Macbeth - Acte Cinquè
.jpg)
ACTE CINQUÈ
ESCENA I
[Dunsinan. Ante-cambra en el castell.]
Entren un Doctor i una Dama cambrera
Doctor. — Dues nits he vetllat amb vós, més cap veritat puc capir en vostre report. Quan fou darrerament que passejava?
Dama. — D'ençà que sa majestat se n'anà al camp, jo l'he vista alçar-se del llit, tirar-se damunt la roba de nit, obrir l'armari, pendre paper, plegar-lo, escriure en ell, llegir-lo, segellar-lo encabat, i tornar-sen al llit; més tot això en el sòn més profon.
Doctor. — Una gran pertorbació en la natura, rebre alhora l benefici de la sòn i fer els actes de la vetlla! — En aquesta agitació somnolenta, a més del seu passejar i altres
Lennox. — I això bé podria aconsellar-li cautela, i mantenir tal distancia com pugui sa prudencia proveir. Que un sant angel voli a la cort inglesa i desplegui l seu missatge ans ell no arribi, per que una presta altres accions materials, li heu sentit dir res qualque vegada?
Dama. — Coses, senyor, que no vull pas recontar com ella ha dit.
Doctor. — A mi ho podeu fer, i molt a posta ho ferieu.
Dama. — Ni a vós ni a ningú, no tenint testimonis que confirmin mes paraules.
Entra Lady Macbeth amb una candela.
Mireu, ara ve! Es sa mateixa guisa; i, per ma vida, fondament dormida. Observeu-la; no us bellugueu!
Doctor. — Com s'ha fet amb aquest llum?
Dama. — Com? El tenia amb ella; sempre té llum a la vora; es ordre seva.
Doctor. — Mireu, té ls ulls oberts.
Dama. — Sí, més el seny n'es clos.
Doctor. — Què es lo que ara fa? Mireu com se frega les mans.
Dama. — Es una acció habitual en ella, de fer com si s rentés les mans. Jo l'he vista fer això per un quart d'hora.
Lady Macbeth. — I encara hi ha una taca.
Doctor. — Oiu! Parla. Escriuré lo que li senti dir, pera ben refermar-me la memoria.
Lady Macbeth. — Enfòra, malehida taca! Enfòra, dic! — Una, dos; sí, ara es temps de fer-ho. — L'infern es fosc! — Vergonya, senyor, vergonya! Un soldat tenir por? Què hem de témer qui ho sabrà, quan ningú pot cridar el poder nostre a comptes? — Tant mateix, qui hauria cregut que aquell jai tingués tanta sang al cos?!
Doctor. — Remarqueu això?
Lady Macbeth. — El thani de Fife tenia una dòna; ont es ara? — Com, aquestes mans no seran mai netes? — Prou d'això, missenyor, prou d'això; tot ho féu malver amb aquests esglais.
Doctor. — Aneu, aneu; heu sabut lo que no devieu.
Dama. — Ella ha dit lo que no devia, n'estic segura. Déu sab lo que ella sab!
Lady Macbeth. — Encara l'olor de sang! Ni tots els perfums de l'Arabia podran endolcir aquesta maneta. Oh, oh, oh!
Doctor. — I quin sospir! El cor es greument carregat.
Dama. — Tal cor no voldria jo tenir en el meu pit per tota l'honor de la seva persona.
Doctor. — Bé, bé, bé.
Dama. — Vulgui Déu que així sigui, senyor.
Doctor. — Aquesta malaltia es enllà de la meva art. Amb tot, n'he conegut que passejaven en somni i són morts al llit molt santament.
Lady Macbeth. — Renteu-vos les mans, poseu-vos la roba de nit; no sembleu tant palit! — Jo us ho torno a dir: Banquo es enterrat; no pot pas eixir de sa tomba.
Doctor. — Encara això?
Lady Macbeth. — Al llit, al llit! Truquen a la porta. Veniu, veniu, veniu, veniu! Doneu-me la mà. Lo que es fet no pot desfer-se. Al llit, al llit, al llit!
Surt.
Doctor. — Se n'anirà ara al llit?
Dama. — De dret.
