Memorias d' un nihilista
_(page_7_crop).jpg)
ISAAC PAULOWSKY
MEMORIAS
D' UN
NIHILISTA
Traducció catalana
per
Narcís Oller
.jpg)
BARCELONA
la ilustració catalana
1886
No fa gayre més d' un any que tot l' esbart de poetas y escriptors del cafè de Pelayo entaulá fonda y perdurable amistat ab un jove, rus de nació, que venía á Barcelona disposat á estudiar en serio nostra literatura, nostra historia, nostras costums, nostre actual modo d' ésser y pensar. Aquell jove, en alt grau observador, de conversa discretíssima é instructiva, de finas maneras y de tracte per demés simpátich, era n' Isaac Paulowsky, autor de las Memorias que forman aquest llibret.
Fill del mitjdía de Russia, trobantse d' estudiant á Petersburg, quan encara podem dir qu' era un xicot, se vegé perseguit y empresonat durant quatre anys per l' horrible delicte de facilitar als companys d' universitat los llibres que més li agradavan sobre ciencias socials ò políticas. Per fí, y en camí ja de las regions geladas ahont anavan á desterrarlo, pogué en Paulowsky escapar de las urpas de la tiranía qu' ha dat lloch y foment á las terribles conspiracions per que Russia passa; y, un cop á París, escrigué las Memorias qu' avuy publiquem. Gran part hi há en ellas de recorts personals y autèntichs; tot lo restant, portat aquí pera la major caracterisació del quadro, si no es personal, es tret també de fets llastimosament positius qu' ocorregueren á amichs del autor.
Com aquest es escriptor de rassa, y per tant jamay ha tractat d' escriure en més llengua que la propia—l' única que se sent de debó, y l' única ab que tothom pot expressarse ab espontaneitat, propietat y energía—baldament se trobés á Fransa, hont viu encara, y baldament conegués lo francès fins á un punt que no li hauría permès dir disbarats, escrigué sas Memorias en rus. Però lo pitjor del cas era que, escritas en rus, no podrían circular per son pahís. Aquell treball hauría quedat, donchs, reduhit á una expansió purament personal, tot lo més coneguda de quatre amichs, si no 's traduhía á una altra llengua de nació més lliure. Lo més natural era ferlo traduhir al francès; però aquell jove emigrat no tenía á París prou coneixensas pera trobar un bon traductor, ni pera ferho publicar després, de profitosa manera.
La sòrt, no tan descastada sempre per lo realment bo, com molts fátuos la pintan, s' encarregá de resoldre 'l problema. Lo jove Paulowsky fou presentat á son paysá, lo gran novelista Tourguéneff, que, com tots los hòmens d' inteligencia superior, descubría aviat lo mèrit hont era, y 's feya un deber d' apadrinarlo y enlayrarlo. En Tourguéneff, donchs, qu' en política no pensava com Paulowsky, ò aixís sembla al menys, com se veurá, s' entusiasmá ab aquellas Memorias, feu lo possible pera que 's traduhissen al francès, y, valentse del gran prestigi que disfrutava á París, obtingué que 's publiquessen en lo conegut diari Le Temps per medi de la següent lletra á son director:
Heus aquí un fragment de memorias autobiográficas que m' ha semblat digne d' ésser conegut pe'ls lectors del vostre diari. L' autor es un d' aqueixos joves russos, massa nombrosos pe'ls temps que corren, quals opinions han sigut perillosas y punibles pe'l gobern del meu pahís. Sens aprobar gens sas opinions, he cregut que 'l relat candorós y sincer de lo qu'ell ha sofert podría, tot despertant interés envers sa persona, servir pera probar com la presó celular preventiva es poch justificable als ulls d' una sana legislació. Jo espero qu' á vos vos xocará com á mi meteix per l' accent de veritat que regna en sas páginas, aixís com per l' ausencia de recriminacións y tatxas inútils, si no fora de lloch. Veurèu qu' aquests nihilistas, de qui tant se parla d' algun temps ensá, no son pas tan tenebrosos ni tan endurits com tractan sempre de pintarlos.
Rebèu, estimat senyor Hébrard, la seguretat de mos mellors sentiments.
En Tourguéneff morí 'l 84 á París; y, quan á mitj 85 arribá á dita ciutat en Paulowsky de retorn d' Espanya, hont havía passat molts mesos escribint un tomo de viatjes per aquesta península, se trobá ab que la casa J. Hetzel et C.ie acabava de publicar un volum de las derreras obras de I. Tourguéneff titulat Souvenirs d' enfance, inclohent en ell, com si d'aquell autor fossin, las Memorias d' un nihilista. Averiguat lo motiu d' aquella confusió, lo meteix diari, Le Temps, doná al públich l' aclaració següent:
«Havíam publicat, fa alguns anys, en nostra secció de Varietats, una obra titulada Memorias d' un nihilista. Anava precedida d' una lletra d' Ivan Tourguéneff, que 's podía pendre per un d' aquells artificis literaris ab los quals un autor fingeix que dona la paraula á una altra persona que descriu sas impressions. A lo menos per tal se prengué; se cregué que las Memorias d' un nihilista eran del meteix Tourguéneff, y la llibrería Hetzel las ha inclòs en un dels dos volums de sas obras, qu' acaba de publicar.
»Estavam enganyats. Aquest cop, lo tal artifici no existía, y la carta de Tourguéneff exposava una realitat. Verament ell no era més que l' editor de las Memorias: l' autor d' ellas es Mr. Paulowsky, jove escriptor rus, per qui aquell s' interessava molt, y qui, per molt qu' afalagui á son amor propi aquella confusió, ha cregut que no devía deixarla durar.»
Pera qui conega las obras de Tourguéneff, aquella confusió en que caygué tot un públich com lo francès, que tant coneixía al gran novelista rus, y de qui era tan entusiasta admirador; aquella confusió, repetim, es lo més gran elogi que pot ferse de la obreta qu' hem tingut l' honra de traduhir al catalá, desitjosos de que nostres lectors se delectin en sas páginas, ja admirant la senzillesa d' expressió, ja possehintse del sentiment qu' en ellas regna sempre, y que puga arribárloshi al cor, fins á través de la burda vestidura ab que, malgrat nostres esforsos, hem de presentarla.
Una esperansa, no obstant, nos alenta: la de que l' autor, en Paulowsky, té prou cor y es prou amich pera estimarne la bona voluntat y perdonarnos.
Me recorda, encara, com lo meu cor saltá y se 'm va estrènyer al sentir per primera vegada 'l cop que doná la porta de ma celda, tancantse derrera meu. No temía que 'm passés res de serio; aixís es que ma impressió, més que de por, era de curiositat. Tot aquell misteriós aparato, que devía ésser terrible, totas aquellas precaucions empleadas contra mi, lo més inofensiu dels hòmens entre la gent de pau, no m' esgarrifavan gens; encara hi trobí una punta de ridícul que 'm feu riure...
Per passatemps, vaig comensar á examinar la celda. Tenía set passos de llargada y era molt alta de sostre. La única finestra estava guardada per una reixa de ferro groixuda. Vaig notar també qu' era massa estreta pera passejármhi d' un cantó á l' altre, la sola ocupació que de prompte 'm quedava. Las parets, campidas de groch, estavan cobertas d' inscripcions molt difícils de desxifrar, puig la má previsora del staroj [1] s' havía dat bona manya á esborrarlas apenas aparexían. Emperò, á copia d' esforsos, vaig lograr llegirne una: ¡Vœ victis!
Un llit arrambat á la paret, una galleda en un recó, una tauleta y una cadira, eran tot lo parament.
En havent acabat ma inspecció, tot de cop vaig notar que no tenía res que fer. Y com tot just eran las sis de la tarde, me vaig tirar demunt del llit, sens despullarme, y comensí á reflexionar sobre la meva situació: ¿còm respondría á la indagatoria? ¿me tindrían gayre temps aixís? ¿sería condemnat y castigat, ò no? Però 'l cervell no 'm volía creure, se resistía á pensar... Res, ho consultaré al coixí; y vaig adormirme.
Dringadissa de claus, d' esperons y de sabres, que s' arrossegavan per l' enllosat de pedra, va despertarme.
Encara no era de día. La porta de la celda va obrirse, y un soldat entrá. Anava tot oprimit per una armilla blava; duya una tovallola á coll, ab una má una palmatoria encesa y ab l' altra una galleda y un jerro d' aygua. En lo brancal de la porta 's veyan un centinella y un starchoi [2], tots dos muts, erts com duas estátuas.
—¿Quína hora es?—vaig preguntar al soldat, tot estirantme.
—¡No puch saberho!—fou la resposta.
—¡Eh! ¿Què dius? ¿Que ja es de día?
—No puch saberho.—
Vaig compendre que li estava prohibit parlarme, y per tant no li vaig preguntar res més; però no poguí deixar d' enfadarme per la humillació que acabava de sufrir. Mentres me llevava, me portaren thè. Després, nou soroll de claus y esperons... La porta 's tancá, y durant llarch temps sento encara 'l ressò dels passos que s' allunyan. Á la fí naix lo día. Sobre la meva taula trobo un tomo d' una revista reaccionaria; comenso á llegir, però la lectura no logra esvahirme la impressió desagradable que m'havía fet l' insignificant episodi del matí; al contrari me l' agreujá. Vaig llensar lo llibre ab despit, y probí de passejarme per la celda; mes l' empostissat grunyía; jo á cada pas topava ab algun moble; á cada un d' aquests sorolls estranys lo centinella s' atansava de puntetas á la porta; sentía grinyolar lo porticó de la reixeta que hi havía á l' alsada d' un home, è hi veya aparèixer dos ulls que 's fixavan sobre mi. Pera evitar aquest espionatje, deixo de passejarme. M' assech á la cadira, d' esquena á la porta, y, sense saber còm, comenso á pensar en las circunstancias que m' havían portat hont era. Veig que cal prepararme pera tot lo que 'm puga sobrevenir. «Á la voluntat de Deu,» vaig pensar; y 'm vaig recordar tot seguit que no faltan «llochs que son ben lluny [3], treballs que no son gens agradables» [4]. Y vaig pendre en consideració totas aqueixas eventualitats ab sanch freda, com bon rus que soch.
Per lo demés, ¿no podía ja preveure què m' esperava? Totas las preguntas que 'm pogués fer á propòsit de sacrificis y privacions pera mi personalment y pera totas las personas estimadas... tot estava resolt abans, temps há, en un sentit ò altre. No cabía, donchs, tornar sobre tal punt, y menos quan jo pensava que, lluny, ben lluny, á més de 2,000 verstes [5], vivían dos vellets que s' havían desentranyat pe'l jove avuy emparedat en aquesta celda; qu' aquells dos vellets tenían dret al repòs, y afany de descansar d' una vida llarga de treball, y que de qui esperavan los medis pera poderho fer era d' aquest meteix jove... qu' aquells dos vellets, al saber hont me trobava, y què m' esperava temps á venir, podrían anar á reposar d' una altra manera, allá hont no hi há més dolors, ni llágrimas, ni sospirs... Quan pensava en tot això, lo cor se m' esberlava d' angoixa... Y en tot lo día no 'm vaig traure del cap aquesta dèria. A las dotze'm portaren lo dinar. No poguí menjar. ¿Per què? ¿Era massa aviat potser, ò tal volta estava massa excitat mon sistema nerviós?... Aquest meteix día comensá la indagatoria, que continuá ab diversas interrupcions durant més d' una mesada.
Quan ara penso en aquell temps, me sembla un desvari. Mon cervell treballava nit y día, sens treva ni repòs; li calía recordar, sens oblidarho ni un instant, que las paraulas que s' escapan no son com los aucells que fugen de la gabia y qu' un pot atrapar pera tornar á engabiarlos. Lo temps passava ab una rapidesa com no he vist may, ni abans ni més tart.
