Mestre Gat amb botes

Sou a «Mestre Gat amb botes»
La nau de veles d'or



Mestre Gat amb botes



Veus-quí que en el mateix calaix secret d'aquell moble comprat als encants on hi havia la sabateta de vidre que m'havia contat la veritable rondalla de la Ventafocs, hi vaig trobar una bota alta de cuiro vermell amb una sivella d'or.
Aquesta bota era tan petita que no podia calçar ni el peu d'una criatura nou-nada. I jo tot era mirar-la i remirar-la pensant de qui podia haver estat. La sola no donava pas senyals d'haver-hi caminat gaire i estaba en molt bon estat. I jo tot era pensar en tot això quan veus-aquí que la bota misteriosa em va parlar. I per la virtut que jo tinc de entendre el llenguatge de totes les coses, vaig compendre molt bé les seves paraules.
Veus-aquí el nostre diàleg:
—No saps qui soc jo? Tinc una celebritat extraordinària entre els infants de tots els païssos. Soc la bota, una de les botes, de Mestre Gat. Vols que et conti la nostra rondalla?
—No, perquè és una rondalla que no m'agrada pas. Trobo mol bé que Mestre Gat hagués enganyat a l'Ogre, però no trobo bé que hagués enganyat també al bon Rei i la seva filla la Princesa!
—Tot això són idees falses que tenen les criatures. Mestre Gat no va pas enganyar ni al Rei, ni a la Princesa, ni tant solament a l'Ogre. Si vols que et conti la veritable ron dalla del Gat amb Botes, estic a la teva disposició.
—Si és aixi com tu dius, conta la nova rondalla, que serà nova pels infants catalans i pels infants de tot el món que han sentit parlar de Mestre Gat amb Botes...
I la il·lustre bota de Mestre Gat va contar-me la rondalla que ara jo us vaig a contar.
Veus-aquí que una vegada hi havia un pare que va morir, deixant als seus tres fills un molí, un ase i un gat. Ells mateixos varen repartir-se l'hisenda. L'hereu es va que dar el molí, el fill segon es va quedar l'ase, i el fill petit es va quedar el gat.
El fill petit, que li deien Mioliu perquè sempre anava amb el gat, es va despedir dels seus germans i s'en va anar món enllà.
—Pobre de mi! Jo si que me n'he endut la part pitjor de l'hisenda del meu pare! Al menys, bon gat, amic meu, ajudem a fer fortuna mon enllà!...
—No temis, Mioliu, que encara que t'hagi tocat la part més pobre de l'hisenda del teu pare, jo t'asseguro que seràs més ric que no pas els teus germans, que, fet i fet, no son altre cosa que pagesos!
—Diguem doncs, bon gat amic meu, que tinc de fer?
—Amb els primers diners que guanyem et compres unes sabates per a tu i unes botes per a mi.
—Vaia una ximpleria! Jo no necessito pas sabates perquè ja vaig molt bé descalç i tu tampoc les necessites, gat, perquè no podries pas saltar per les teulades!
—Això de corre per les teulades està bé pel gat miserable que jo he estat fins ara. Però aviat seré un gat il·lustre i jo crec que les meves botes, encara que em facin un xic de mal, passaran a la història!
Van caminar, caminar, fins que van arribar a una rica hisenda i allí en Mioliu, sota el consell del gat, va demanar treball. Els hi faltava un pastor i li van encarregar la guarda del remat. En Mioliu i el gat passa ven el dia a la muntanya i l'amo i el gat s'adormien l'un al costat de l'altre i es partien germanivolament el seu menjar.
Un dia, el gat es va quedar una bona estona dret al mig del prat on el remat pasturava l'herba fresca, i va dir a en Mioliu:
—Agafa el tràmec i fes un clot aquí
—Perquè vols que faci aquest clot?...
—Cava ben fons i ja bo veuràs.
En Mioliu comensa a cavar i troba mes de deu gerres plenes d'unces d'or. En Mioliu no se les volia quedar, perquè deia que no eren pas d'ell. Però el gat va tranquilitzar la seva conciència, dient que ell savia que aquell tresor era allí, per premiar el treball honrat d'un pastor.
En Mioliu, sota el consell del gat, va comprar aquella gran hisenda. I ja el tenim a ell amb sabates i al gat, transformat en Mestre Gat, posseïdor de les seves botes il·lustres.
Li feien un xic de mal i deia que només se les posaria que per fer visites de compliment a les cases dels grans senyors del mon.
—Però d'on te venen, Mestre Gat, aquets fums de noblesa?... Jo, l'amo d'aquesta rica hisenda, no soc altra cosa que un pagés, per ventura?...