Doctor. — Hi ha ruins murmuris per tot arreu. Fets contra natura crien treballs contra natura. Els cors infectats descarreguen llurs secrets als sords coixins. Més necessita ella del preste que del metge. Déu, Déu ens perdoni! Hagueu cura de ella; aparteu-li tot medi de danyar-se, i tingueu-li sempre ls ulls damunt. Amb això, bona nit. Mon cor ha ofegat i esparverat ma vista. Prou penso, més no goso parlar.
Dama. — Bona nit, bon doctor.
Surten.
Menteith. — La força inglesa es aprop, menada per Malcolm, son oncle Siward i el bon Macduff. La revenja ls crema, puix llurs cares causes excitarien l'home mort al més sagnant i furient carnatge.
Angus. — Vora l bosc de Birnam els trobarem. D'aquella banda venen.
Caithness. — Qui sab si amb son germà es Donalbain?
Lennox. — Per cert, senyor, no hi es. Jo tinc una llista de tota la noblesa: hi ha l fill de Siward i molts tendres joves que just ara fan llur primera mostra d'homes.
Menteith. — Què fa l tirà?
Caithness. — Ferm fortifica l gran castell de Dunsinan. Algú diu que es boig; altres, que menys l'avorreixen, li diuen valenta furia. Més certament que no podrà fermar sa destrempada causa dins la cintura del govern.
Angus. — Ara ell sent com sos crims secrets s'aferren a ses mans; ara seguides revoltes li retreuen sa perfidia. Als qui ell comana sols mou el manament i gens l'amor. Ara ell sent que l seu titol li penja ample com roba de gegant en lladre nano.
Menteith. — Qui, doncs, blasmarà son seny trastocat de recular en sobressalt, quan tot lo que hi ha en ell renega d'esser-hi?
Caithness. — Bé, marxem a prestar obediencia on realment se deu. Encontrem el metge de la nostra plaga, i amb ell vessem tota la nostra sang en el remei de la patria.
Lennox. — O tanta com sigui mester pera arrosar la flor sobirana i negar les males herbes. En marxa vers Birnam!
Surten, en marxa.
Macbeth. — No m porteu més noves; que fugin tots! Fins que l bosc de Birnam no vingui a Dunsinan, no cal que la por em torbi. Qui es el noi Malcolm? No es pas ell nat de dòna? Els esperits que saben tots els destins humans m'han declarat això: «No temis, Macbeth; cap home que sigui nat de dòna haurà mai sobre tu poder». Fugiu, doncs, falsos thanis, i ajunteu-vos amb els farts inglesos. L'esperit que m mena i el cor que tinc mai falliran de dubte ni tremeran de por.
Entra un Criat.
Que l diable t'abrusi, badoc cara de llet! D'ont has tret aquest posat d'anec?
Criat. — Hi ha dèu mil...
Macbeth. — Anecs, beneit?
Criat. — Soldats, senyor.
Macbeth. — Vés, pessiga-t la cara, i enrogeix-te la por, marrec, fetge de lliri! Quins soldats, mussol? Mort de la teva ànima! Tes galtes de paper són conselleres de por. Quins soldats, cara de xarigot?
Criat. — La host inglesa, si us plau.
Macbeth. — Treu-me d'aquí ta cara.
[Surt el Criat.]
Seyton! — Mon cor defalleix quan considero... — Seyton, dic! — Aquesta embranzida m'entronarà per sempre o em destronarà a l'instant. Jo ja he viscut prou: el Maig de ma vida es vingut a fulla groga i seca; i allò que hauria d'acompanyar la vellesa, com honor, amor, obediencia, tropes d'amics, no puc pas esperar haver-ho; més tinc en compte malediccions, somortes però fondes honors de llengua, vils afalags que de bon grat el cor refusaria, i no gosa. — Seyton!
Entra Seyton.
Seyton. — Quin es vostre graciós plaer?
Macbeth. — Quines noves més?
Seyton. — Són confirmats, missenyor, tots els reports.
Macbeth. — Lluitaré fins que la carn sigui asclada dels meus òssos. Dóna-m les armes.
Seyton. — No cal pas encara.