Acabada la indagatoria, los días se 'm feren més llarchs y dolorosament monòtons. Lo fastidi 'm consumía; en llevantme, al dematí, ja podia predir tot lo que 'm passaría durant la jornada, fins allò en què pensaría y 'm donaría torment... Los días m' eran anys, me semblava que la terra y 'l sol, l' univers enter y 'l temps s' havían parat y restarían per sempre més inmòvils. Mes, post lo sol, lo temps ja no tenía mida; me semblava que 'l minut que acabava de passar havía sigut més llarch que tot lo día sencer. Lo meu sistema nerviós havía adquirit una sensibilitat morbosa: lo més insignificant soroll, un refrech, me davan sobresalts. Los tristos gemechs del vent de tardor, abimantse per la fumera, m' ocasionavan accessos d' una tristesa horrible; aquellas bufagadas me pareixían gemechs y plors, y 'm creya sentirhi la veu de mos companys de desgracia. Un cop, vaig sentir fins un gemech de debó, y 'm vaig posar á tremolar de cap á peus; la imaginació sobrexcitada 'm portá á la memoria los horrorosos torments de l'etat mitjana, y 'm vaig tornar groch... Ab prou feynas podía soportar l' espionatje constant del centinella que 'm guaytava sens descans per la reixeta.
Pera fugirne, m' arrambava á la paret á la qual estava clavada la porta, y 'm passava horas aixís. Lo pensament se me 'n anava, llavors, á la Petita Russia, ma bella patria, hont jo havía passat més d' un instant venturós. Tots los quadros que m' apareixían estavan plens de vida y veritat.
Lo sol m' amara ab sos raigs daurats y calents; quasi m' abrusa... Tanco 'ls ulls, enlluhernats per aquell devassall de llum; ja veig prats verdíssims, ò á mils de cigalas me cantan llur melodía d' estiu... Més lluny, lleugera marinada crespa un camp de blat, quals espigas, ja plenas y hermosas, s' acotan á son pas y murmuran suaument; obro 'ls ulls tant com puch, y la conciencia de la realitat no m' abandona. M' endinzo en lo passat: jo no 'l faig reviure; ell me fa reviure á mi. ¡Y qué dols es! Tota ma vida, aixís plena de joventut y d' esperansa, ressucita devant meu: tot lo que he pensat, somiat ò sentit, s' hi reflecta... Algun cop, solzament, un cert malestar me recorda qu' estich enterrat de viu en viu dins d' un sach de pedra... Això 'm sembla estrany, incomprensible, inverossímil. Llavors m' esforso en trobar lo fil que lliga 'ls fets de la meva vida, y vull explicarme á mi meteix còm tot allò m' ha pogut passar. ¿Es possible que aquell noy, colrat pe'l sol y assegut á la falda de son pare, ab la barba del qual juga, rihent de gust ab aquella joyosa rialla d' infant; es possible,—dich,—que sía 'l qu' han emparedat dins d' aquesta tomba pera no sortirne més? M' apar tan inverossímil qu' arribo á persuadirme de qu' aquell noyet no té res que veure ab aquest jove... Lo pres del número 4 es completament extrany al noy; no hi há cap relació entre un y altre. Mes ¿còm pot ser això en realitat? ¿Y es possible que això sía per sempre més? ¡Y aquell nen tan candorosament felís com era abans; tan confiat com era, que ni pressentí 'l més petit dels núvols negres que vindrían á acumularse sobre son cap!... Ja veig una altra cosa; reveig las delitosas matinadas en que la conciencia de mi meteix y de tot lo que 'm voltava se 'm despertá... ¡Ah! ¡qué trist m' es ressucitar aquest recort!...
Era al camp, un día clar y bonich d' Agost. La herba dels prats, y l' absenta, dalladas, exhalavan perfums; filets blanchs, aixecats pe'l vent, voleyavan, per tot arreu, per l' ayre pur y dols. Soch dalt l' escala del graner del meu pare, y veig com s'acostan, carregadas de blat, las carretas tiradas pe'ls bous.
Tot lo del camp m' es nou; l' ayre tan pur que respiro 'm sembla una caricia. Aquí tot m' embadaleix; los edificis vells y corcats, los coberts de palla molsosos, la colla de pagesos que s' acostan ab las tocadoras á la má y 'l vell did [6] al devant. Un vellet molt semblant al did está pintat en la piadosa imatge devant la que 'm fa agenollar ma mare cada vespre pera dir las oracions, ans d' acotxarme. ¡Pobre vellet! Lo contemplo ab respecte; veig los milers d' arrugas que li solcan lo front y las voras dels ulls; veig sa llarga tocadora y 'ls bous que caminan poch á poch. La carreta 's para prop de l' escala hont soch, aixecan la capota, lo jayo dels cabells blanchs s' enfila dalt la carreta, y omplena las mesuras que li presentan de grans daurats, dibuixant, tot seguit de cada una, signes misteriosos en la barana del carruatje. Un altre pagès du las mesuras plenas al graner y trassa iguals signes á la porta. Mes, tot d' una, sento disputar. Lo meu pare crida, lo jayo dels cabells blanchs crida, tothom crida, gesticulant ab furia...
En aquest moment arriba 'l meu oncle Ivan, aquell galant oncle que 'm dava bo de veure ab son uniforme y sos mostatxos llarchs.
També crida ell, ell també:
—¿Què hi há que dir?—
Y tots se quedan de pedra; sols lo did intenta explicar alguna cosa... L' oncle Ivan l'interromp ab un cop terrible á la cara; lo did tambaleja, però queda sotmès. Llavors l' oncle Ivan repren alè, y reganyant las dents venta un altre revés al did, que, esferehit, la cara plena de sanch, murmura ab veu defallida:
—¡Dispenseume! ¡Perdó, perdó, honorable senyor!—
Llavors m' arriba 'l torn de cridar á mi; ploro ab totas las mevas forsas, y, tirantme sobre l'oncle, me li agarro al panyo del vestit:
—No peguis més, tu, no peguis més.—
Y, fora de mi, ploro y m' enrabío.
May més he pogut oblidar aquesta escena. Durant la nit que seguí, vaig somiar al meu pare y al oncle Ivan, y 'ls veya ab las mans tacadas de sanch.
¡Quína escena!...
Un soroll á la porta. A la reixeta brillejan dos ulls sobre un fondo negre... Los quadros del temps passat desapareixen, y 'm torno á veure dins de la celda opressora.
De vegadas, me posava prop de l' estufa, de modo que 'l centinella no pogués vèurem. Podentlo fer despacientar, ja estava content; però llavors ja hauríau sentit sos dits teclejar á la porta. Això, de día, pera assegurarse de la presencia del pres; de nit, pera veure si dormía. Es molt extrany qu' un detingut, sobre tot en los primers temps de cautiveri, no s' acosti ò al menos no 's giri cap á la porta, quan lo centinella 's posa á trucarhi tot baixet. Fins més tart, acostumat y tot á aquesta maniobra, 'l pres se gira ò s' atansa á la porta en quant sent soroll.
Un día 'm vaig posar á la finestra. Gotas de pluja s' escarxavan contra 'l vidre. Lo crepúscol recobrava tots sos tons grisos. Entre 'l ruixim de la pluja vaig sentir gemegar lo vent, y la meva imaginació evocá'l quadro d' una tempesta al mar.
Veya onas inmensas, coronadas de crestas blancas d' escuma; rocas gegantinas contra las quals s' estrellavan las onas per caure altre cop en pluja d' esquitxos lluminosos. Involuntariament se m' ocorrían consoladoras analogías, y se 'm formulavan en estrofas cadenciosas y sonoras. Aixís m' ocorregué llavors... Tot d' un cop:
—¡Ep, tu, baixa! ¡Fora, á fora de la finestra!—
Vaig tremolar, però sens abandonar aquell lloch.
—¡Fora, 't dich! ¿Que vols probar lo calabosso? Espérat, ja vinch.—
Episodis aixís me posavan malalt. Estava á punt de plorar; no tenía cap feyna á fer; cap llibre. Tot m' ho havían pres. Cada matí me portavan fins la pinta de que 'm servía. Si un cop lo staroj s' oblidava de pèndremela, m' hi divertía com un nen. Havía perdut la son. Abans d' ensopirme ab una son febrosa quan ja clarejava, me passava alguns cops cinch ò sis horas seguidas dant toms pe'l llit. Mes aquell dormir, ni 'm refeya, ni 'm descansava. Tot sovint, me sentía més lás al dematí, llevantme, que á la vetlla ficantme al llit.
En vá m' esforso per dormir. Pera lograrho procuro enganyarme á mi meteix. Però 'l repòs fuig del meu llit, mas parpellas creman, tot lo meu cos, debilitat per una fatiga sens nom, está agitat per tremolins nerviosos. Me recorda que algú m' ha aconsellat comptar pera poder dormirme. Compto: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10... 100... 400... 700... 1,000... 2,000... ¡Res! Tantost m' embrollo ab las xifras, com me poso á somiar, com me venen mil pensaments. ¿Heu vist com en los días calorosos d' estiu, á lo mellor, se presenta en l'atzur puríssim del cel un nuvolet blanch, després un altre, després un tercer... se troban, s' ajuntan y per fi 's confonen en un de sol tot fantástich, qu' en vá os esforsarèu en darvos compte de sa forma perque os escapará á cada instant, prenent nous contorns capritxosos, grandiosos ò ridículs... fins que 'l cel se cobreix enterament de bromas, y una mitja claror grisa ho enfosqueix tot ab tons tristos? Donchs això meteix passava en mon pobre cervell. Tan aviat lo tenía mort, sens funcionar, com á mils de pensaments me 'l convertían en fornal ardorosa. M' imposo la tasca d' arreplegar lo fil que 'ls lliga entre sí... Ja n' atrapo un: «La xinxeta fuma». Me dono manya á pensar lògicament en aquesta circunstancia. Me poso 'l problema de seguir en idea l' acció del fum sobre l' organisme humá, ò, com si diguessem, de recordar tot lo que jo sé sobre aquest punt. He lligat duas ideas juntas y n' estich molt content. No, això no es res; estich encara en estat de rahonar.
Los meus pensaments s' embrollan ben aviat perque 'm feyan mal lo cap y 'l pit. Los mals de cap provenen del entumiment de la sanch al cervell... Això está probat de sobras per tot lo que 's troba en los cervells de certs morts á qui s' es feta autopsia. Jo ho he vist ab Andreief fa algun temps; se tractava d' un home qu' havía mort escanyat. ¿Qui era aquell mort? ¿Sa mare vivía encara? Sí, segurament: ¡ell era tan jove! Ma imaginació evoca 'l quadro terrible d' aquella mort. ¡Quíns ulls més grochs y sortits! Dos filets de sanch presa li dibuixan duas ratllas d' un roig fosch per desobre 'ls badius del nas y las orellas. Té 'ls punys crispats, la boca, de llabis arremangats, badada... ¡Ah! ¡qué horrible y repugnant! ¿Repugnant? Tu 't trobas devant d' una tragedia terrible, selvatge, brutal, d' una tragedia ab sanch, ulls grochs, faccions desfiguradas per un sofriment sens nom... y no sabs experimentar sinó repugnancia!
¡Ah! ¡còm t' has envilit, qué abominable, qué egoista, qué degradat ets! ¿Però 'n tinch jo la culpa d' ésser abominable y degradat? ¿Quí m' ha tornat d' aquest modo? Y á n' ells ¿quí 'ls ha fet tal com son? La culpa no la té ningú, ningú. ¿De quant ensá t' has tornat anyell? ¿Quí afirmava, no hi há gayre, que la culpa la tenían tots en general y ningú en particular? ¿Quí erigía tal idea en teoría? ¡Xarrayre! ¡hipòcrita! ¡Tu pensas una cosa y 'n dius un' altra!...
