Manifest situacionista

Una nova força humana, que l'status-quo existent no podrà desfer, creix dia a dia amb l'irresistible desenvolupament tècnic i la insatisfacció associada al seu ús en la nostra vida social privada de sentit.

L'alienació i l'opressió de la nostra societat no poden ser sostingudes en cap de les seves variants, solament poden ser descartades en bloc per aquesta mateixa societat. Tot progrés real queda evidentment suspès fins a la solució revolucionària d'aquesta crisi multiforme present.

Quines són les perspectives d'organització de la vida en una societat que, de forma autèntica, reorganitzi la producció en base a la lliure associació i igualtat entre els productors? L'automatització de la producció i la socialització de bens reduiran cada cop més el treball com a necessitat i finalment, proporcionaran plena llibertat als individus. Alliberant-los de tota culpabilitat passada o envers els altres, gaudint així d'una nova plusvàlua, incalculable en diners per la impossibilitat de reduir-la a la mesura del treball assalariat: El valor del joc, una vida lliurament construïda. L'exercici d'aquesta creació lúdica és el garant de la llibertat de cadascú i de tots, en el marc d'una única igualtat assegurada per la no explotació de l'home per l'home. L'alliberació del joc, a partir de l'autonomia creativa, superadora de l'antiga divisió entre el treball imposat i l'oci passiu.

Antigament, l'església cremava als suposats bruixots per tal de reprimir les tendències lúdiques primitives conservades en les festes populars. En l'actual societat dominant, es produeixen pseudo-jocs fonamentats en la no-participació, i l'activitat artística veritable és forçosament classificada sota paràmetres de criminalitat. En la semiclandestinitat, és llegida sota formes d'escàndol.

Que és, de fet això, per sobre de la situació? Es tracta de la realització d'un joc superior, més exactament de la provocació del joc que constitueix la pròpia presència humana. Els jugadors revolucionaris de tots els països poden adherir-se a la I.S. per així començar a sortir de la prehistòria de la vida quotidiana.

A partir d'aquest moment, nosaltres proposem una organització autònoma dels productors d'aquesta nova cultura, independent de les organitzacions polítiques i sindicals avui existents, doncs neguem la capacitat d'organitzar altre cosa que l'acondicionament de tot allò existent.

L'objectiu més urgent que fixem a dita organització per a una primera campanya pública, en quant superem la fase experimental inicial, és la pressa de la UNESCO. La burocratització, unificada a escala mundial de l'art, i de tota la cultura, és un fenomen nou que s'expressa a través d'una profunda vinculació amb els sistemes socials coexistents al món, en base de la conservació eclèctica i la reproducció del passat. La resposta dels artistes revolucionaris a aquestes noves condicions, passa per un nou tipus d'acció. L'existència mateixa d'aquesta mateixa concentració directiva donada en un únic edifici, afavoreix la seva confiscació per mitjans colpistes (putsch); per apoderar-nos de l'aparell i trobant justificació davant els nostres contemporanis, al considerar que aquesta mateixa institució careix completament de qualsevol sentit des de la nostra perspectiva subversiva. I ho haurem de fer. Estem decidits a fer-nos amb el control de la UNESCO tot hi sia per poc temps, ja que estem segurs de fer ràpidament d'aquesta institució com la més significativa per aclarir un llarg període de reivindicacions.

Quines hauran de ser les característiques principals de la nova cultura en contrast amb les antigues arts?

Contra l'espectacle, la cultura situacionista introdueix la participació total.

Contra l'art conservador, una organització del moment viscut, directament.

Contra l'art compartimentat, una pràctica global portadora al mateix temps de tots els medis d'us. Tendint naturalment a una producció col·lectiva i sens dubte anònima (en la mesura en que el no-enmagatzematge de les obres com a mercaderia, farà que la cultura no pugui quedar dominada per la necessitat de deixar petja). Unes experiències que proposen, com a mínim, la revolució del comportament i un urbanisme unitari de tipus dinàmic, susceptible de fer-se extensible al planeta sencer; i a seguit, de propagar-se per tots els planetes habitables.

Contra l'art unilateral, la cultura situacionista serà l'art del diàleg, un art de la interacció. Els artistes -de tota la cultura visible- han arribat a quedar completament separats de la societat, i de la mateixa manera separats entre ells per la competència. Però ja abans de l'impàs capitalista, l'art era essencialment unilateral, sense resposta. Un període de tancament que sols es superarà amb una comunicació complerta.

En aquest estadi superior, on tothom esdevindrà artista, és a dir, inseparablement productor i consumidor d'una creació cultural total, assistirem a la ràpida dissolució del lineal criteri de la moda i la novetat. Tothom serà, per dir-ho d'alguna manera, situacionista, i contemplarem la inflació multidimensional de les tendències, experiències i escoles radicalment distintes a les actuals, mai més sota formes successives sinó simultànies.

Nosaltres inaugurem avui el que serà històricament el darrer dels oficis. El paper del situacionista, del aficionat-professional, del anti-especialista, és encara una especialització més fins al moment en que l'abundància econòmica i mental faci que tots puguem ser artistes, en un sentit en que fins avui els artistes no han aconseguit assolir; i aquest és, el de la construcció de la seva pròpia vida. Tot i així, la qualitat que donem desde la IS d'aquest darrer ofici de la història, és tant proper a una societat sense divisió del treball, que se la nega de forma genèrica.

Als qui no ens comprenguin del tot bé, els diem amb irreductible menyspreu que: "Els situacionistes, de qui us creieu jutges i senyors, us jutjaran un dia o un altre. Us esperem en el canvi de sentit que serà l'inevitable liquidació del món de la manca en totes les seves formes. Aquests són els nostres objectius, i aquests seran els futurs objectius de la humanitat."

17 de maig de 1960