Macbeth. — Me les vull posar. Envia més cavalls; escombra l'encontrada; penja tots els qui parlin de por. Dóna-m les armes. (Al Doctor.) Què fa vostra pacienta, doctor?
Doctor. — No tant malalta, senyor, com torbada per un eixam de cabories que la priven del repòs.
Macbeth. — Cura-la d'això. ¿No pots assistir un esperit malalt, arrencar de la memoria un dolor arrelat, esborrar l'engunia escrita en el cervell, i amb qualque dolç i oblidós antidot deslliurar el pit que s'ofega d'aquell ofec que li oprimeix el cor?
Doctor. — En això l malalt ell sol deu assistir-se.
Macbeth. — Llença als cans la medicina: jo no n vull gota. — Vina, posa-m les armes; dóna-m la vara. — Seyton, envia... — Doctor, els thanis fugen de mi. — Vaja, senyor, enllestim! — Si tu poguessis, doctor, pendre l pols a ma terra, trobar sa malaltia, i retornar-la a sa bona i pristina salut, jo t'aplaudiria fins que l mateix eco tronés d'aplaudiments. — Treu-me-la, dic! — Quin ruibarb, senet o quin purgant podrà escombrar d'aquí aquests inglesos? No has sabut res d'ells?
Doctor. — Sí, mon bon senyor: vostres reials paraments quelcom ens fan saber.
Macbeth. — Porta-me-la darrera. — No m'espanta la mort ni la ruina m'aterra fins que l bosc de Birnam vingui a Dunsinan.
Doctor (apart).— Fos jo un troç lluny i net de Dunsinan, feina hauria cap guany pera tornar-m'hi.
Surten.
Malcolm. — Cosins, el jorn s'acosta, espero que les nostres llars seran segures.
Menteith. —No ho dubtem gens.
Siward. — Quin bosc es aquest de davant nostre?
Menteith. — El bosc de Birnam.
Malcolm. — Que cada soldat se talli una branca i la dugui davant seu. Aixís encobrirem els nostres nombres i farem errar la descoberta en sos reports.
Soldats. — Això farem.
Siward. — No més sabem que l refiat tirà s manté encar a Dunsinan, posat a endurar el nostre setge de! castell.
Malcolm. — Es la seva esperança; car arreu on l'ocasió s donava, grans i petits se li han revoltat, i ningú l serveix sinó esclaus forçats, quals cors són també absents.
Macduff. — Que ls nostres judicis esperin els adveniments pera esser justos, i fem feina de soldats.
Siward. — El temps s'acosta que amb justa decisió ns farà saber que es lo què podrem dir tenim i què devem. Els pensaments abstrets ens conten llurs incertes esperances, però ls cops determinen l'èxit cert, vers el qual la guerra avenci.
Surten, en marxa.
Macbeth. — Penjeu nostres banderes als murs de fòra. El crit de sempre: «Ja venen!». La forsa del nostre castell sen riurà d'un setge ridicol. Que aquí s'estiguin fins que la fam i la febre sels mengin. Si no fossin reforçats amb aquells que deurien ser nostres, els hauriem topats, intrepids, barba a barba i batuts enrera cap a casa.
Crits de dònes a dins.
Què es aquest bruit?
Seyton. — Són les dònes que criden, bon senyor.
[Surt.]
Macbeth. — Ja quasi he perdut el tast dels espavents. Fou un temps que ls meus sentits s'haurien glaçat d'oir un xiscle nocturn, i ma cabellera amb un llobreg conte s dreçava i fremia com si vida hagués. M'he fet un fart d'horrors; i no hi ha feredat que, familiar a una assassina pensa, pugui ja espaordir-me.
[Entra Seyton.]
Per què eren aquells crits?
Seyton. — La reina, missenyor, es morta.
Macbeth. — Hauria hagut de morir més tard, quan hi hagués temps d'oir semblant paraula. Demà, i demà, i demà, s'esmunyen poc a poc de dia en dia, fins a l'ultima sílaba del temps escrit; i tots els nostres ahirs han aclarit a folls humans el camí de la mort fosca. Fòra, apaga-t, breu candela! La vida no es que una ombra errant, un pobre comic que fa gatzara i fatxenda la seva hora en l'escena, i encabat no sen sent més; es un conte contat per un idiota, ple de furia i renou, que res significa.
