Miramar
<poem>MIRAMAR
estrofes dictades per la festa poètica que
S. A. I.
LLUIS SALVADOR ARXIDUCH D' AUSTRIA
celebrá en aquell lloch pe 'l sisé centenar de la gloriosa fundació de Ramon Lull.
Com l'águila que posa son niu demunt l'abisme,
Ahont sos fills, nodrintse d'espay y d'heroisme,
Dins la blavor altíssima s'afanyan á volar,
Axí l'ánima augusta que prop del cel vivia
Dins les augustes penyes hi va posar un dia
Lo niu de Miramar.
D'aquell niu sant havian de prendre la volada
Les águiles valentes per esvahir l' error;
Allá havian de ferse soldats d'una creuada
Qu', ab la paraula armada,
Guanyás llunyanes terres pe 'l Reyne de l' Amor.
¡Reyne d'Amor...! Estendre l'Idea benehida,
Donarla á tots los pobles, vessar l'ardenta vida,
Assahonant la terra pe'l fruyt que Deu recull...
Aquest lo desitx era que Miramar fundava,
Desitx d'amor vivíssim que sense fí brollava
Del cor de Ramon Llull.
Que sols passions inmenses aquell gran cor nodria:
Ab ánsies tempestuoses idolatrá'l delit;
Mes buyt sempre 'l dexava tan fonda idolatria,
Qu' omplirlo sols podia
La caritat sens termes, l' Amor del Infinit.
Y axí com la llum brolla d'encesa foguerada,
D'aquell' amor puríssima nasqué claror sagrada
Y fou dins les tenebres la llum del pensament
Debades apagarla fredes rahons volgueren
Sos resplandors de gloria cent voltes renasqueren
Viurán eternament!
¡Oh caritat, oh ciencia: foch y claror! Un dia
Novell Thabor ne féreu de l'alta Miramar.
Allá transfigurada l'ánima gran vivia,
Quant dins la cel-la pia
Los somnis de Blanquerna sentia aletejar. (1)
Allá l' Amich tendríssim ab son Amat parlava, (2)
Y llágrimes amargues y de conhort plorava:
Secrets d' amor li deyan la mar, el vent, la flor;
Y, ab la remor seguida que s' alsa de les ones,
Una pregaria eterna, callada per estones,
Pujava de son cor.
Y estava bé aquella ánima demunt aquella altura
D'hont veuen la mar fonda unida ab lo cel blau,
Hont sona mes augusta la veu de la natura,
Hont la quietut murmura
Santes remors que diuen: pregau y meditau!
¡Oh Deu! quantes vegades á l'hora de bonansa
Qu'al cor dona tristeses de mística anyoransa,
Y á les montanyes ombra, y pompa al occident,
D'allá contempla 'l Sabi lo sol que se ponia,
Y dins un cel mes fondo baxava y se perdia
Lo sol del pensament!
Y á la hora misteriosa dels esperits amada
Quant parla com en somnis l' abisme dins la nit
D'allá contemplá 'l Sabi lo cel y l'estelada,
Y ab l' ánima extasiada.
Sentí demunt la terra l'esglay del Infinit!
¡Oh Miramar! llavores l'ánima gran nodria
L'estol d'ánimes tendres, que dominar devia (3)
Ben prest ab fortes ales los quatre vents del mon.
Mes ¡ay! lo niu robaren, desert tú romanguéres: (4)
Per tú foren amargues les llágrimes derreres
Del desolat Ramon.
Y quant esser devias alberch d'ánimes fortes,
No més falcons de cassa tengueres que criar...
Profans senyors entravan per tes sagrades portes,
Y tes grandeses mortes
Ab vergonyosa pena Mallorca va plorar. (5)
Mes sempre renaxias... ¡Oh sí! ta sort y gloria
Va ser sufrir y véncer. Seguires dins l'historia
La noble sort matexa del Sabi fundador:
Tú ab cada segle lluytas, y t'alsas de la ruina;
Ell lluyta ab cada segle, y per demunt camina
Son geni triunfador! (6)
Y digne d'ell tú fores ¡oh casa consagrada
Per escampar als pobles los fruyts d'enteniment!
Qu'un dia, quant l'Estampa vengué á l'Illa daurada,
Dins tú va fer l'entrada
L'art nova qu'es apòstol també del pensament. (7)
¡Oh Miramar, benhajas! ¡Salut, font mallorquina,
Sagrari de l'Idea, castell de la Doctrina,
Alt trono d'aquell geni qu' en l'ideal reyná...!
