Lo rondallayre - Lo fill del pescador

Lo traginer  
Lo rondallayre
Lo beneyt




LO FILL DEL PESCADOR.



 A la platja de Tarragona hi vivia un pescador de tans pochs cabals, que no tenia res pera mantenir á la seva familia, que era prou dolor de la seva ánima. Mes un dia se'n va anar á la bora de la mar y despres de molta estona de pescarne, ne va traure un peix molt gros y de lluenta escata quin li va demanar per favor la vida. Y encara que'l pescador no hi venia gaire be, per fi va concedirli y 'l peix que li diu: — Torna á tirar la trema á la mar, y tindrás mes peix del que no voldrias, mes tens de prometrem de portarme demá al matí aquell que 't surti á rebre y jo 't prometo per ma part ferte mes rich que no pas home que en la terra sia.

 Y 'l pescador li va prometre, com que pensá qu'eixiria á rebrel lo gosset que cada dia ho feya y encara que molt l'estimava feu pensament de que aixís no li caldria passar mes angunias y miserias. Y lo peix torná á la mar y lo pescador tanta pesca ne va treure que ni gaire be sabia com durla.
 Y tot content se'n va anar cap á casa sua, mes quan fou un xiquet lluny en lloch del gos com se pensava, ne trobá á lo seu fill que anguniós per la seva tardansa venia á veure si li era succehida alguna cosa.
 Y veus aquí que lo bon home s'en desesperava y resolgué no anar mes á pescarne per por que li sortís lo peix y li demanés de la sua promesa. Mes al cap d'algun temps vejent que no tenia res pera menjar li fou precis tornarhi y se 'n aná á un lloch ben lluny y apartat del de la primera vegada.
 Mes tantost fou tirar al mar la trema, com eixirli lo peix á demanarli de la sua paraula, y ell se 'n torná molt trist á casa seva y l'endemá fou lo mateix y aixís molts y molts dias, fins y á tant que lo seu fill li'n pregá li fes mercé de contarli lo motiu de la seva tristesa.
 Y 'l pare vejent que no tenia altre remey li esplicá tot lo que passat li havia.
 Y diuli lo fill: — Pare, no tingueu por per mí, ni passeu per mí penas, que jo hi aniré content mentres sapia que vos y la mare sou felissos.
 Y aixis dihent, pare y fill se 'n anaren á la platja y tantost hi arrivaren vejeren duas naus molt bellas, ab las velas aparelladas y lo peix tot content qu'eixia á rebrels. Y diulos.
 — Jo vos prometo que tots dos sereu felissos.
 Y mostrá al noy que pujés á dalt d'una de las naus, y va desapareixe.
 Y lo fill prenent comiat del seu pare ab molta tristesa, pujá dalt de la nau y la nau pren vela, que comensa de llunyarse, y tan depressa, que al poch temps perdé de vista la seva platja y fins la terra tota.
 Y arrivá á un palau molt bell, mes tot sol que ningú s'hi veya, y com havia molt temps que no havia pres cosa alguna, ell que diu, com aixís li era encomanat per lo peix.
 — Ay Deu, si fos á casa jo menjaria.
 Y tantost ho hagué dit, trobá una taula molt ben aparellada y quan hagué sopat diu: — Ay Deu, si fos á casa jo trobaria llit y dormiria.
 Y tantost vejé una ma negra ab una atxa encesa que 'l va acompanyar á una cambra molt gentil y bella, en la quina hi havia un llit que res hi mancava y ell s'hi ficá. Quan veus aquí que al cap d'una estona, sent trepitg en la cambra y que s'atansavan dret al llit ahont era y sent soroll com d'una persona que 's despulla y que 's ficava en son llit y ell no digué res. Y cada nit era la mateixa cosa. Mes ell comensá d'entristirse y tan trist va posarse, que la ma negra que 'l servia, li digué qu'era lo que li donava pena, si era que li mancava alguna cosa.
 Y diu ell: — Res me manca com no sian novas dels meus pares.
 Y responli la ma: — No 'n tingues d'aixó cap quimera puig estant ben bons y son felissos.
 Mes ell tenia moltas ganas de sapigué qui era que ab ell dormia y encara estava mes trist y diu un dia.
 — Ay Deu, si fos á casa meva jo veuria á los meus pares.
 Y diu la ma negra: — Jo be t'hi deixaria anar com tu 'm prometesses de tornarne y de no deixarte tocar ni besar per ningú, mes que fossen los teus pares.
 Y ell li'n doná paraula y á l'endemá al matí quan fou á vestirse en lloch de las sevas robas ne trobá un vestit de molt bona roba ab una espasa tota guarnida de diamants y esmeraldas y quan fou vestit se 'n aná á la mar y trobá tres naus molt ben aparelladas en una de las quals s'hi ficá y lo transportaren á la platja de Tarragona.
 Quan fou allí se'n aná en vers la casa de sos pares, mes ningú hi havia, y preguntant, preguntant los trobá en una casa que pareixia palau de fadas, de tan bella y rica qu'era. Y tantost lo vejé la seva mare que hi va corre per abrassarlo, mes ell trayentse la espasa, li diu:
 — Senyora y mare mia: no'm toquesseu pas, puig som fet jurament de matar á qualsevulla que se 'm atansés encara que fossen los mateixos meus pares.
 Y veus aquí que la seva mare hagué gran desitg de saber lo secret del fill seu y no pará fins y á tant que li feu esplicar tot lo que esdevingut li havia. Y quan tot li hagué dit, diu ella:
 — Jo posaré en ta butxaca esca y pedra foguera y una candeleta y d'aqueix modo tu podrás sapigué qui en lo teu llit s'hi fica.
 Y al cap de tres dias, lo noy se 'n torna al port y troba las tres naus ab velas negras, y ficantse ell dins prengueren vela per entre fortas onadas. Y en arrivant al palau feu com solia fer los altres dias y tantost coneguè que lo qui era ab ell al llit, ja ne dormia, pica la pedra ab l'esca y encengué la candela y vejé una dama tan hermosa á son costat dormida, que de tan maravellat que 'n fou tot mirántsela li caigué una gota de cera al pit de la donzella; la qual va despertarse desseguida y n'arrencá ab un gran sospit. Y tot desseguida va sentirne per lo palau un gran soroll que tot ressonava y 'l castell comensá á tremolarne tan que pareixia que anava á caure.
 Y diuli la donzella:
 — Ay pobret de tu y pobre de mí, que lo gegant que 'm té encantada en aquest castell, m'ha ohit y ara ve y voldrá matarte. Y despenjantse del coll una vareta li diu:
 — Si 't pots amagar aquest bastonet qu'ell no te'l vegi 't salvarás y si volguesses també podrias desencantarme.
 Y diu ell: — Senyora, no solsament voldria, sino que obligat hi só encar que 'm costia la vida.
 Y diuli ella: — Pus que així ho vols, que Deu t'ho pagui, y ab la sua ajuda surtis en be de totas cuitas de las quinas te salvará també aquesta vareta, que ni tu ni 'ls que ab tu vagin, podrán pendre mal ni 'ls podrá danyar cap bestia fera; y puig que vols desencantarme, vesten al cim del pich mes alt d'una muntanya que veurás prop de la mar salada, en lo qual pich ne trobarás una serp verinosa y si pots tenir un pa calent, lo quin ruixarás ab un got de vi, tírali en lo cap al mateix temps que tú darás un bes á una donzella, y la serp ne quedará morta y tú li traurás un carboncle que porta al mitg del front y me'l durás; y al mateix temps te'n dono ab aquesta vareta, la virtut que tan bon punt digas: Deu y formiga, 't tornaras formiga, y tan bon punt digas: Deu y colom, te 'n tornarás colom, y tan bon punt digas: Deu y home, serás home.
 Y á tot aixó sentia's ja lo gegant aprop que feya uns grans bufechs de rabia, y entrant en la cambra, agafá lo jovencel, lo portá á lo mes alt del castell y lo tirá á un bosch molt isart y fondo, fondo, que n'era tot poblat de bestias feras, pera que 'l devoressen, mes cap lo tocava. Y ell que comensa á caminar, y camina que caminarás, arriva á una casa y demana si volian recullirlo, y l'amo li diu: — Que sí, que havian menester pastor pera guardarne sas ovellas.
 Y al sendemá al matí li digueren, que se 'n anés á pasturarlas, que ho podia fer per tot allí ahont volgués menos en una montanya de bora la mar salada, perque hi havia una serpent que las devorava totas. Y ell que quan ho sentí tot dret se 'n va anar cap á ella.
 Mes vetaqui que en la casa repararen que las ovellas se feyan molt grassas y tractaren de saber ahont las portava y habentlo seguit l'amo pera espiarlo veu que s'encamima cap á la montanya de la serpent, que era molt gemada, y que aquella en lloch de menjarse las ovellas, s'amagava ab uns grans crits de rabia y al mateix temps ohí que lo pastor li deya:
 — Ay si tenia un pa calent, un got de vi y lo bes de una donzella.
 Y ell que se 'n va anar cap á casa seva y ho contá á sa familia y diu á la seva filla, la quina era molt hermosa.
 — Tu hi podrias anar que despres ja't casariam ab ell y tal volta moriria aqueixa serp que tan de mal nos feya en las ovellas. Y la noya que era molt agradada del pastor se n'hi aná molt contenta y li dona lo pa calent y lo got de vi. Y tan bon punt ell tingué tot aixó se'n aná á trobar la serpent, li tira 'l pa ruixat, fa un bes á la noya y mort aquella ab grans extremituts de rabia, y li treu lo carboncle.
 Y veus aquí que á las horas se'n volgué anar de la casa dels seus amos, mes eixos no ho volian, puig que desitjavan casarlo ab la seva filla, de aquí es que esdevingueren unas grans rahons y barallas y lo tancaren y barraren en una cambra perque no pogués fugirne y aixís com se veu sol, ell que diu:
 — Deu y formiga.
 Y tornantse formiga passa per sota la porta y puja á la finestra y allí diu:
 — Deu y colom.
 Y vola que volarás que no va pararne fins al palau, y en lo palau se'n aná á la cambra de la princesa y
 — Deu y home.
 Y fou home, y quan vingué la nit sentí altra volta rumor de passos y soroll com d'una persona que's despulla y que's ficava en son llit y ell que va dressarse y crida á la donzella qu'era una princesa y li dona lo carboncle. Y ella se'n va anar per uns grans soterranis y corredors cap á la cambra del gegant, que dormia, li clavá 'l carboncle al mitg del cap que 'l deixá mort y 'l palau va desencantarse y ells dos se 'n maridaren y 'n foren per sempre mes felissos.