Entra un Missatger.
Tu vens pera usar ta llengua; ta historia, desseguit!
Missatger. — Graciós missenyor, deuria reportar lo que jo dic que he vist, més no sé pas com fer-ho.
Macbeth. — Bé, digueu.
Missatger. — Com feia ma guarda sobre l turó, he mirat vers Birnam, i de cop m'apar que l bosc comença a moure-s.
Macbeth. — Embuster, miserable!
Missatger. — Sobre mi la vostra rabia, si no es així. D'una hora lluny podeu veure-l venir. Jo n dic un bosc que marxa.
Macbeth. — Si tu dius mentida, en el primer arbre penjaras vivent fins que la fam te corsequi. Si ta parla es vera, tant se men dóna si tu m fas aitant. — El coratge m fuig, i començo a dubtar l'equivoc del diable, que diu mentida com qui diu ver: «No temis fins que l bosc de Birnam vingui a Dunsinan»; i ara un bosc ve a Dunsinan. — A l'arma, a l'arma, i fòra! — Si això que ell afirma es cert, no hi ha fugida possible ni demora. Ja m comença a avorrir el sol, i voldria que l món sen 'nés en orris. — Brandeu el somatent! — Bufa, vent! Vina, ruina! Al menys morirem armats.
Surten.
Malcolm. — Bé, fins aquí i prou. Llenceu l'abrigall de fulles i mostreu-vos tal com sou. (A Siward.) Vós, digne oncle, amb el meu cosí, vostre honorable fill, menareu l'host primera. El digne Macduff i nòs pendrem per naltres lo més que resti fer d'acord amb el plan nostre.
Siward. — A Déu siau! Si tant sols anit trobessim les forces del tirà, siguem batuts si no donem batalla.
Macduff. — Fem parlar totes les nostres trompetes; doneu-los tot l'halè als clamadors heralts de sang i mort.
Surten.
Macbeth. — M'han lligat a una estaca; no puc fugir; més, com l'ós de l'estaca, cal que lluiti amb els cans. Qui es el qui no es nat de dòna? Un tal haig de témer, o ningú.
Entra l jove Siward.
Jove Siward. — Quin es el teu nom?
Macbeth. — T'espantaras d'oir-lo.
Jove Siward. — No, mal que t diguis un nom més roent que cap de l'infern.
Macbeth. — Mon nom es Macbeth.
Jove Siward. — Ni l diable mateix pot pronunciar un nom més odiós a la meva orella.
Macbeth. — No, ni més terrible.
Jove Siward. — Menteixes, tirà avorrit; amb l'espasa t provaré com dius mentida.
Combaten i el jove Siward es mort.
Macbeth. — Tu eres nat de dòna. Més men ric de l'espasa, men burlo de l'arma, brandada per home que es nat de dòna.
Surt.
Alarma. Entra Macduff.
Macduff. — Cap aquí es el brugit. -Tirà, mostra ta cara! Si tu ets mort i sense cop de mi, les ànimes de ma esposa i de mos fills no m deixaran en pau. Jo no puc pas batre vils soldats, quals braços són llogats per dur les llances. O tu, Macbeth, o bé, amb son fil intacte, mon glavi enveinaré sens cop ferir. Aquí tu deus estar; aquest gran brugit sembla anunciar un gran capitost. Fes que l trobi, fortuna, i més no imploro.
Surt. Alarma.
Entren Malcolm i Siward.
Siward. — Per ací, missenyor. El castell s'es rendit tot bonament. Les gents del tirà lluiten a les dos bandes; els nobles thanis són braus en la batalla; el jorn ja quasi bé s declara vostre, i poc ja resta a fer.
Malcolm. — Hem topat enemics que al costat nostre s baten.
Siward. — Entreu, senyor, en el castell.
Surten. Alarma.
Macbeth. — Per què faria el foll romà, morint sobre ma espasa? Mentres vegi vides, en elles mellor aniran les nafres.
Entra Macduff.
Macduff. — Gira-t, goç infernal, gira-t!
Macbeth. — D'entre tots els homes, tu sol he evitat; però vés-ten: la meva ànima ja es massa carregada amb la sang dels teus.