¡Mentida! ¿Per què la lley castiga la mentida? ¡Uf! ¡Quín absurdo! ¡es un desvari!... Però, donchs, ¡jo 'm torno boig!
¿En què pensava ara meteix?... ¡Ah! sí; en l' expressió de la cara del home escanyat... No, ja havía acabat ab això... ¡Ah! ara hi dono: pensava en sa mare. ¿Quína cara deuría posar al saber la mort del seu fill? Sería interessant saber si Darwin ha tingut may la sòrt de poder observar una expressió tan sincera com aquella tindría...
¿Per què penso ara? ¿No es hora de dormir? Tant y tant de vetllar, positivament m' ha de fer mal. M' embolico ben bé ab lo llensol, me giro y regiro pe'l llit y no 'n puch sortir. Estich cansat á no poder més. A la fi m' adormo.
Somío: me veig corrent á reventar per un carrer de mon poble nadiu: la diada ha sigut calurosa, asfixiant. Á cada passa m' enfonzo més y més dintre un fanch negre y pudent. Sols ab esforsos inaudits puch arrencarne 'ls peus pera enfonzarlos encara més á la passa següent. Al meu devant, á poca distancia, oviro al bon Ivan Stepanitsch. Ja veig sas fornidas espatllas y 'ls seus colzes com se mouhen en cadencia á cada pas que dona. ¡Quín córrer més rabent y fort! Devegadas, quant lo fench m' arriba á genoll ò més enllá, veig lo bell rostre del meu amich que 's tomba cap á mi, y d' amagat me signa que 'l segueixe. ¡Ab quína tristesa y compassió 'm mira! ¿Per què no ve á socórrem? ¿Què es lo que 'ns separa? ¿Es aquesta atmòsfera asfixiant? ¿O bé es qu' ell sufreix tant com jo? Una forsa fatal se 'n du aviat al meu amich ben lluny, tan lluny que gayre bé no l'oviro. Faig esforsos sobrehumans pera desferme del fanch qu' amenassa engolirme; tant espès y fondo s'ha tornat. Sé que si perdo á Ivan de vista, de segur cau sobre mi una mort crudel. Faig un esfors més y 'm desperto... Una suhor freda m' amara tot, lo cor me bat tumultuosament, me sento com un pes inmens sobre 'l pit, boy ni puch respirar...
Salto del meu llitet, y llambrego á tot entorn. La xinxeta segueix fumant y ompla la celda d' un tuf marejador. Sento pe'l corredor lo pas acompassat del centinella; la quietut habitual de la presó es encara més silenciosa; tot sembla mort; las ombras de la nit s' han espessit per tot arreu, y 'l flam groch de la xinxeta ja no tremola ni espurneja dins la foscor de las tenebras.
«¡Aquells que son fora, en llibertat, actualment també dormen!» penso; y aquest pensament me sembla talment consolador, que m' entorno á jaure, y m' adormo ab lo cor alleugerit.
Torno á somiar: veig fondas tenebras hont poch á poquet comensa á accentuarse un llampegueig verdós; alguna cosa blanca ondula: ¿es una cortina de glassa?... no, no es pas això... M' esforso pera endevinar lo qu' es: ¿un vestit de dona?... no, es una criatura, es ma germana Machá... ¡morta!... ¡está estirada allí, morta de fam!... Aquest pensament me traspassa 'l cor... «¡Ah! ¡quánta crudeltat! ¡quánta crudeltat!» Y llenso aquest crit ab tal indignació y dolor, que mitj me desperto: apuntalo 'l cap contra la glassada paret, buscant inconscientment frescor pera mon cervell que crema. Mes lo pálit semblant de la germana qu' he perdut, morta potser, continúa perseguintme. La lluhissor verdosa creix, ilumina una cara pálida, los llabis severament closos, un front pur, ombrejat per aquella cabellera espessa, cargolada y negra, que tan bo 'm donava acaronar abans... Tinch por... vull cridar d' angoixa... ¡Son ells, ells qu' ho han fet tot! Però no es més qu' un somni, l' efecte d' una imaginació sobrexcitada. ¿De debó no es més qu' un somni? ¿No s' es quedada sola en aquesta gran ciutat tan freda, tan indiferent... sola, sense pares, sens amichs, sense conèixer un' ánima... sola, sense un quarto?... ¡quíns disbarats! «Sens amichs, sense conèixer á ningú! Y n' Ivan Stepanitsch, y en Nikolai Nixolaïtsch, y n' Ivan Ivanitsch y tants d' altres... ¿Pots ben jurar, desventurat, que sían encara hont los has deixats tu? ¡Prou sabs que tot es possible!»—me diu á l' orella una veu esgarrifosa y profètica.
Me veig dins d' una vall verdosa, ombrejada per palmeras altíssimas; una vegetació ufanosa; las flors d' olors fragants m' embriagan. Sobre 'l meu cap s' exten la blavor inmensa d' un cel hermós del sud.
Durant un instant, estich content. De sobte, veig que s' aixeca al devant meu una montanya esquerpada, un pedreny herm, inmens, qual cim se pert entre 'ls núvols. Penyas cantalludas, punxagudas, de forma la més fantástica, s' hi encastan. Milenars de sers humans, ab las caras crispadas per mut esferehiment, los ulls sortits, los cabells erissats, s'arrapan ab desesper á la montanya. Però una forsa fatal y hostil los repel·leix pera estimbarlos y rómprels contra 'ls cantells de las penyas. Se destacan testas desfiguradas, tronchs que 's retorcen en las convulsions de l' agonía. Aquellas testas horribles rodolan montanya avall, reboten... tenen las bocas badadas; llenguas botidas barbotejan paraulas que no puch compendre. Una sanch roja y calenta corre y s' escampa al entorn en gotas menudas, que m' esquitxan y 'm creman fins al cor. En aquest terrabastall d' horrors, en aquest desconcert de gemechs, entre aquells cadavres, calents encara, y aquellas testas vivents que llansan miradas mudas y dolorosas, hi regonech veus y fesomías de coneguts y estimats.
Ple de basarda y dolor, corro cap á la montanya, daleixo pera portárloshi socors y ajuda, vull escalar la penya, parar la matansa; m' arrepinyo ab totas las mevas forsas á las tallants arestas. Mes, de prompte, un pensament terrible m' esborrona: «¡Massa tart! ¡es massa tart!»
Llavors, lo sentiment que m' empeny á ajudar als meus amichs adquireix una intensitat inmensa. Ja estich á punt, dins un moment, y...
Tot de cop, un plany fúnebre ressona en los ayres. Sento esclats de riure, picadas de peu furiosas... Brassos de ferro m' agafan y 'm llensan en l' ayre.
La meva celda s' obra y mos visitants de cada matí entran.
Jo comprenía perfectament que, d' allargarse tal estat de sobrexcitació, me tornaría boig. Per això vaig decidir ofegar la meva agitació ab ajuda de la forsa de voluntat. Sabent per endevant que m' atormentaría més, vaig esforsarme en no pensarhi. Apenas me venía un pensament fúnebre, ò un trist recort, me posava á recitar versos, á talarejar ò xiular alguna tonada. Per mas desgracias, los escarcellers hi tingueren què dir. Lo reglament prohibía tot quant pogués turbar l' orde y la quietut acostumadas en la casa. Lo tal reglament se seguía al peu de la lletra. Jo probava de trencarlo, lo qual me proporcioná disgustos, no diré cástichs, propiament parlant, però sí la aparició dels escarcellers, avisos paternals, consells amistosos que'm removían tot. Pera desferme d' ells, vaig tenir de callar, mal que 'm fos una gran privació. Cantar era pera mi una necessitat; perque, si podía exhalar ma tristesa ab una cansó, sentía un gran desfogament moral. Fins jo meteix me sorprenía algunas vegadas ab la rialleta als llabis quan talarejava alguna cansó alegra.
Al cap d' alguns mesos de presó, las unglas m' havían crescut bastant; quan me privaren de cantar me serviren d' entreteniment. Ab ellas teclejava alguna melodía. Però una ocupació semblant, durant días enters, se 'm feu insípida, fins á la presó. Y aixís, si't plau per forsa, me vaig veure obligat á pensar y somiar. Per més que la voluntat y la perseverancia me donessen forsas pera espolsarme de moment los pensaments tristos, aqueix orde d' ideas seguía fortament arrelat en los recons del meu cervell. Heus aquí lo que 'm succehía ordinariament: me recordo d' algun fet de la vida que m' ha sigut molt agradable, m' hi detinch ab amor, m' esforso en fer reviure los detalls més insignificants; però, poch á poch, me posseheixo de la realitat, y tot d' una se destaca netament de tots los altres un pensament: «¡May, may, això no 's repetirá ja més!» Llavors sento com si se m' estripés alguna cosa, com si aquell pes inmens me caygués sobre 'l cor.
Quan la desgracia m' atrapá, era ben jove; encara no tenía vint y dos anys. Encara somiava en lo pervindre, y me 'l pintava dels colors més alegres. Això 'm dava energía y 'm sostenía en los moments de pena, que ja n' havía passat bona cosa ans de que m' empresonessen. De repent, tot lo que 'm lligava ben fort á la vida, tot lo que me la feya estimar ab passió, se trencá per sempre; tan segur estava de que sería per sempre, que res m' hauría pogut fer creure lo contrari. Sols aquell qu' ha sufert lo que jo, jo, qu' al comens de la vida he tingut que dir adeu á mos somnis daurats; sols aquell pot compendre l' intensitat del desesper que, á moments, m' agafava. Allí, aprop meu, á duas passas de la presó, la vida continúa son curs ordinari; y jo, que no he viscut encara, qu' encara no he fet res, ja he deixat lo món dels vius, no pera baixar á la fossa, no pera convertirme en fret cadavre, no; he guardat la conciencia de mi meteix, y no més que pera sentir tot l' horror de la meva situació. Anys se passarán aixís: mos pares, mos amichs, no 's recordarán de qu' existeixo, y jo estaré sempre tancat aquí ò en algun sepulcre semblant, pera recordar á cada instant que m' embruteixo, que perdo tots los sentiments, tot lo modo de pensar dels hòmens. No 'm restará res, res més que la conciencia de ma desgracia, de ma dissort.
¿Quína necessitat, no obstant, hi há de prolongar aquest temps dolorós, que no tindrá ni fi ni compte? ¿No val més sufrir molt alguns días, algunas horas ò alguns moments, y acabarho tot, eixirne per sempre? ¡Sí, mil vegadas més! Mes, ¿còm m' ho faré? Las parets de la celda son llisas, macissas; ni un ganxo, ni un clau que puga ajudarme á cumplir mon designe. Pera dinar no donan ni ganivet, ni forquilla...
Me podría penjar á la lleva de la finestra, però l' empostissat gruny y tremola á cada pas que dono; apenas seré prop de la finestra, lo centinella ja ho veurá per la reixeta de la porta. Y després, ¿hont trobo la corda ò lo que sía? No 'm donan mocador de butxaca; la tovallola se la enduhen cada matí aixís que me n' he servit.
