Monólech d'un empressari
M o n ó l e c h
DOS RALS
IMP. «LA SAURA» ALCOVER · 1895.
A tú, que tant atmirablement representas aquest monòlech en la vida real, á tú, que sens el teu esfors no hauria alcansat la inmensa popularitat de que avuy disfruta, fins al punt de considerarsela com una de las joyas de nostre Teatre, á tù, repeteixo, me plau dedicarla.
Acéptala com una petita prova de le molt que't vol y t'atmira ton amich:
Apreciat lector: no tinch el gust de sapiguer ab qui tracto y potser que segons quí sigas, jutgis impertinents mas cuatre paraulas, que he escrit solzament pels amichs que 'm coneixen y alguns que encare no m' han apretat la ma. Si no ets de aquests, passa via y no 't distreguin las paraulas de cap desconegut.
Doncs si, estimat amich, he determinat escriure una obra teatral, la menos cantitat possible de obra, un monòlech que no s'ha representat ni es facil que 's representi. ¿Y sabs perqué he escrit un monòlech y no una obra en alguns actes? Solzament pera ensenyar el camí á molts autors de dramas que yo conech y tu també coneixes, que ni escriure saben el titol de la obra, segons veyém en els cartells de nostres teatres, y que no obstant troban Empressaris que 'ls hi posa en escena, y obtenen éxits extraordinaris, tot mercés als procediments que apunto en aquesta obreta.
UN EMPRESSARI ben caracterisat, si pot ser que 'l públic el reconegui al primer cop de vista.
L'autor cedeix els drets de propietat pera las representacions en tots els teatres de Catalunya.
Surt el protagonista ab ayre indecís, fa un saludo al públic y exclama com no sabent que dir:
Tal com me mira tothom
no soch actor, ni pensarhi;
no, senyors, soch empressari
d' un teatre de molt nom;
sinó que un autor novell
s ha empenyat ab sas mil maulas
en que yo surti á las taulas,
y ho faig, per dar gust à n' ell.
Pero, vejám, ¿qué 'ls diré?
¿Què 'ls hi contaré are yo
pera poguêm donar tó
desempenyant el papé'?
Ja m' hi ficat en bon fanch
surtí' aquí sens mes ni mes
pera divertí' à vostès!...
Casi se 'm glassa la sanch!
Desempenyar un monólech
sens tenirlo á la memoria,
no 's troba en tota l' historia;
ya s' ha de ser bon astrolech!
En mon teatre, yo he vist
de derrera 'ls bastidors
surtì' à las taulas actors
ab paper alegre ó trist,
pero tots ells en la ment
molt ben après y estudiat,
sens por de fè' un disbarat
duyan el seu parlament.
He vist un mestre d' escola
esplicar sas desventuras,
una dama fer posturas,
un sabater picar sola,
un jugador explicant
las peripecias del joch,
una verge explica' ab foch
la traició del seu aymant;
un pres plorar ab dolor
empenadinse del crim,
y canta' 'ls Goigs de Sant Prim
à un cessant, pero ab rigor,
lo que may he contemplat
al teatre, ni pensarhi,
es un pobret empressari
pensatiu aixi plantat.
Ah! ja ho sé; se m'ha acudit
una idea: ja veurant;
potser me criticarant,
pero bah! estich decidit.
Explicaré de pè à pà
la tàctica teatral
que crech mes racional
pera poguer prosperà'.
Alguns cops, ya hauran notat
que á n' al meu gran colisseu
en general sols s'hi veu
un repertori gastat.
Aixó s'explica, veurán:
molt públic de Barcelona
sols judica una obra bona
quant nota que molt la fan.
Y amès, con d' aquestas obras
moltas, no cobra l' autor,
ni faig gastos de valor,
pera mi quedan mes sobras.
Hi ha certas temporadetas
durant el decurs del any,
que un hom' ab un poc d' afany
pot guanyà' algunas pessetas.
Quan venen festivitats,
(una fira, un Centenari)
es quan tot bon empressari
passa 'ls jorns més apurats.
Com que un públic forasté
acut de per tot arreu,
s'ha de fer que 'l colisseu
el rebi d' un modo bé.
Llavors res de dramas nous
ni comedias, res d' estrenos,
novetat es lo de menos
per poguér guanyà' alguns sous.