Macduff. —No tinc paraules. Ma veu es en ma espasa; butxí més sanguinari que ls mots no poden dir.
Combaten.
Macbeth. — Ta pena es perduda. Tant facilment amb ta aguda espasa feriràs l'aire intrencable, com me feras sagnar. Fes caure ta fulla en crestes vulnerables; jo tinc vida encantada, que a cap nat de dòna ha de rendir-se.
Macduff. — Desespera del teu encant, i que l mal angel a qui sempre has servit te digui que Macduff abans d'hora fou del sí de sa mare arrencat.
Macbeth. — Malehida la llengua que això m diu, car ella m'ha esbravat tot el coratge! Mai més siguin creguts els diables impostors que juguen amb nosaltres amb mots de doble seny; que guarden llur paraula a nostra orella, i al nostre esper la trenquen. -No m vull pas batre amb tu.
Macduff. — Doncs rendeix-te, covard, i viu pera espectacle i esverament del món! Te tindrem com els monstres més extranys, pintat dalt d'un parpal, i a sota escriurem: «Aquí s veu el tirà».
Macbeth. — No m vull rendir, pera besar la terra als peus del noi Malcolm, i ser aquissat per les malediccions del poble. Mal que l bosc de Birnam sigui vingut a Dunsinan, i tu envers mi, que no ets pas nat de dòna, vull bregar fins al fi. Davant mon cos llenço l'escut guerrer: tira, Macduff, i damnat sia qui primer cridi «Prou!».
Surten lluitant. Alarma.
Retreta. — Sonada. — Entren amb tabals i banderes, Malcolm, Siward, Ross, els altres thanis i soldats.
Malcolm. — Tant-de-bo ls amics que ns manquen fossin sauls arribats.
Siward. — Alguns devien caure; i, amb tot, pels qui aquí veig, tant gran jorn com aquest no es car comprat.
Malcolm. — Macduff ens manca i el vostre noble fill.
Ross. — El vostre fill, senyor, ha pagat el deute del soldat. Ell sols va viure fins que fou un home; lo qual, ses proeses en el lloc d'honor que defensà tantost no hagueren confirmat, que com un hom morí.
Siward. — Doncs, es mort?
Ross. — Sí, i endut fòra del camp. No mesureu pas pel seu merit vostre dol, car llavors no hauria fi.
Siward. — Tenia ses ferides al davant?
Ross. — Sí, en el front.
Siward. — Doncs bé, sigui l soldat de Déu! Tants fills tingués com tinc cabells, jo no ls desitjaria mort més bella. Amb això sa absolta es dita.
Malcolm. — Mereix major condol, i més li n vull jo esmersar.
Siward. — No n mereix pas més. Diuen que es partit bé i que ha pagat son compte. I, així, Déu sigui amb ell! -Aquí ns ve nou conhort.
Entra Macduff, amb el cap de Macbeth.
Macduff. — Salve, rei, car rei ets! Mira ont es el malehit cap del tirà! El món es lliure! Jo t veig circondat pels joiells de ton reialme, que en llurs cors diuen ma salutació; quals veus convido a que amb la meva clamin: «Salve, rei d'Escocia!».
Tots. — Salve, rei d'Escocia!
Sonada.
Malcolm. — No deixarem passar llarg temps ans no contem amb vostres sengles amors i no fem les paus amb valtres. Thanis i parents, desiara sigueu comtes, els primers que mai Escocia amb aital nom haurà. Lo més que resta fer, ço que amb el nou temps vol ser de nou plantat, -com cridar a casa ls amics nostres exilats a fòra, fugint paranys d'astuta tirania; traure a justicia ls cruels ministres d'aquest mort butxí i sa reina diabolica, que, segons creuen, amb mà violenta ella mateixa s'ha llevat la vida; -això i tot lo més mester que ns soliciti, per la gracia de Déu ho complirem en bona mida, temps i lloc. I, doncs, mercès a tots d'un cop i a cadascú, que invitem a veure-ns coronat a Scone.
Sonada. Surten.
| Pag. | Linia | Diu | Ha de dir |
|---|---|---|---|