Un día que, venint de declarar, ni 'l staroj ni 'l centinella entraren en ma celda, vaig aprofitar la ocasió, y, trayentme 'l vestit pera tornarme á posar l' uniforme de la presó, llensí 'l meu tapa-bocas derrera 'l llitet, esperant que ningú s' en adonaría. Efectivament. Un cop los guardas tancaren la porta, agafo 'l tapabocas y 'l beso ab deliri. D' ell me vindría la deslliuransa esperada y que tant desitjava. Me 'l vaig amagar á la sina. Pensant que á la meva má tenía 'l medi d' acabar ab ma vida y 'ls meus sufriments á una hora dada, me vaig calmar, vaig posarme boy alegre, me vaig sentir tot alleugerit y m' invadí un benestar desconegut. Passaren alguns días aixís. Mes, un altre cop que 'm cridaren de nou á declarar, lo staroj descubrí y 'm va pendre 'l tapabocas. Una mare que perdés á son únich fill sentiría un dolor tan gran com jo vaig sentir aquell día. Havent perdut aquella áncora de salvació, comensí á buscarne un' altra. Però tenía tan fluix lo cervell, que no poguí trobar més medi pera acabar ab la meva existencia que 'l de ferme morir de fam. ¿Tindré prou forsas pera ferho? Endevinarán mos propòsits, pendrán tota mena de precaucions, me farán sufrir mil tentacions... y ¿ho podré soportar?
Es precís probarho.
L' ensentdemá, quan m' entraren lo the que 'm servía d' esmorzar, vaig refusarlo, dihent que tenía son.
A dinar, faig com qui menja, però no tasto res. Allá á la vetlla, tenía una fam devoradora; però, malgrat lo pa que veya sobre la taula,—lo staroj l' hi havía deixat ab intenció,—no 'n menjo. Lo día següent faig lo meteix; refuso l' esmorzar, me 'l deixan sobre la taula devant meu; allí seguí fins á la hora de dinar. Lo dinar y 'l sopar quedaren sobre la taula fins al matí.
Igual vaig fer lo tercer día, però ja no tenía més gana. Estava tan dèbil que 'm vaig quedar extès al llit, quasi sense poder bellugar las mans. Aquesta debilitat m' era extranyament dolsa; tant... que somiava: devegadas obría 'ls ulls y corrents tornava á somiar. Aixís passaren tres días. Ni responía á las preguntas que 'm feyan pera saber la causa de ma abstinencia... No 'm molestaren pas gayre, però 'l bruyt del portelló obrintse y tancantse era cada cop més freqüent. Lo staroj entrava á cada instant sens cap necessitat visible. Comprenguí que tenía á la má un medi pera acabar aquella vida tan penosa, á un moment donat y volgut.
Mes ¿per què ara, á l'instant? ¡Això es una cobardía! Tot d' un cop, s' apoderá de mi intens desitj de saber què 'm reservava 'l pervindre; un sentiment que pot compararse al d' un nen á qui son pare ha prohibit severament mirar derrera una cortina, y que, encès de desitj de veure què hi há amagat, l' aixequés ab lo cor tot alterat.
«Sempre hi soch á temps á morir,» vaig dirme. Y aquell día vaig pendre duas tassas de the.
Un vespre, allá á las deu, s' obrí la porta, y lo staroj entrá, portantme 'l meu vestit particular.
—¡Vestíuvos!—va dirme lacònicament.
Vaig quedar sorprès d'extranyesa. May m' havían fet declarar á semblants horas de nit. Comensí á engiponarme 'ls meus vestits sense mudarme la roba blanca de la presó; però lo staroj me pará, dihentme:
—Mudèuvosho tot; posèuvos la corbata.—Y s' en aná.
Llavors me vaig vestir depressa, y comensí á córrer d' un cap á l' altre de la celda, com bestia engabiada. Un sens fi de pensaments me bullían pe'l cervell, y tots me causavan cert dolor. L' idea de que potser m' anavan á posar en llibertat me feu batre 'l cor ab tanta forsa, qu' havía d' apretármel ab la má, pera adolcir sas dolorosas bategadas. Tan prompte veya las caras dels meus amichs, com me apareixía una presó més feréstega, una casa de boigs, los caps arranats dels presidaris, las cadenas, lo patíbul!...- No sé quant de temps vaig passar aixís, però me semblá una eternitat. A la fi obriren la porta, aparegueren soldats, y se m' emportaren. Era negra nit; gelava de valent. Feya cinch mesos qu' estava près, y durant aquest temps no havía vist una estrella. Aixequí 'l cap pera contemplar aquell espectacle, que tant de temps havía estat privat de veure, y mos ulls sentiren lo mateix que 'l curt de vista á qui de cop posan ulleras.
—Caminèu, caminèu,—feu una veu forta, al meu darrera.
Entrarem en l' oficina de la presó, y allí 'm tornaren algunas prendas mevas, fentme firmar un rebut. Després vaig sentir una veu, que cridava á través de la porta:
—Ja está llest. Prenèulo.—
Se m' emportaren de nou; baixarem fins á l' entrada; allí 'm ficaren en un cotxe y marxarem.
—¿Ahont anem?—vaig preguntar á un dels guardias, qu' havía pujat al cotxe ab mi.
Sa resposta fou aquella tan coneguda:—¡No puch saberho!—
Jo sentía 'l brugit dels cotxes que rodolavan per l' empedrat, algú que reya... un altre que cantava una cansó popular;... sentía 'l trepitj de la gernació que passava per l' acera, y m' esforsava pera pensar en tot d' un plegat, y 'l cap se m' esberlava.
Nostre viatje durá molt temps, una hora al menos. Per fi 'ns pararem. Al baixar del cotxe, no vegí en torn meu sinó murallas altas y negras; eram al pati d' una presó. Malgrat la fosca, vaig poder distingir un sens fi de finestretas que foradavan las parets de dalt á baix. Me feren muntar una escala estreta y pudenta, y á la fi 'ns aturarem al quart pis. Lo meu vigilant trucá á una porta. Aquest soroll feu sortir un soldat petitó y mitj adormit. Ell y l' altre 's parlaren baixet, y arreu me feren entrar en un oficineta parada á l' antiga. Lo meu vigilant, no sé què va empatollarse ab un tchinovnik [7], molt ranci, sortit de no sé hont.
Lo tal personatge duya una corbata roja com lo foch, y tenía una cara groga com una llimona. Tota la seva fesomía respirava 'l malestar dels llochs dolents.
Vaig veure un mirallet penjat á la paret; vaig mirarmhi, y tinguí de recular plè d' esglay. ¿Era ben bé jo, aquell? Abans d' empresonarme, jo tenía 'l color sá y no gayre barba; ara estava groch, pálit: mos ulls fondos brillavan ab un foch apagat. Una barba negra, y uns cabells molt llarchs y embullats, me davan ayres de boig.
Me feren atansar á una taula, me feren algunas preguntas, me feren firmar no sé què, y després me escorcollaren. Lo soldat condormit que 'ns obrí la porta, ficá las mans á las mevas butxacas, las furfullá, las girá del revés, me palpá, m' obligá á despullarme, me descordá 'l pantalon, y, veyent que tenía una de las botas foradadas, ficá 'l seu dit al forat, buscanthi alguna cosa. Me creya que no acabaríam may. Per fi, me despediren pera anar—jo no sabía pas ahont—á la salvaguardia del meteix soldat petitó y endormiscat, á qui havían donat algunas ordes en veu baixa. Vaig imaginarme qu' aquell home, que s' assemblava molt á un butxí que jo havía vist, havía rebut la consigna de matarme. Atravessavam uns corredors completament foscos, procurant jo quedarme lo més lluny possible d' ell, quan de cop sento en las tenebras una má freda que 'm refrega 'l cap... Agafo aquella má ab forsa, y plè d' esferehiment crido, tan fort com puch:
—¡Enrera, butxí!—
La veu prima y tremolosa del soldat petitó 'm respongué ab dolsura:
—¿Què té, senyor? ¡Que Deu lo beneheixi! ¡jo no li vull fer cap mal!...—
Vaig sentir vergonya y feresa de mi meteix. Encara pujarem y baixarem bona estona pera pararnos, á la fi, devant la porta d' una celda.
—¡Frilanof! aquí teniu lo número 17.
—¡Feste batre! ¡Ja t' esperarás! No puch ser pas per tot arreu á la vegada.—
La tal resposta retrunyí d' allá lluny: després vaig sentir passos d' un home que s' acostava ab dring-dring de claus.
Ma nova celda no era pas més gran que l' antiga, y encara estava més mal parada: lo que més me disgustá fou trobarmhi un cobrellit greixós, de roba ordinaria, semblant á la de que fan las capotas dels soldats; era tot tacat de sanch y d' escupinadas.
Al sostre de la celda hi havía, penjat d' un ganxo molt fort, un gran quinqué de petroli. La vista d' aquesta lámpara m' alegrá. «A la nit, quan tots dormirán, vaig pensar jo, podré despenjar la lámpara, amararme de petroli 'l matalás, la roba blanca, los cabells, y calarhi foch... Arreu hauré acabat. Si no, puch penjarme al ganxo, ò á algun barrot de la reixa de la finestra.»
Uns copets curts y repicats, com se podrían fer ab los dits pera imitar lo redoble d' un timbal, me trencaren aquells pensaments. Lo soroll venía de la celda del costat: picavan á la paret que la separava de la meva: vaig escoltar. Los redobles continuavan. Arreu vaig compendre què volía dir allò, y vaig respondre del meteix modo. Llavors los redobles cessaren, y vingueren á substituhirlos uns copets espayats, que 's succehían pausadament y á compás. Vaig compendre que cada número de cops aislats representava la lletra del alfabet que corresponía á la xifra d' aquells cops. La falta d' habitut en aquest exercici, y l' agitació en qu' estavam mon vehí y jo, feu que 'ns embrollessem moltas vegadas ans de compèndrens. ¡Ah! ¡còm sonreya jo! ¡ab quín goig lo cor me batía! Hauría volgut besar aquella paret groga, que, després de cinch mesos d' aislament, me procurava á la fi la possibilitat de cambiar alguns pensaments ab un altre ser humá, amich y no desitjós de pèrdrem.
—¿Quí sou?—me preguntava 'l vehí.
Vaig dirli.
—¿Y vos?—
Ell que 'm diu un nom que jo coneixía: lo d' un amich de l' infancia. En aquell moment, estava perfectament segur de que aquell amich y 'l meu vehí no podían ésser sinó una sola y meteixa persona.
D' algun temps á n' aquesta part, jo estava possehit d' una idea fixa: de que jo era un centre al qual convergía tot lo del univers enter. Quan me trobava bé, m' imaginava que 'l món, més enllá dels murs de ma presó, abrigava mellors sentiments pera mi. Ara 'm semblava que 'l meu vehí nou no podía ésser altre que l' antich company.
—¿Que teniu un bony?—
Lo vehí no va entendre 'l darrer mot, y me'l feu repetir cop sobre cop, sens deixarme acabar la pregunta.
Per últim, va repetir ell la desagradosa paraula:
—¿Bony?
—Sí, sobre...—
Però 'l vehí ja no escoltava.
Vaig compendre lo qu' això significava, y no 'm poguí tindre 'l riure. Era evident que 'l meu vehí me prenía per boig. Jo li parlava d' aquell bony, perque 'l meu amich que 's deya com ell, tenía, de naixensa, una llupia al front. Vaig voler explicar de què 's tractava; mes lo meu vehí 's posá á tocar una retreta: «una dos; una dos.» Venían á passar la ronda de nit á las celdas.
M' estava tot vestit, extès sobre 'l llit, quan, l' endemá de ma arribada, lo director de la presó vingué á visitarme. Anava acompanyat de dos soldats.
—Vos dormiu massa; això está prohibit,—feu ja desde 'l brancal de la porta.
Se pará al mitj de la celda, ab lo posat d' un general qu' inspecciona las fortalesas enemigas; ensumá l' ayre d' un y altre cantó, s'atansá á la finestra, palpá la paret y la taula, y posá ayres d' anarsen. Mes, de sopte, reparo que fixa l' atenció en l' empostissat de la celda. Un detingut per delictes comuns encerava cada día 'l parquet. Lo director s'acotá, prenent aquesta vegada 'l posat d' un enginyer que fa treballs de nivell; arrugá las cellas, y tombantse cap á mí, ab los ulls espurnejantli de rabia:
—¿Qu' es això?—
Jo 'l vaig mirar de gayrell, y sens badar boca.