Ja may lo fill dels homes trepitx ton bell paratge
Sens recordar la gloria, sens venerar l'imatge
D'aquell que te fundá!
¡Oh! qu'á traves dels pobles, del temps y les tempestes,
Jamay les velles penyes te vejan derruit,
Que vengan les gents noves á ferte noves festes,
Y véjas les conquestes
Que dins l'edat futura farà ton esperit!
Y avuy qu' una gent nova, fehel á tanta gloria, (8)
Del dia que't fundaran renova la memoria.
¡Oh Miramar! retorna... Y tu, inmortal Ramon,
De bendicions anega te casa benehida,
L'gent que t'hi venera, també la que t'oblida.
La patria, tot lo mon!
Alset, figura inmensa, ferida, no eclipsada;
Alset apòstol, sabi, mártir, poeta, sant!
Ton pedestal bellíssim será l'Illa daurada...
L'enveja desarmada
Devant te nova gloria s' inclina tremolant.
ENDRESSA ALS POETES
Germans, quant per la festa pujéu á l'ermitatge
Esfullaréu en terra, devant la santa imatge,
Lo ram que 'os he enviat:
Per un ramell de festa be veig que no valdria;
Dexau no més que caiga sa pobre flor mostia
A dins lo lloch sagrat.
Quant sentireu alegres lo sò de la campana,
Pensau que vos esmenta dins terra llunyedana
Un cor de mallorquí...
Beveu per mí les aigües d' aquella font de vida
Y aquella santa cova set voltes benehida
Besau, besau per mí.
Si en mitx de tanta gloria y de bellesa tanta,
Sentiu lo cor remoure la febre sacrosanta
Qu'abriva 'l pensament,
Devant la mar inmensa qu'ls himnes grans inspira,
Germans, cantau llevores lo que no diu ma lira,
Lo que mon cor pressent!
Madrid — Novembre 1876.
(1) «Los somnis de Blanquerna sentia aletejar:»
Blanquerna es lo titol y 'l nom del protagonista d' aquell admirable llibre que Lull escrigué á Montpeller per l'any 1283, grandiosa concepció en la qual, fent passar el seu personatge per tots los estats de la vida, fa l' autor interessantissima pintura de la centuria en que vivia y exposa son ideal de perfecció en les diverses condicions socials.
(2) «Allá l' Amich tendríssim ab son Amat parlava».
Axò fa referencia á la vida contemplativa de Lull á Miramar. Los noms del Amich y l'Amat son los que dona 'l mateix Lull á la seua ánima y á Deu en aquell cántich maravellós de mistica poesia, ab que espaya 'l cor de Blanquerna contemplatiu.
(3) L'estol d'ánimes tendres...
Tretze religiosos franciscans que Lull dins Miramar instruia en les llengues orientals y preparava per l'apostolat entre 'ls infehels.
(4) Mes ¡ay! lo niu robaren...
Motius que Lull no manifesta produhiren l' extinció del col-legi de Miramar, llamentada en lo poema Desconhort.
(5) «No mes falcons de cassa tengueres que criar»
Miramar torná esser una possessió, ahont los nous senyors tenian falcons ensenyats per cassar, segons era costum.
(6) «Mes sempre renexias...»
Miramar va veure renovada la seua fundació religiosa, dins espays de temps desiguals; pertenesqué als monjos del Cister; l'habitaren Cartuxos, mentres trasformavan en monastir lo palau de Valldemossa; va ser convent de Jerònims y després de ferres de Sant Domingo.
(7) Dins tú va fer l'entrada
L'art nova...
Onze anys després de haverse introduhida á Espanya l'invenció de Guttemberg, l'introduhi á Mallorca y l'estrená á Miramar mestre Nicolau Calafat de Valldemossa, estampant primerament un tractat de Gerson y després una obra del fervorós lullista Francesch Prats Prve., el qual vivia recullit á Miramar juntament ab l'enginyós Valldemossi y ab lo doctor Bartomeu Caldentey que hi estudiava l'Art Magna.
(8) Y avuy qu'una gent nova...
Quant oblidat lo lloch de Miramar parexia haver de perdre del tot la seua importancia, un princep, qu' ha sabut conéxer y estimar les belleses y glories de Mallorca, l'Arxiduch d'Austria Lluis Salvador, va comprar aquella terra de glorioses recordanses y n'ha fet un siti ara de tothom conegut y enriquit ab algunes obres notables. Quant Mallorca no degués altre favor á l'Arxiduch, seria prou aquest per haverli de consagrar un agrahiment que may se perda.