—Dèixem fer a mi, que aviat seràs el marqués de Mioliu!...
En Mioliu s'en reia de les pretencions de Mestre Gat. I treballava a fer enriquir la seva hisenda i comanava com un home molt entés tot un poble de segadors i de veimadors i de gent que portava a la muntanya els seus immensos pasturatges.
Un dia va dir a Mestre Gat:
—Mestre Gat, ara que ja soc ric me voldria casar.
—Tingues un xic de paciència, que això no és altra cosa que el principi de la teva fortuna.
I Mestre Gat tenia raó perquè un dia, cavant allí on li deia, troba un altre tresor i compra noves hisendes i castells. I quan feia dos anys que les hisendes, saviament portades per ell, li donaven cada any una gran quantitat d'unces d'or, un dia li diu Mestre Gat:
—Ara tot això ja marxa sol i és qüestió d'anar a la ciutat a cercar la teva muller.
S'en van els dos a la ciutat en una carroça tirada per vuit cavalls. I per tot on passaven els camps eren d'ell i els treballadors saludaven amb reverència a en Mioliu, per què tots l'estimaven i el respectaven.
Veus-aquí que darrera de la seva carroça n'hi anava una altre dins la qual viatjava el rei d'incògnit amb el seu Intendent Portador de la Gran Clau dels Tresors Reials. El títol d'aquest alt empleiat del palau és, tant mateix, una mica llarc, però el bon home sabia que en aquell moment els Tresors Reials estaven completament escurats. I havia aconsellat al rei un viatge per veure qui era l'home més ric del seu reialme per casar-lo amb la seva filla Elianor.
Veus-aquí que feia estona que es donaven compte que tots els treballadors del camp feien grans reverències al senyor que anava a la carroça del seu davant. I ell que preguntava a tots els bons pagesos:
—A quí saludeu amb tanta reverència?
—Al nostre amo, el senyor Mioliu, el més ric del país!
Alesbores el rei va dir al seu Intendent Portador de la Gran Clau dels Tresors Reials:
—Veus-aquí l'home que em convé. Tu invíte'l a palau a un dinar. Fes matar deu oques, perquè d'oques encara n'hi han, i fes que Elianor mateixa les cuini d'aquella manera que sap. Es clar que els nostres vestits de cerimònia ja son una mica vells i tan la princesa com jo portem els colzes foradats i els brodats deslluits, però aquest senyor Mioliu no s'en donarà compte. Tindrem el menjador ben fosc i així tampoc veurà gaire bé el rostre d'àngel de la meva filla...
Així es va fer. Totseguit que en Mioliu i Mestre Gat varen arribar a la ciutat baixant al millor hostal, els va arribar el nomenament que el rei els hi donava de marqués de Mioliu i s'els va invitar a dinar al palau.
En Mioliu estava tot amoinat.
—Tantmateix jo a palau m'hi trobaré bon xic encongit...
Però Mestre Gat li deia:
—Fes el que jo faci i no dubtis del teu bon comportament en societat.
Es varen treure la pols del viatge, es va renpentinar i perfumar, es varen fer vestir pel millor sastre de la ciutat i, cadascú amb les seves botes ben estretes, es van fer por tar al trot dels cavalls cap al palau reial.
A palau havien fet els seus millors preparatius. Com que estaven tan malament d'interessos, la princesa Elianor anava a la plaça a fer la compra i feia el menjar ella mateixa, tota sola en les grans cuines del palau. No hi havia criats per servir el menjar i l'Intendent va ocupar-se de portar a taula les deu oques. El rei i la princesa es varen posar els seus vestits de cerimònia, tots foradats i deslluits. El rei es desesperava per la corona que era tota abonyegada:
—Està clar, com que aquesta corona em ve tan gran, sempre em cau per terra i s'omple de xiribecs!...
La princesa duia amb una certa dignitat els seus estrips. Com que no tenia trassa amb res, ja és segur que les deu oques serien cremades i que no es podrien menjar.
Quan van arribar els invitats, pare i filla van fer grans reverències:
—Que sigui ben vingut a palau el marquès de Mioliu! Per honor a l'hoste il·lustre i al seu company no menys il·lustre, Mestre Gat, he fet sortir a tot el servei per quedar-nos sols, jo i la princesa, en la vostra agradable companyia!
Els varen fer seure i l'Intendent Portador de la Gran Clau dels Tresors Reials, amb un devantal de cuina sobre els seus vestits de cort, va portar amb mil precaucions les deu oques a taula.