—¡Que no torni á veure res semblant! ¿Enteneu? ¡Pakhomof! ¡un drap!—
Lo staroj se llansá á fora pera cumplir l' ordre donada, y 'l director sortí de la celda ab majestat.
Jo tenía curiositat de saber què havía pogut enfadar fins á tal punt al comandant de la presó. No vaig veure més qu' algunas gotas d' aygua que lo staroj havía vessat portantme l' aygua al matí. Vaig quedar espalmat del esperit d' observació del comandant. Es extrany qu' ara que m' esforso per recordar la seva fesomía no puch lograrho. Sols me recordo d' un cap petit, cobert de cabells crespats, que li formavan un veritable monyo sobre 'l clatell. La cara la tenía roja, y produhía l' impressió d' un home qu' está enrabiat sempre. Son uniforme, ab lo coll enribetat d' astrakan, li queya ab poca gracia sobre 'l cos; aixecava molt sovint las espatllas, avansant lo pit com pera darse més ayre militar. Los matins entrava en ma celda ab la gorra posada y las mans á las butxacas. Sas visitas se repetían cada día, y cada día trobava l' home nous motius pera renyarme.
Jo responía á sas bravatas ab imperturbable mutisme, procurant aixís probarli, com qui diu, que, pera mi, com si ell no hi fos. Mes, poch á poch, sas observacions, que havían comensat per distrèurem, acabaren per exasperarme de debò. Un cop fora, no me 'l podía traure del cap. No tenía res absolutament que fer: lo meu vehí no responía sinó una vegada qu' altra quan li trucava á la paret; y fins quan me responía ho feya de maladata y d' un modo desordenat.
Un día vaig preguntarli:
—¿Per què callas?
—¡Malalt!—va respòndrem.
Y res més. Vaig apartarme de la paret. De sopte sento al vehí que pica depressa, depressa, un ver repicament.
—No tinch més que 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24 anys, y ¡estich perdut! ¡perdut!
—¡Tu sortirás de la presó!—vaig interrómprel, probant de tráureli del cap aquells pensaments tristos.
¡Ay! ¡què hauría dat jo pera poderli manifestar ma tendra compassió!
—N... (no),—respongué ell;—no veuré may més la llum...
—La llum del día,—finí jo mentalment, trucant á l' hora: un, un, que volía dir: ¡Ja he entès!
Després, lo meu pobre vehí callá per sempre. ¿Què li passá? May ho he sabut. Jo crech que 's va morir á la presó.
Ma sola distracció, en aquell temps, era 'l deixar la gabia quan m' acompanyavan á certs llochs. Aquella celda no reunía encara totas las perfeccions del art. Quan Pakhomof no tenía més remey que respòndrem y deixarme sortir, jo sentía un cert orgull.
May tinguí ocasió d' atansarme á una altra celda, de cambiar la menor paraula ab mos condetinguts: lo staroj me seguía com una ombra. Mes, cada cop que 'm trobava fòra 'l corredor, tant mateix me sentía més content. Mos passos eran més segurs que d' ordinari; caminava poch á poch, tan lentament com podía. Y vaig sentir que 'ls altres detinguts quan sortían feyan lo meteix.
Al soroll dels nostres passos, s' establía entre nosaltres una inteligencia tácita.
—Ho fa perquè jo l' escolti—me deya jo, parant l' orella als passos acceptuats d' un detingut que passava per devant de la meva porta.
Y, á ma vegada, jo picava de peus tan fort com podía al atravessar lo corredor, com pera dir:
—¡Escoltèu, escoltèu, amichs meus! ¡so jo que passo prop vostre!—
L' aliment que 'm davan en aquesta presó era dels més dolents. Lo gobern fixava deu copecks [8] diaris á cada detingut, però l' administració 'n gastava menos. A mitjdía 'm donavan una cosa sumament aygualida, que devía ésser chtchi [9]. Això y una lliura y mitja de pa moreno, negre del tot y ple de grans de sorra, y un pessich de farinetas de blat orb, ple de bruticia de ratas, componían lo meu dinar. Poquíssimas vegadas tastava d' aqueixa pitansa; me contentava ab pa sol. Més tart, me daren los deu copecks en moneda, y era lliure de gastarlos á gust meu, enviant lo staroj á comprarme alguna cosa fora de la presó.
Lo director, no obstant, de día en día 'm feya encaparrar més. De vegadas se descuydava de fernos distribuhir la pensió alimenticia, y passavam días enters en dejú. Altres cops, la porta de ma celda s' obría ab estrèpit en plena nit, y 'l meu escarceller (parlo sempre del director) me reprenía grosserament per haver abaixat massa la llum del quinqué. Cada día notava ab horror que 'l tuf de la meva celda era dolent, y feya obrir la finestra, que 'm deixavan aixís moltas horas, malgrat lo fret rigorós que 'm cuydava á gelar.
Tantas persecucions me posavan fora de mi, tant més en quant, baix una forma ò altra, 's repetían molts cops al día. Poch á poquet, me fou impossible, literalment parlant, pensar en res més qu' en lo director. Tot lo que tenía al entorn me 'l recordava. Somiava ab ell. Se 'm convertía en una idea fixa, en un poder fatal, que, contra ma propia voluntat, atreya tota ma atenció. Cada matí, quan ell entrava, lo cor se 'm desbocava. Jo 'm deya: «Ja hi haurá alguna cosa, com sempre.» Y 'm passava horas enteras capficat y febrós, imaginant los medis més extranys é impossibles de venjarme. «Llavors, los papers s' haurán cambiat,—pensava jo;—ell s' abaixará devant meu, me besará 'ls peus, me dirá qu' es casat, que té fills y una mare velleta que no poden prescindir d' ell... Me demanará pietat, que 'l perdoni... Llavors, jo li retrauré tot, tot... Li explicaré què son tots ells, ell y 'ls que m' han tancat aquí... y me 'l trauré del devant.» Alguns cops, ma venjansa imaginaria anava més lluny. Això solía succehir inmediatament després d' algun afront més grosser que de costum. Llavors me sermonejava á mi meteix, com si fos un altre: «¡Y tu, després d' això, 'l perdonas! ¡Tens cara pera disculparlo!»
Y quan tornava en mi, després d' aqueixas lucubracions, sentía dolor y vergonya; veya que m' anava embrutint, que 'm tornava estúpit.
Un jorn vaig sentir soroll y crits á la celda del meu vehí; obrían y tancavan la porta ab estrèpit; s' en enduyan alguna cosa; me semblá endevinarho pe'l feixuch trontoll de passos de varias personas. Després, se restablí la quietut. Tement que l' estat de salut del meu vehí no hagués empitjorat, vaig trucar á la seva paret; cap resposta. Llavors, vaig trucar més y més fort. De sopte, sento qu' aixecan lo quadrat de llauna que tapava de fora la reixeta. Arreu, Pakhomof obrí de bat á bat la meva porta y va dirme:
—Veníu.—
Vaig seguirlo pe'l corredor, mes, al instant que anava á empendre l' escala (jo 'm creya que 'm portavan á l' oficina), lo staroj me pará dé cop.
—¡Per aquí!
Y 'm feu montar al quart pis, que tenía totas las celdas buydas. En la que 'm feu entrar, tot estava ple de pols: se veya ben bé qu' hi havía un remat de temps que ningú l' habitava. Me vaig trobar com un náufrech llensat sens compassió als sorrals d' una illa deserta.
La tristesa se 'm convertí en desesper.
«Aquí estaré completament sol, exclamava interiorment. Ja no passará ningú pe'l peu de la meva porta; ja no sabré may més res de mon pobre vehí.»
Vaig tirarme sobre 'l llit, pera aixecarme al cap d' un moment. L' ayre 'm mancava. De sopte, sento alguna cosa que rasca suaument lo portelló. M' atanso á la porta. Á través del vidre florit, poch á poch arribo á distingir la cara d' una vella. Tenía uns ulls grossos, rodons é inmòvils com los d' una òliva, atravessats de venas rojas en tots sentits; las parpellas, tot lo contorn dels ulls y 'l front, solcats per fondas arrugas. Penjavan en desordre, tot entorn d' aquell cap extrany, que brandava de vellesa, alguns cabells grisos. Tota ella tremolava de cap á peus. Anava vestida d' indiana passada, gastada y bruta. Malgrat sa lletjesa, la tal dona no m' inspirá cap fástich. No sentí per ella més qu' una gran compassió.
—¿Quí ets, pobre fill meu?—me preguntá desseguida ab veu baixa y dolsa.
Vaig dirli.
—¿Qu' has fet?—
En lloch de la breu resposta qu' hauría donat á tal pregunta en altras circunstancias, vaig esclatar en un llarch monòlech desordenat, vessanthi tot lo dolor que se m' havía amassat á l' ánima en tant de temps; vaig acabar per desferme en llágrimas d' aquellas tan bonas ab que ploran los nens. ¡Se m' escolavan ab tanta abundor!... Y tot jo tremolava, y m' esforsava pera ofegar los singlots que removían tot mon ser.
La vella probá d' aconsolarme; me parlava, dolset y senzill, en veu baixeta, com la veu de l' avia que s' esforsa en fer tornar á la rahó á un de sos nets. Y, entre mitj de sas meteixas reprimendas, jo hi trobava alguna cosa tan bona, tan tendra, que m' arribava de dret al cor. Hauría volgut escoltarla encara y sempre... Va acabar dihent:
—Ja 'ns arribará 'l torn á nosaltres un día, fill meu.
—¡Deu ho vulgui, avia!—
En aquell moment, vaig sentir vindre algú. La vella reculá tot seguit, amagantse en la fosca, pera atansarse altre cop á la porta, passat un instant.
Vaig sentir dringar alguns sous.
—Mira,—'m digué ella;—los poso darrera 'l rentamans; te 'n podrás comprar pa...—
No vaig refusarho pas. Sabía que la mendicant, la vagabunda, la lladre ¡quí sab! me dava de tot cor lo que podía.
Al pis en que jo 'm trobava, hi havía alguns presos per delictes comuns; aquesta gent estava mellor que jo; se 'ls permetía eixir, sempre que volían, de las celdas, que may tenían tancadas ab clau.
Vaig trobar cinch copecks y un grosch [10].
Mon primer desitj fou guardar aquest diner, mal que 'm fes falta, com memoria de ma vella amiga. Més tart, me vegí obligat á gastar los cinch copecks; no poguí conservar sinó 'l grosch, que boy no corría.
Una cara nova havía vingut á entretenir ma vida. Al costat del director y de Pakhomof, pensava en la vella; m' esforsava en reconstruhir mentalment l' historia de sa vida y sa cayguda. La meva celda s' omplía de fantasmas; veya com se movían, parlavan, reyan, ploravan y treballavan de comú acort pera la perdició de la velleta. Pensava tant en ella, que ja comensava á imaginarme qu' entre nosaltres devía haverhi algun llas qu' altre de parentiu.
A la nova presó hi tenía molt fret. Los vidres de sa finestra estavan cuberts de gebre, lo qual feya la celda encara més freda y fosca. Los peus los tenía constantment balbs. Caminant no me 'ls podía escalfar, perque no hi havía prou ámbit pera això. M' asseya damunt del llit, ficantme 'ls peus dessota meu, ò bé me 'ls fregava; però ni aixís trobava un gran alivi. A poca estona de seure, de cop me sentía esgarrifansas per l' esquena; m' aixecava, y 'm trobava tot cruixit.