Aquell públic, no vol més,
qu' obras de gran espectacle,
cosas que semblin miracle,
decoracions, fochs, quinqués,
vestits brillants, colors, seda,
y per lo tant sols se posa
La Llantia maravellosa,
La Redoma y La Almoneda.
¿La Quaresma treu el nas?
Doncs ya se sab, La Passió,
qu' és un espéctacle bó,
puig sempre hi ha qui 'n fa cas,
¿Que's veu que ya's massa vell
y la gent ya d'ell s' escama?
llavors, s' encarrega un drama
inflat, tot plè d' oripell,
en el qual surti Jesús
fent ridiculs joch-de-mans
ó la Magdalena ab guants.
que tothom quedi confús,
qu'al veure aquells llums y flams
y aquells cambis de pinturas,
se quedin las criaturas
badant la boca tres pams,
y ayxís tindrant sens perills
el negoci assegurat,
no hi haurá dins la ciutat
mare que no hi porti 'ls fills.
¿Qu' és una profanació
del verdader art dramatic?
¡Aixó ho dira un maniatic;
dixi ' m va bé, y se acabó.
Per las obras novas, tinch
un método estrafalari,
un Manual del Empressari
que ensenya de fer pistrinch.
Al obrir la temporada
ja se sab, l' inundació
d' obras no te aturadó',
sembla allò una pedregada.
Allí tragedias, ¡la mar!
Dramas en tres actes? ¡uix!
Comedias? ¡oh, per un fluix
no 's podrian pas contar;
pero la gran avalanxa
la forman las pessas, ¡oh!
que es cas, ni ab un carretó!
me 'n colgo fins á la panxa.
Llavors jo, pera sortir
d' aquell fanch, com Don Quixot,
faig una tria de tot
allò que 'm pot convenir.
No 's creguin pas que llegeixi
ni una ratlla de cap obra,
per mi tota l' obra hi sobra,
no vulgan que tant pateixi!
Lo que faig, ab tot l' aplom
y sempre ab certa galvana,
mirar la primera plana
per enterarme del nom,
y si veig que 'l manuscrit
porta un nom desconegut,
la cansó d' en Tururut...
aquella obra ya ha bullit.
Perquè â veure ¿qué 'n treuria
de anunciar al cartell
un' obra d' autor novell,
si 'l públic no acudiria!
Jo ya sé que entre las tals
n' hi pot haver de molt bonas,
pero qué, si hi ha personas
aqui al mon, tan animals,
que sols van al colisseu
quan se enteran pe'l prospecte
que l' autor es un subgecte
que ya ha fet un' obra ò deu!
Del que si m' haig de guardar
es de aceptar algun drama
que puga ofendre la fama
que 'l potentat sol gosar.
Res de seguir las corrents
que 'n solen dir modernistas,
res d' obras socialistas,
res de ideas disolvents,
res que alagui al públic pobre
que seu dalt del galliné,
tot es gent sense calé,
y aquesta may salva à una obra.
Quan lo paradís s' omplena,
encara no faig calés
pera fer cremá' els quinqués;
ca, si no paga la pena.
Lo que salva al empressari
son els palcos y llunetas;
allí si que 's fan pessetas;
no hi va pas cap perdulari.
Per això s' han de posar
sempre obras que 'l bon burgés
no puga trobarhi res
que 'l puga gens disgustar.
¡Fora modernas corrents
y viscan els vells artistas!
Fills, aixó dels modernistas
no son més que uns caps calents.
Home practic y sensat
no 'n vull fer que 's pagan caras;
de camisas d' onze varas
á mi, may ne n' han tallat.
Mentres per mon colisseu
tinga 'l corrent repertori,
res me fa que l' art se mori,
ya 'l sabré encomenà' á Deu.
¿Que ayxís se tanca la porta
del Teatre à n' al jovent?
No, senyors, el qu' és valent
dóna una en branzida forta.
Busca un medi per entrar
y, ab elements la porta obra.
¿Volen saber com se logra
per si ho desitjan provar?
Entre 'ls diversos camins
que 'ls portaràn à l' Escena,
el que 'ls costará menys pena,
encara que més llubins,
és procurant alagar
â la més discreta dama
escampant per tot sa fama
en l' art de representar,
y en prova d' atmiraciò
quan fassi 'l seu benefici,
li acompanyan el judici
d' un regalo de mistó.