El rei va dir:
—Marqués de Mioliu, digueu-me alguna cosa de la deliciosa manera com son guisades aquestes oques i espero que us ne menjareu dues de senceres. Que m'en dieu vos, Mestre Grat?...
Però els invitats no deien res perquè les trobaven detestables i feien els possibles per empassar-se una mica d'aquell atentat culinari de la princesa.
Encara que el menjador estigués molt fosc, en Mioliu i el gat ja varen veure que la princesa tenia els seus quaranta-cinc anys sonats i que duia més bigoti que no pas el seu pare i l'Intendent que feia de criat.
Van despedir-se com van poder. Durant el convit al rei li havia caigut tres vegades la corona.
Quan van ésser fora del palau, el marqués de Mioliu va dir a Mestre Grat:
—Es aquesta la muller que em reservaves?
—No en parlem més. Girem full sobre aquest pobre rei i la seva pobre filla. Però afanyem-nos a fugir, perquè ens vindrà al darrera com un desesperat aquest rei!...
Varen pujar a la carroça i varen fugir de la ciutat.
Fent cami al trot dels cavalls van veure un gran castell entre boscos. Com que anaven vestits de cerimònia van decidir de visitar al senyor del castell. El castell perteneixia a l'Ogre Menginfants. Van sentir plors de criatures, que estaven tancades dins una gàbia del jardí, engreixant-se per servir d'esmorzar a l'Ogre Menginfants. Mestre Gat ho va veure i mentres el marqués de Mioliu feia visita amb l'Ogre, ell que es treu les botes per corre més lleuger, salta per les teulades, arriba a la gàbia on hi havia els infants i els obre la porta cridant-los:
—Ara fugiu totseguit, que nosaltres enllestirem a l'Ogre!
I les criatures, cames ajudeu-me, no varen ésser presses a fugir cap a casa seva!
L'Ogre els va rebre al gran salò. No sem blava gaire content de la seva visita. A dins de les botes, altes fins a mig genoll, hi duia algunes criatures que li havien sobrat de l'esmorzar i es veien uns capets arriçats plens de por eixint entre les arrugues de la pell d'aquelles botes monstruoses.
Mentres parlava amb el marqués de Mioliu, Mestre Gat corre a la cuina, agafa un ganivet tan gros que amb prou feines el podia portar i, enfilant-se entre les cames d'en Menginfants, li parteix el ventre de part a part.
L'Ogre va caure mort i d'aquell ventre ne varen sortir tantes criatures que tot el castell va quedar-ne plé i els jardins i els camps del voltant. Van eixir, vives, totes les criatures que s'havia menjat des de que feia d'Ogre.
I en voleu d'alegria totes elles i de fer festes a Mestre Gat i al marqués de Mioliu!.. I l'Ogre mort, que en caure havia fet trontollar tot el castell, s'anava buidant, buidant, i es va quedar tot pansit i arrugat com una pilota desinflada.
Com que aquell era l'últim ogre que hi havia al mon, veus-aquí que totes les criatures, gràcies a l'enginy de Mestre Gat, ja podien viure tranquiles i jugar tan com volguessin en les estones que els deixaven lliures els llibres que tenien d'estudiar per apendre forces coses.
Mestre Gat i el marqués de Mioliu van tornar a les seves hisendes en prosperitat. Mestre Gat es va treure les botes, que li feien un xic de mal, i va invitar a que fes el mateix al marqués de Mioliu.
—Per cert que et guardaràs prou de tornar-me a dir Marqués de Mioliu ni a tornar me a parlar de princeses!
—Però no comprens que tot això ha estat per riure? Jo et vaig prometre que et faria ric i ric t'he fet, sense enganyar a ningú i jugant amb armes nobles, ric amb el teu treball. Ara referent a escullir-te muller, fes alló que et sembli, perquè jo també faré el mateix. De gates de palau bé n'he vistes, presumides i una mica totxes, atentes nomès que a dur les ungles ben netes i a vestir-se amb les robes millors. Però jo soc un gat de masia i vull una gata de masia que em faci feliç. Guardaré les botes a l'armari de la roba bona i passaré una vida ben regalada amb la meva estimada gateta. I no cal dir-te que estàs invitat al nostre casament.
En Mioliu va assistir al casament del gat i poc temps després va casar-se ell amb una rica pubilla d'una pagesia dels voltants, i varen viure molts anys feliços i els fills d'en Mioliu i els fills de Mestre Gat varen ésser també grans amics i així sempre, que per alguna cosa devien la seva fortuna a Mestre Gat que es va morir de vell, sense haver-se tornat a posar les botes i contant a l'estol dels seus néts la rondalla de les seves aventures.