«¡Ay, Senyor! ¡si 'm pogués morir! ¡Tanta de gent com hi há que 's moren de tifus, de còlera, de tisis, que 's moren volent viure... y jo, que considero la mort com lo mellor que 'm podría succehir, jo visch!» Y comensava á renegar de mi meteix, mirantme com si estés d' acort ab aquells que 'm volían tenir á la presó... «Jo no 'm puch mi morir pera fugirne.»
La antiga celda me l' escalfavan; y, encara que al cap d' una hora ò duas lo fret hi apretés tant com abans, ja estava content d' haverme passat al menos aquell temps sense tremolar. Ara tremolava de fret ja feya molts días, sense esperansas de veure cessar aquest nou torment.
Malgrat ma repugnancia á parlar ab lo director, lo fret m' hi obligá. Vaig manifestar al meu tormentador que no hi havía cap necessitat de ferme gelar; que ja estava prou malalt sense això.
Lo director va prometre ordenar que 'm fessen foch. Mitja hora després, la celda comensá á omplírsem d' un fum blau, agre y marejador. Jo m' ofegava. Truco á la porta. Vé Pakhomof.
—¿Què voleu?—
Li ensenyo la fumera y li prego que demani al director que 'm tanqui en alguna altra banda, ni que sía provisionalment.
—¿No heu sigut vos meteix qu' heu exigit que fessem foch?
—No hi tens res que veure,—vaig respondre ab impaciencia, boy gemegant.—Vés á dirho al director.
—Está bé; vaig á dirli lo que passa.—
Y Pakhomof, al tombarme l'espatlla, se 'n aná com si tal cosa.
Espero; espera qu' esperarás... Lo fum se 'm ficava á la boca, m' agarrotava la gola, m' arribava sofocant fins al pit. Jo 'm contenía per no respirar; després, instintivament, aspirava l' ayre ab forsa, y tot seguit m' atacava una tos desgarradora. Me tiro á terra, al peu de la porta, y procuro xuclar per dessota un poch d' ayre fresch del corredor; no ve ningú. Per fí, no poguent més, torno á picar de valent.
Pakhomof compareix altre cop.
—¡Lo director dina!
—¡Que munti tot seguit, ò esberlo la porta!—me poso á cridar ab furia; y ma veu desperta uns ressons fondos, á lo llarch d' aquells corredors buyts.
—No hi há perill; no 't morirás pas,—respon grosserament Pakhomof, batent la porta, ab estrèpit, contra 'l pany.
Jo esbatego, pico de mans y peus contra la porta, sens darme ja compte de res, fins que sento tronar una veu furiosa:
—¡A la masmorra aquest murri!—
No sé què 'm responch; però dos parells de brassos forsuts m' agafan y m' arrossegan; jo 'm debato, y plouhen cops sobre mi; ne rebo al cap, á la cara, al pit. Després, lo soroll d' una porta que s' obra y 's tanca, la darrera empenta, y caych sol á las foscas...
La masmorra hont m' havían tancat era sota terra. Se diferenciava de la meva celda en qu' era fosca del tot. No hi havía ni llit, ni cap altre moble; sols un jas de palla en un recó. L' ayre era mefítich com lo d' un celler vell y humit; hi feya un fret glacial; las parets regalavan l' aygua; un solatge fangós reemplassava l' empostissat. De cop no vaig poder distingir res. Tenía mareig; tot me semblava un somni; arreu comensí á tremolar. Lo fret d' aquella masmorra tenía quelcom d' extrany; m' atravessava, per dirho aixís, de part á part. Me sentía tremolar tots los muscles. No podía pensar en res. Vaig estarme extès á terra, mitj desmayat, algunas horas.
Per fí, Pakhomof obrí la porta, dihent en veu baixa, y més dolsa que de costum:
—¿Voleu tornar á la celda, si us plau?—
Vaig obehir, y, arrossegantme, eixí á fora. M' havían escalfat la celda, la lámpara estava encesa, lo dinar sobre la taula; però jo no tenía gana, y 'm vaig ficar al llit desseguida.
A la nit vaig despertarme ab un mal de cap terrible. Pareixía que 'm trobava dins d' un forn y al meteix temps sentía esgarrifansas terribles á la espatlla. Cèrcols de foch me ballavan pe'ls ulls; després m' entrava fret y m' embolicava ben bé ab las mantas, sens poderme escalfar. Tot d' una, veig qu' entra Pakhomof á la celda; però aquesta no era la meteixa, sinó una altra de més gran, que tenía 'l solatge de terra apissonada. Pakhomof me porta la roba, y 'm diu:
—Vestiuvos: ¡ja es hora d' anar al patíbul!
—¿Es arribada realment l' hora?—vull preguntarli; mes lo cor se 'm glassa de sobte... Llenso una mirada al voltant: la celda es la meteixa; la porta está tancada com de costum. ¿Es qu' he somiat?
—¡Ah, ah, ah! ¡estimat Kolá [11]!—Me tombo; es mon germá, 'l mort, un noyet esgroguehit, de cabells llarchs y caragolats. M' agafa pe'ls genolls y s' esforsa per emportárem ab ell tot rihent. Jo tinch por.
—¡Déixam anar, déixam anar, Sachá [12]! Pakhomof nos podría veure... ¡Déixam, te dich!—
Sento qu' algú somica, y que després plora fins á partir lo cor.
—Cal que vinga 'l metje; ¿eh?—
Es Pakhomof qui parla, y sa cara ja no es de pedra; ha pres una expressió tota humana. En veyent que s' aboca sobre meu, me tombo del altre costat.
—¡Al patíbul!—vull cridar; més la veu se m' es apagada com sort mormull. Vull llevarme, fugir; però no tinch forsa.
Pakhomof belluga 'l cap, y 's persigna.
—¿Es que vaig á morir, Pakhomof?—
No recordo què va succehir més. Quan vaig tornar en mi, 'm trobava en un lloch que no havía vist encara. Una bona cara, desconeguda, se m' abalansava á sobre. Més tart, vaig saber qu' era Gratchef, un soldat castigat qu' estava detingut per un delicte comú.
Acabo d' escriure 'l nom de Gratchef, y tota sa persona m' apareix viventa, com si l' estigués mirant.
Te veig aquí, al davant, pobre amich meu; torno á veure ton coll fornit, embolicat ab una tovallola á guisa de corbata; ton cap gros, arranat, y tos ullets grisos, tan plens de candorosa bondat; torno á veure ta capota vella y menjada; sento ta veu tranquila y dolsa, qu' una tos asmática interromp á voltas; aquella veu que 'm parla de las maravellas de la Russia Petita, hont hi há tant, ¡ay! tant de pa, que n' hi há pera tothom... ¿Per què aquestas paraulas «tant de pas» 'm semblan un plany quan ets tu qui las pronuncia? ¿Per què he plorat més d' un cop amagant la cara en lo coixí del llit dur del hospital, recordant las tevas paraulas?
Nos expulsavan [13] ¿me comprens? per Pasqua, lo 1866, ò potser lo 1867. ¿No es això? Sí, prou era l'any 1867. Nos portavan cap á la provincia de Poltawa. A la ciutat de Poltawa varem fer un día d' alto. Era 'l dissapte Sant: un amich meu y jo vam fer cap á l' iglesia de Sant Nicolau, á l' esquerra, prop del quartel: allí demanavam caritat als passants en nom de Nostre Senyor Jesucrist. Y ¿veus, germá? no hi hagué una sola persona que deixés de darnos alguna cosa, anch que no fos sinó un ou dur ò un senzill rosegó de pa. ¡Épala! vam tornar tan provehits, que tot lo batalló tingué de què menjar aquella verbena de la nit de Pasqua. ¡Oh, sí! Lo teu pahís es un bon pahís, Ivan. Es ben cert una gran terra; ¡oy!
¿Los teus somnis s' han realisat, mon pobre amich Gratchef? ¿Has tornat á veure aquell pahís encantat, hont hi hé tant de pa que n' hi há pera tothom? ¿O encara has tingut altre cop la desgracia de perdre la bayoneta, y l' espías novament en la enfermería d' una presó, pobre amich, tu á qui 'ls presos no 't sabíam anomenar sinó dihentne «la bona mare?» ¿O bé l' asma ha dat rahó de tu, y reposas ja en algun lloch ignorat de tothom, á la fossa comuna, que t' esperava del día que vas náixer?...
Ma convalescencia fou llarga y penosa. Se passaren al menys tres setmanas ans que pogués llevarme. Estava extès al llit sens poderme moure ni pensar días enters. Tenía la boca tan seca, que 'm costava moure 'ls llabis pera respondre á las preguntas sens fi d' en Gratchef. Tot lo día s' ocupava de mi. Fins á la vetlla, després de deu horas, aixís que la ronda de nit s' havía retirat, ell venía á ajáures á terra, á la porta de ma celda, pera dormir aprop meu. No tenía que fer sinó 'l més petit moviment, pera qu' ell estigués ja de peu. Jo estava molt exigent, fins capritxós; si no 'm feyan las cosas á gust, ja plorava lo meteix qu' un noy. Gratchef ho soportava tot.
Una nit vaig dirli:
—¡Si jo tingués pomas!
—Esperèm á que 's fasse de día,—va respòndrem tot amatent,—potser sí que n 'hi haurá de pomas.—
Després se retirá á un recó, va desfer un nus de la camisa hont se guardava algun quartet rebut en pago de sa racció de carn, qu' ell se venía á presos més richs qu' ell; y comptá y recomptá son tresor. Semblava que 'l gasto imprevist que 's proposava fer comprantme pomas anava á causar un gran forat á son pressupost. Gratchef vivía solzament de col confitada, de cebas, de pa y d' un poch de the, del que gayre bé sempre me 'n dava una part. Al matí comparegueren las pomas, com m' havía promès.
Prenent son the, Gratchef me contava comunment la llarga y trista epopeya de sa vida; còm l' havían embolicat, còm li havían pegat per tot arreu, per qualsevol cosa y sempre... Parlava de sí meteix com si 's tractés d'un altre, com si may s' hagués ressentit de cap cop quan lo maltractavan moral y físicament, com si totas sas desgracias entressen en un orde de cosas inmutables que devía ésser y quedar com era. A voltas, Gratchef trencava bruscament sa relació y fugía, perquè havía sentit dringar per l' escala 'ls esperons del oficial de servey. Per reglament, cap près tenía 'l dret d' entrar en ma habitació. Qui hauría degut cuydarme era lo staroj, però, aquest, altras feynas tenía que la d' ocuparse d' un pres que no duya un xavo á la butxaca. Si en Gratchef s' havía instituhit en infermer meu, era per bondat de cor. Com detingut de la quadra general, podía passejarse pe'l pati una hora y mitja cada día. Després tornava tot content y aixerit.
—¡Ah! ¡quín bo 'm donaría ara de cavar una mica! ¡tan cert! això es lo que 'm faría bé; no 'm caldría 'l iodur de potassa pera gorirme...—deya, llavors, tot ensenyantme 'l remey. Gratchef no tenía cap confiansa en la medicina, y no volía pendre res de lo que li manava 'l metje de la presó. Jo bé li aconsellava que l' obehís; però ell no volía fer res.
Devegadas, Gratchef portava amagada una garrafeta d' ayguardent; y, mirant al entorn ab desconfiansa, me deya misteriosament, acostantme 'l broch als llabis:
—Bèu, qu' encara 'n tinch.—Sempre tenía «encara» de tot lo que 'm dava, anch que fos la derrera caixalada ò 'l derrer glop...
Gratchef estava ocupat tot lo día.
—Anem á posar sangoneras á Strekalof... M' han manat qu' apliqui glas á Ivanof...—Hèus aquí lo que 'm deya á cada instant. No era pas á n' ell á qui tocava fer això; mes ell s' havía identificat de tal manera ab son paper de germana de la caritat, que 's creya personalment obligat á cumplir totas las ordres del metje, y, lo que es més, las cumplía.
