Lo rondallayre - Lo trist

Sou al capítol « »
		Lo rondallayre
	La bruixa del Ferrer		Lo taronjer

LO TRIST.

 Un pare al anarsen á fira, preguntá á cada una de sas tres fillas, qu'era lo que volian que'ls dugués d'ella, y la mes gran va demanarli una manilla d'or, la mitjana un anell de diamants y la mes petita un collaret de coral.
 L'home se'n aná y quan hi fou va comprarne l'encarrech de las duas primeras, mes ab lo brugit de la fira y lo tart que's feya no's recordá del collaret de la petita, sino quan ja s'entornava, que á temps no hi era. Per aixó se posá tot trist, quan se li aparegué un home lleig com cap altre que tenia set pams de nas y altres set de boca, y lo qui en sa cara mostrava be la tristor que sempre tenia, rahó per la qual l'anomenavan lo Trist. Lo quin home volgué consolar al pare y li oferí un collar de coral com demanava, si en cambi li prometia entregar una de las suas fillas á lo que consentí aquell. Mes prompte se'n penedí y se n'hauria penedit mes encara, sino li hagués vingut cada volta que ho feya un gros maldeventre que no li desapareixia fins á tornar altre volta á volguer cumplir la sua promesa.
 Arribá casa seva que totas las noyas ja l'esperavan, y doná á cada una lo seu encarrech, mes s'aná possant tant y tant trist que la noya mes gran no pogué menos de preguntarli lo perqué de la sua tristesa. Ho esplicá lo pare y digué com n'havia promés una d'ellas, mes la gran no volgué anarhi. Continuá la tristesa, cada dia mes fonda y la mitjana va preguntarne la causa, mes quan sapigué qu'una d'ellas tenia que anar ab lo Trist en cap manera volgué ser ella. Per aixó quan la tristesa aná essent mes grossa en lo pare, y la filla petita vejé que sas germanas no li havian poguda treure, se n'hi aná ella, la qual tan bon punt sapigué la causa, quan tot de seguit digué al seu pare que l'acompanyés cap á trobar l'home que era causa de la seva tristesa.
 Se'n anaren tots dos junts, pare y filla, fins que foren en un bosch, en lo quin lo pare á un degut indret doná tres cops á una pedra y á lo tercer obrintse, n'aparegué lo Trist que dava basarda sols de veure, mes la noya havia donada sa paraula y ab alló anava la vida de son pare, aixi es que sens cap dupte, despedintse d'est, se ficá á dins de la roca.
 Ne vejé desseguida un palau y hermosos jardins y boscos plens de flors y aucells de totas menas, lo Trist los hi ensenyá, va regraciarli molt la mercé que li havia feta y li digué que allí trobaria tot quan desitjés y que era tot á lo seu voler; qu'á n'ell no 'l veuria sino quan lo desitjés veure, pera lo qual no tenia mes que cridarlo; y va desapareixe.
 Y veus aquí que en aquella soletat pasejantse la noya un dia per los jardins, ne va veure que l'aigua d'un riuet que per allí passava, en lloch de serne hermosa y clara com sempre, n'era tota térbola y bruta. Ella se'n estranyá tota y cridant á lo Trist est va dirli, qu'era perque n'estava malalt lo seu pare. La noya li pregá que la deixés anarlo a veure mes lo Trist per por de que no tornaria no volia donarli llicencia, fins que per fi á los seus prechs y llágrimas va accedirhi, posantli per condició que aixís que sentis la campaneta de la seva cambra ne tornés desseguida.
 Lo pare n'estava malalt, mes quan vejé á la noya fou tan gran sa alegría que s'aná apariant, apariant en gran manera y torná lo goig en la casa, mes un dia va sentirse la campaneta assenyalada y la noya ab prou dolor de son pare y germanas va tornarsen cap á lo palau ahont vivia.
 Mes al cap d'un quant temps passejantse la noya per lo mateix jardí, va veure que 'ls aucells n'eran tot tristos y cap d'ells cantava, va cridarne á lo Trist y est va dirli que lo seu pare n'era malalt altre vegada; li demaná ella permís per anarhi y li fou concedit ab tal que tornés aixís que sentís la campaneta. Lo pare n'estava malalt, va aná guarintse poch á poch y quant ho fou, va sentirse la campaneta y la noya no tingué mes remey, ab prou condol de casa seva qu'entornarsen al palau ahont vivia.
 Y quan hi fou, un dia tot passejantse va veure que tots los arbres tenian la fulla seca y morta, va preguntar al Trist perque aixó succehia essent primavera y 'l Trist va dirli qu'era que 'l seu pare estava malalt altre volta de grossa malaltia. La noya va demanarli per anarhi y ell li concedí ab tal que tornés aixís que sentís la campaneta.
 Lo pare n'era molt malalt, aixís es que la malaltia fou llarga y ab lo molt que ab la noya estigueren junts y lo que ella feya estimarse, quan arribá á esser convalescent y quasi bó, comensaren pare y germanas á tenir pena per quan tingués d'entornarsen y á pregarli que no ho fes encara que sentís tocar la campaneta. Lo cas es que un dia aqueixa va tocarne y la noya si be volia anarsen, tant y tant la pregaren que resolgué quedarse: al dematí següent altre volta se sentí la campaneta y la noya ab llágrimas als ulls, los pregá que deixessin marxarla, mes lo pare n'era tan trist y li demanava tant de veras que no pogué ferho, y al tercer dia torná á tocar la campaneta mes ab un só tant mort y trist, que la noya n'arrencá á fugir tota depressa sens dirne res als de casa seva.
 Arribá al palau tota conmosa y comensá á cridar per tot arreu al Trist, mes est no responia, corregué totas las cambras, lo bosch, lo jardi y en lloch va trobarlo, fins que en un racó d'aquest va veure unas rosas, qu'eran las qu'ella mes estimava, totas mustigas y caigudas, y veus aquí que va arrencarne una, quan tot de seguit va veure á lo Trist que li aparegué en forma de bell home y que li esplicá com ya quasi era mort per la seva tardansa: que per malas arts era encantat en lo palau, y que al arrencar la rosa per ella tan volguda lo havia desencantat, pera lo qual y en agrahiment de lo que per ell havia fet de deixar germans y pares, d'aquella hora en avant ne seria princesa, pus ell era 'l fill del rey y la prenia per esposa.