinari, y encara seguexo creyent que'l sant del pare es lo més felís de ma vida, ja que, de mon recort, la salut, la pau y la tranquilitat no'ns ha fet falta en semblant diada, que Deu vulla allargar molts anys en companyía de la gent de be.