Lo goig de vèurem tan bon amich al costat no durá pas gayre. En quant vaig poguer llevarme, la meva celda fou tancada ab clau. ¡Altre cop sol, com abans! Una vegada al día, á las deu del matí, lo metje de la presó 'm visitava. Sempre venía molt acompanyat. Ell me feya las preguntas reglamentarias, jo las respostas reglamentarias... ma porta 's tancava altre cop, y ja 'm tornava á trobar aislat de tot lo món.
La finestra de la meva celda d' infermería era molt gran y dava á mitjorn; jo m' hi asseya moltas horas, y m' acalentava als raigs de sol, que venían á alegrarla.
Quan lo staroj era lluny, Gratchef s' acostava á la porta y 'm contava, per las escletxas, lo que passava en la quadra general. Havían dut un fulano; n' havían llibertat tal altre... Aquest havía fet tal ò qual cosa... Me deya qui havía guanyat ò perdut al joch: en aquella sala 's jugava molt als jochs d' atzar, y, del meu temps, los jugadors sols foren sorpresos un cop.
Gratchef me duya cigarrets, que'm passava ja encesos pe'l forat del pany. Mos días se passavan esperant al metje, després á Gratchef, després lo dinar; y m' havía habituat ja talment á n' aquell gènero de vida, que no més l' idea de deixar l' infermería 'm posava tot trist.
Lo metje me l' havía ja deixada entreveure. Jo, no obstant, estava lluny de creure qu' arribés tan aviat; mes, quan en Gratchef sentí que parlavan ja de trèurem, se conmogué tot...
—¡Ah! germanet,—exclamá,—això pinta mal; això vol dir que se t' emportarán un matí d' aquestos. Però espera, vaig á...—Fugí tot depressa, y torná tot seguit, portant un paquetet, que s' esforsá en introduhir per dessota la porta, prenent las més grans precaucions pera que no 'l vejessen, y tombantse á cada instant per si venía algú. L' escletxa era estreta; lo paquet no hi volía passar. Gratchef se posava roig, y ab los esforsos que feya suhava de valent.
—¿Què es això?—vaig preguntarli.
—Pedra blava... [14] Te 'n posarás á la llengua ans d' ensenyarla al metje; li dirás que tens mal de ventre, y aixís te tindrán aquí encara algun temps.—
Vaig negarmhi. En Gratchef se posá tot trist.
—Fés com vulgas,—va dirme quasi fredament, tot anantsen y encreuhantse 'ls llarchs panys de sa blusa d' infermer.
Jo estava tristíssim d' haver ofès al meu amich; però ¿què ferhi?
L' endemá, comparegué tot pantejant, y, encastat al pany de la porta, va bufar:
—¡Bona sort, Ivan! te venen á buscar.—
Callá un moment.
—¡Ah! 't posarán en llibertat, es segur,—va dirme d' un cop, y ab la major soltura, mentres las puntas de son gran mostatxo se li posavan á tremolar.
Vegí que 's girava. Tot ensemps vaig sentir dringadissa de claus. Gratchef fugí com un estudiant que n' ha feta alguna; tot corrent tossía... Me vestiren, me despullaren, me varen escorcollar, y durant tot això jo no sentía sinó la tos del meu amich; no veya més que sa bondadosa cara, desapareguent, tot d' una, ab ayre atribulat.
No 'm tornaren pas á l' antiga celda; me trasladaren á una altra presó. Era una reproducció exacta de la primera, ab la sola diferencia que, en aquest nou establiment, no veya may ánima viventa, ni á l' hora de menjar.
La porta no s' obría per res. Totas mas relacions ab lo personal de la presó tenían lloch á través d' un portelló estret. Dos cops al día s' obría, y duas mans rojas me presentavan una escudella contenint la pitansa quotidiana. Després d' això la sentía grinyolar obrintse y tancantse... Això ho feyan pera veure si jo havía acabat de menjar. Quan las mans rojas estavan convensudas de que 'l meu dinar havía acabat, tornavan á obrir la finestreta, s' extenían cap á mi en silenci, prenían l' escudella buyda, y 's retiravan enrera com los tentáculs d' un pop gegantí.
Després del gènero de vida qu' havía menat á l' infermería, me semblá qu' aquí era dins d' un sepulcre. Quan pensava en Gratchef, lo cor se m' oprimía, plorava, y las llágrimas no logravan alleugerirme.
Desde 'ls primers días, comensí á vèurem rodejat de figuras vivents. Això 'm succehía sempre que estava ajegut; may estant dret. Los personatjes que m' apareixían me semblavan estar enquadrats per grans marchs, com aquells que 'ls fotògrafos exposan en llurs mostradors.
No veya més personas que las conegudas al hospital de la presó; però tan plenas de vida que sovint sentía l' ilusió de tocárlashi 'ls vestits. Llurs miradas se 'm fixavan y 'm feyan baixar los ulls, puig apenas podía soportarlas. Mes, aixís que mas parpellas s' abaixavan, las visions s' esvahían pera fer lloch á unas altras, ò bé 's cambiavan á simple vista, prenent novas formas. Això últim solía succehir, sobre tot, á l' aparició d' un infermer á qui jo havía pres manía al hospital. Estava ple de llagas mitj cicatrisadas y de grans... Un día vaig veure que portantme 'l bullit de farinetas hi sucava 'l dit varias vegadas pera lleparlo, y 'l tornava á ficar encara á l' escudella. Cada volta qu' aquest home m' apareixía entre las visions, me venían ansias de provocar. Llavors la fantasma 's transformava. Jo podía seguir tots los detalls de la transformació. Comensava sempre pe'l nas; se tornava boyrós, lo tot prenía un to gris esblaymat, d' hont eixía una nova cara vivent, que 'm mirava fit á fit. Sempre 'ls ulls eran lo primer que veya aparèixer abans qu' altra cosa.
En ma celda regnava 'l silenci d' un sepulcre. No sentía ni 'ls passos de la centinella del corredor, qual trespol estava cobert d' un groixut tapís de feltre.
Quan entrava una mosca per l' imposta, sempre oberta, de la meva finestra, y 's posava á brunzir, lo soroll que feya semblava que m' havía de rompre 'l tímpano, com m' ho faría un fort redoble de timbal. Y, com si ho fessen á dretas, la celda se m' omplía de moscas; unas moscas grossas, peludas, blavas;... Y m' atormentavan de tal modo, que las perseguía horas enteras per' agafarlas y matarlas.
En quant m' ajeya, sentía ben clar los batèchs del cor. Sovint m' adormía, paranthi orella; y llavors somiava que estava parlant ab lo meu amich per medi de copets al envá: «B, K, S,—B, K, S...» ¡Ah! sí; ja entench; això vol dir Barkass [15]. Sí, dins de las barcas se va sobre l' aygua... Ma celda es lomar blau; las platjas son grogas; las forman las parets...
La barca té una vela y un rem de virar; mon vehí hi está assegut... Passa que passa prop de la paret; passa y torna á passar... Ara espera... ¿Què esperas tu, pobre vehí meu?
«B, K, S...»
—¡Ah! ¡qué bé!—me dich entre mí;—ja no estich tan sol! «B, K, S,—B, K, S...» ¿Quí ets tu, estimat, molt estimat vehí?—exclamava á voltas, en veu alta, tot somiant. Això 'm despertava; me tombava llavors del altre cantó, y sentía sempre, sens fi: «B, K, S,—B, K, S...»
Durant lo día, corría d' un cantó al altre de la celda; las pantuflas me grunyían, y aquest soroll, per una extranyesa inexplicable, me duya á la memoria la tonada de cansons obscenas, qu' havía sentit baladrejar á borratxos que perdían la nit pe'l carrer.
Procuro pensar en altra cosa... ¡Es en va! Probo de que 'm passi 'l fástich que sento; vull persuadirme de que aquells cants no son més qu' estrambòtichs, tontos potser... Mes, de sopte, una veu de falset, aguda y esquerdada al meteix temps, me las canta á l' orella, accentuant ab ironía 'ls trossos més innobles... Llavors m' esmerava en sofrir y callar; mes, totduna, m' agafava un altra ráuixa d' impaciencia; llansava furient las pantuflas á un recó, y 'm posava á córrer descals sobre 'l fret enrajolat. Això 'm feya passar las alucinacions de oído.
Una vegada, fins corrent descals, creguí veure alguna cosa á través de la paret de la presó. Era alguna cosa ò algú arrupit á fora, prop l' ampit de la finestra, qu' estava, no obstant, á uns tres metres d' alsada. Ma nova visió semblava un juheu polach... Me guaytava, era roig, vestía com los de sa nació; tenía al costat un nen tot greixós que duya lo labardak [16] y 'l casquet juheu. Cada cop que jo 'm girava d' esquena á la finestra, lo vell juheu avansava tot seguit lo cap, y 'm signava á son fill, dihent:—¡Míratel! ¡Míratel!—
Vaig oblidarho tot; y durant bona estona no vaig fer sinó espiar al juheu á ma vegada. Algun cop me girava ben depressa, y 'm semblava atraparli ab la vista un xich del labardak qu' ell no havía tingut prou temps per' amagar.
Aquesta visió no la tinguí més qu' un cop. Però las alucinacions del oído, que 'ls reganyichs del cuyro de las pantuflas me causavan, duraren al menos dos mesos, fins qu' ab lo temps desaparegueren també. Més tart, lo soroll que feya caminant m' impacientava, però res més; no sentía ja, ni veya res de particular.
Aqueixa fou la derrera lluyta que mon ser mortal hagué de sostenir. Després d' ella, m' entrá una tongada d' ensopiment, ò, si 'm puch expressar aixís, de petrificació intelectual.
Ara, quan probo de recordar lo que va passarme á la presó, no 'm recordo sinó dels moments en que vaig sufrir sobrexcitacions, y boy no 'n puch precisar la durada. Per lo que respecta á la tongada d' ensopiment, may hauría pogut dir jo meteix quant va durar: si un mes, un any ò vint anys. Era una vida sens horitzó, un mar sense platjas, hont un no pot dir què té al devant, si una llegua ò cent.
Aquell embrutiment quasi bé 'm feya felís. Hi trobava distraccions y modo d' ocuparme. Un dia 'm vaig proposar lo problema de comptar las ratllas del paper que tapissava las parets de la celda. Aquest treball requeriría varias setmanas. Me llevava tart, y, després d' esmorzar, emprenía la tasca.
Quan això 'm cansava, m' inventava una altra cosa.
Vaig arrencar, una vegada, trossets del empaperat, y me 'n vaig fer un jòch de cartas, trassanthi 'ls dibuixos ab sanch meva. Quan tinguí llestas las cartas, me divertía dihentme ab ellas la bonaventura. Los punts sobre 'l pervindre que jo 'ls hi preguntava, en general eran molt poch complicats, y 's referían ordinariament al meu dinar.
Volía saber si 'm donarían sopa agra de remolatxas, ò bé chtchi, tal ò qual día... si á la fi 'l pa sería bo ò mitj calzinat, com ordinariament era... si 'l director entraría ò no á vèurem.
Altras vegadas, sobre tot á la nit, me posava á calcular quants minuts y quants segons havía passat ja á la presó; y quan, després d' esforsos tremendos, obtenía un resultat qualsevol, l' escrivía á la paret, sempre ab la meva sanch. D' aquesta 'n tenía á ma disposició tanta com ne volía, perque tenía las genivas infladas y cada día 'm rajava sanch escorbútica á doll fet.