Llavors ya tenen segura
sa influencia ab l' empressari,
y una obreta al presentarhi,
sens tragar gens d' amargura,
els hi será sens tardar
posada molt bè en escena
perqué la dama hu ordena
y no la puch disgustar.
Un actor tambè serveix
pera fer semblant jugada;
la cosa ha de anar portada
si fa ò no fa lo mateix.
Si no que en l' actor, amés
hi ha d' haver preparació:
¿que 's veu? un cigarro bo,
vinga pagarli cafès;
¿que se 'l troba al restaurant?
ya se sab, ma à la butxaca,
buscarli sempre la flaca
per anar simpatisant,
y quant se 'l té conquistat
disposat á fé' un favor,
llavors se parla al actor
del drama ya preparat,
y com que no l'hi convé
lo perdre l' amistat vostre,
lograreu al fí y la postre
veure vostre drama fé'.
Si 'm venen â trobà' à mí
perqué 'ls fassi una cómedia,
ya veuran quina tragedia
mes cruel haurant de sufrí'.
Ants que tot yo necessito
que 'm responguin de un fracàs:
tens diués? ya ho lograrás;
no 'n tens? no tocas cap pito.
Ja se sab, l' autor novell
deu pagar gastos d' escena
perque no ès just que á ma esquena
yo li estreni l' obra d' ell.
Si aquell dia 'l colisseu
no se m' omple, yo carrego,
y no haig de ser tant borrego
de pagar el pecat seu.
Ayxìs doncs si pel devant
no m' afluixa bona prima,
no veurà l' obra que estima
als actors representant.
¡Si fins autors de gran fama
me perdonan tots els drets!
Fims n' hi ha un entre aquêts
que 'm paga 'l sou de la dama.
Com voleu, doncs, ignoscents.
sent inèdits, de nom pobres,
que us fassi las vostras obras
contant ab tals elements?
Per valtres, autors novells,
el Teatro no té entrada,
ya podeu dà' aldabonada
que picant s' hi fareu vells.
Sols teniu un camí obert
entre aqueixas visións trístas.
¿Quin? vos feu periodistas,
feu la carrera ab acert'
y quan ya haureu alcansat
gran fama y tindreu podé,
allavors yo us obriré
las portas que us he tancat.
El periodista ès per mí
un element de primera,
yo preparo la ratera
y ell l' aucell me fa vení'.
Yo sê que atmetentl'hi un drama
tinch sa ploma al meu costat,
m' alabará un disbarat
y 'm dirà bé de la dama
Dirà que mon colisseu
és cómodo y elegant,
y que en cap altre se fan
espectacles com àl meu.
Perqué és clar, com té interès
en que la gent vagi allí,
sent bò per ell ho és per mí;
el negoci ya està entés.
En tocant á n' el valor
de las obras, poc implica,
no m' encaparra una mica,
d' ayxô se 'n cuyda l' autor.
Com que só un tonto acabat
y soch algo estrefalari,
tinch el sentit literari
poc, molt poc desarrollat.
¿Qué és un plagi? Y qué 'm fa à mí!
Solament que fassi riure...
¿Que ayxò un altre ya ho va escriure?
Senyal que va pensà' ayxí
Que aquesta obra és un bunyol
y qus amb' ella 'l gust entelo?
Doncs que plegui 'l Tio Nelo
que per fent se pinta sol.
Inmóral aquesta? !Ca!
al teatre yo 'ls dirê
que per forsa ningú hi vè,
y amès, sémpre pot martxà.
¡La moral! baya un bullit.
Deguera ser bon morral
qui vá inventár la moral...
Ya s' en pot entorna' al llit!
Avants que tot el negoci,
yo ayxís el busco y el faig,
si per difrent camí vaig
busco la lluna en un cossi.
Diu que 'l Teatre ès escola
hont el públic deu apendre;
no! és mercat hont s'hi va á vendre,
una mentida, una bola.
Per 'xó tè forma rodona
semblant à una ferradura,
¡Quin bé de Deu de verdura
p' el públic que s' hi abona!
¡Quina delicia tant gran!
¡Oh, quin gust tinch al pensarhi,
al veurem fet empressari
de l' aufals que 'ls vaig donant!
Y pensar que ni valor
té per tirarme una cossa!...
Mirin, mirin quina bossa...
¡Y diu que 'l Teatre és mort!