Pera fer us de las cartas, calía que m' enginyés molt; me las havía d' arreglar de manera que 'l centinella no pogués veure res; perque, si de cas notava que jo fes quelcom d' insòlit, ho hauría denunciat al director, y aquell jòch de cartas, que ja estimava una mica, m' hauría sigut confiscat. ¿Còm passarme d' aquellas cartas tan sabudas y plenas de vida, y que m' havían fet tantas prediccions, completament exactas, á propòsit del dinar?
¿Què 't passaría—me preguntava més d' un cop—si las mans rojas descubrissen las tevas cartas? Te las pendrían y las llensarían, ab despreci, al munt d' escombrarías; y, no obstant, aquestas cartas tenen sanch teva... ¡Ah! ¡còm m' aborriría sense 'l meu jòch!
L' idea no més de pèrdrelas m' esgarrifava. Llavors corría á replegarlas, y las amagava ab cuydado sota 'ls peus del llit ò sota 'l matalás, segons si feya més ò menos temps qu' haguessen rentat las rajolas.
A las tardes me divertía tirant las cartas. Los matins los passava comptant las ratllas del empaperat, calculant los minuts passats á la presó, mirantme las mitjas y las pantuflas, calsantme y descalsantme, lo qual me dava molt gust. Per allá á las onze sentía fretura. Llavors las cartas me proporcionavan lo recurs de saber per endevant què 'm darían per dinar. Però la gana m' anava apretant més y més.
Al cap d' un moment, no obstant, acabava per no conèixerho; no sentía sinó una especie d' inquietut física, que m' obligava á córrer per la celda, com una fera engabiada. Algun cop comptava quantas passas feya...
Mes ¿no se sent un brugit fondo pe'l corredor? Un sentiment de benestar comensava á invadirme. Las reixetas de las celdas vehinas s' obrían grinyolant. ¡Ah, vehins meus! ¡qué felissos! ¡ja dinan!... De llur marmita s' escapa un vapor calent y perfumat. Ben segur qu' avuy nos donan lo meu plat favorit de col confitada... ¡Es extrany que m' agradi tant tot lo que es ácit ara, y 'l pa de segur que será molt bo! Los grinyols de las reixetas s' atansan... Encara n' han d' obrir una al costat, y 'm portarán lo menjar...
Mes, ¿què es això? ¡Sembla que no 's vullan recordar de mi, avuy! ¡Será possible que 'm deixin sense dinar!... M' atanso á la porta y busco una escletxa per hont poder veure 'l corredor; m' also de puntetas, aplico l' orella al pany. Mes ¡ay! ni veig, ni sento res. Probo d' estirarme tan com puch... De sobte, obren la reixeta:
—Veníu al bany.
—Jo no he dinat.
—¡Veníu, veníu!—
No recordava qu' avuy es divendres, y que fa just un mes que no he estat al bany. Si ja m' haguessen dut lo menjar, ¡ab quín gust no 'm banyaría! ¡Quín bo dona 'l bany, y sobre tot si un pren una dutxa d' aygua freda! Allò ressucita. Una pluja fresca vos amara 'l cap y 'l rostre... ¡Ah! ¿qué n' es de bo!... Però comenso á sentir fret... ¡brrr!... Y tinch fam; lo bany no 'm donará cap gust, y després hauré d' esperar un mes enter pera tornarhi!
Varem atravessar lo pati. Ja no pesa sobre meu una volta de pedra: es lo cel blau lo que veig. ¡Y qu' es alt! Ningú l' ha vist may un cel com aquell. A la celda, si posava l' escambell damunt del llit, y m' hi enfilava, á bon segur que tocaría la volta ab la má. ¡Si n' es d' alt aquest cel! ¡quín bo hi fa á fora!
Lo cambró del bany era fosch y ple d' un vau calent y espès que, al entrar, me fa clucar los ulls. Quan torno á badarlos, veig, á través del fum, al banschik [17] que 'm porta una galleda plena d' aygua tebia. Hi fica la má pera veure si es massa calenta, puig, si jo m' acalentés, ¡ay, lo director! Prench la aygua, y 'm poso prop de la finestra. Faig com si 'm rentés, però contemplo 'l cel obrint los ulls tant com puch. Un aucell que passa... un punt negre sobre 'l fondo blau... Desapareix... Una papallona blanca volateja, una altra la segueix... ja están plegadas; reposan sobre un bri d' herba clavat entre 'l junt de duas pedras... Remouhen lentament las alas.
—¿Voleu pendre una dutxa?—'m diu lo banyer, preparantse pera amararme d' aygua fresca.
M' atanso al aparell, y heusme aquí regalimant de cap á peus. ¡Y 'l meu ventrell, que crida de fam durant això! ¡Ah! ¡si jo pogués aplacar la fam que 'm rosega las entranyas!
Ja torno á ésser á la celda. Després d' haver johit un instant de la llum del sol, torno á trobarme entre tenebras. Boy no veig res. Tinch l' escudella á la taula; mes ¡ay! si es tot fret. Atempero la fam y 'm poso á pensar. Si ara pogués tenir una bona cindria, ben bermella y dolsa, prou me la menjaría tota jo sol... ¡y duas y tres me 'n menjaría! ¡Ah! si 'm deixessen anar! Ja sé ben bé què faría: me 'n aniría á la plassa, hi triaría una bona cindria, á tatx, per veure si es de bona mena, y per cinch copecks ne menjaría... ¡Vès si no sería tot un altre dinar que aquest!—¿Què es aquest dinar? exclamo, llansant una mirada de menyspreu á l' escudella; y al mateix temps faig, d' amagat, una rialleta llarga, plena de beatitut, tornant á menjar.
¡Aixís se 'm passava la vida! Havía oblidat ja tot lo qu' existía fora de la presó; ja ni hi somiava. Tots mos somnis se reduhían á vèurem extès sobre 'l llit, á contemplar la volta de la celda. O bé veya que no 'm volían dur al bany, ò qu' havían decidit nodrirme no més qu' ab pa mitj cuyt. Llavors me despertava amarat d' una suhor d' angunia, y arreu de ben desvetllat, exclamava:—¡Alabat sía Deu! ¡allò no era més qu' un somni! Ayuy me portarán dinar com los altres días. No pensava en res més ni en ningú. Tots mos sentiments s' havían estroncat. Los dolors, la meteixa mort d' aquells qu' abans més estimava, no m' haurían causat cap emoció.
Mentres aixís s' apagava la vida en la meva ánima, no notava, ni del principi, que cada nit tenía febre, y qu' una tos tossuda m' atormentava constantment. Ab lo temps ni podía jaure com abans; havía de doblegar lo matalás de manera que pogués passar la nit mitj assegut. Escupía sanch. Prou sabía lo qu' això volía dir; mes ni això m' impressionava.
Pensava apáticament en lo que m' esperava; deya entre mi qu' una nit un vòmit de sanch m' ofegaría, y que no tindría prou forsa pera recobrarla, de massa flach. Després veya com las mans rojas m' extendrían en va l' escudella plena al matí. Després vindría un gran esbalot: lo director arribant ab los soldats de servey; lo centinella, á la porta, abaixant la bayoneta, havent passat ja tot perill que jo pogués causar; després, que m' enfardan ab un llensol pera portarme á la celda dels morts... Los brassos y las camas me penjan sens vida; lo cap branda pesadament durant lo trajecte. Després, al arribar á la fossa, me llensan sobre una post, y mon cap topa contra la fusta ab un cop sort y lúgubre.
Acabat això, netejan de dalt á baix la celda, y troban lo meu jòch de cartas... Lo director ompla d' improperis al staroj... y ell, lo desventurat, ¡quína pena no 's donava, per tant, espiantme nit y día!...
Un vespre, mentres divagava per la celda, tremolant de febre, ab lo cap pesant y caygut sobre mon pit malalt, sento de sobte, derrera la porta, la veu atronadora del director.
—¡Cuyta, brètol, pòrtamels!—
Al moment s' obra la porta ab estrèpit, y 'l director, tot radiant, m' anuncía que van á darme llibertat.
—¿Tot seguit, ara meteix?—faig en veu tal que mon escarceller se posa á sonriure ab condescendencia.
—¡Y sí, ara meteix! Aquí teniu la vostra roba: firmèumen rebut.—
Al cap d' un quart, ja dessobre meu no tenía més que 'l cel. Lo primer que vaig sentir fou una sensació de fret. Eram al fort del hivern; queya una plujeta fina y glassada. Pe'l carrer no 's veya ni una ánima; sols un iswoschik [18] tirat peresosament per una ròssa.
¡Vès l' imbècil de director com me llensa al carrer en semblant hora y ab aquest fret! ¿No podía esperar á demá matí? Y si algú 'm diu llavors que m' entorni á la presó, me n' hi entorno de bon grat á somiar ab las cindrias maduras y sucosas... Mes ningú 'm digué res de semblant...
Havía sentit tancar derrera meu la gran porta de la presó, reganyir las mollas del pany, y 'ls forrellats que passavan. Estava acabat; jo era lliure: la ballena de Jonás m' havía vomitat á terra, entre mos semblants... ¡Mos semblants! ¿Á quí m' assemblava jo, jo?
Quan vaig trobarme en un quarto calent y ben il·luminat, quan vaig veure bons mobles, miralls y flors, tot se 'm confonía. Per primera vegada, passats quatre anys, tornava á veure nens, mes tots fugían pera no acostársem y mirarme de lluny ab terror y curiositat. Jo desconeixía ma propia veu, que se m' havía tornat fosca y dura... Ni sabía parlar; tot sovint comensava una frase, y 'm parava de cop per haver oblidat los mots més corrents; no 'm recordava ja dels noms del meu germá y de la meva germana.
Lo primer que vaig fer sentir foren queixas y recriminacions contra 'l director, las mans rojas y la mala qualitat dels aliments de la presó... Y á mi 'm parlavan de novas lluytas, d' esperansas, de mellors pervindres.
Mentrestant, jo 'm deya interiorment: «¡Per què han vingut á torbarme la pau, tan bé com jo 'm trobava ja allí!»
—¡Vetaquí ja de retorn entre nosaltres,—me repetía per centèssima volta Warwara Nicolavna... Y de sobte corregué al piano pera arrancarli mil acorts d' esbojarrada alegría... ¡Qué contenta estava ella de revèurem! Jo escoltava com en somni; lo cap me bullía. De cop, sentí que 'm pujava á la gola una cosa calenta. Tossí, y una glopada de sanch m' escapá de la boca...
Y lo extrany es que tot seguit va passarme tot; ja estich alegre y disposat, y l' esperansa no m' abandona may. Tinch los pulmons malmesos, ja ho sé; però sé també que l' ayre nadiu me tornará la salut.
¡Ah! ¡si jo pogués ésser al meu pahís! Mes cal que m' enforteixe una mica ans de tornarhi, perque, si no, la meva vista daría massa pena á la mare... ¡Pobre mare! ¡còm m' espera!
| 5 |
Memorias d' un nihilista.
| 11 |
| 23 |
| 31 |
| 37 |
| 45 |
| 55 |
| 69 |
| 83 |
- ↑ Guardiá.
- ↑ Alfèrez.
- ↑ La Siberia.
- ↑ Treballs forsats.
- ↑ Lo verste té prop d' un kilòmetre.
- ↑ Lo majordom.
- ↑ Empleat.
- ↑ Deu copecks—25 cèntims.
- ↑ Sopa agre de choucroute, ò sia de col confitada.
- ↑ 5 copecks=12 cènts. y ½; 1 grosch=⅓ de copeck; poch més ò menos.
- ↑ Diminutiu manyagós de Nicolau.
- ↑ Diminutiu manyagós d' Alexandre.
- ↑ Expressió qu' usan los soldats pera denotar una marxa forsada.
- ↑ Sulfat de coure.
- ↑ Barcas.
- ↑ Especie de túnica cenyida.
- ↑ Lo banyer
- ↑ Cotxe de plassa.