Lo rondallayre - Lo castell d' irás y no 'n tornarás

Sou al capítol « »
		Lo rondallayre
	La creació		La flor del penical

LO CASTELL DE IRÁS Y NO 'N TORNARÁS.

 Eran los temps aquells del bon contar de las vellas, quan un pescador dia y nit á la vora de la mar s'estava, tirant mes ams y tremas que no pas estrellas te lo cel, ni la platxa arenas. Y trist com hi anava; trist se 'n tornava, que ja may sas mallas enganxaren, y al fons de las aiguas, ab sas esperansas, sos ams ne queyan.
 Mes veus aquí que un dia, á la bona de Deu, s'esdevingué á passar per allí una manadeta de peixos blanchs y roijos com lo coral y perlas, que en aquell punt feren aturada, lo qual vist per lo pescador; tirá sos ams desseguida y
 — Peix, peixet, tastal un xiquet.
 Un peix mes gros que 'ls altres, per golós que n'era, lo vá picar, y l'home ne fou tot ple d'alegria.
 — Deu te premii la bona obra que m'has feta, mes com la necesitat no te lley, tinch de matarte.
 A lo qual lo peix ne va respondre: — Trista es ma dissort, y molts consells te donaria si 'm perdonasses la vida, mes ja que per mos pecats y ta fam tinch de morirne, escoltan un tan sols que en bé teu será, no pas en lo meu. — Y aixís va dirli:
 — Haurás per muller una dona jove y bella de la que te naixerán tres fills, gentils y hermosos com la mateixa llum del auba, mes tan parescuts que ni tu mateix sabrás distingirlos; valents y ardits, voldrán veure llunyas terras, y encara no grans fugirán de la tua casa, sens que d'ells res mes ne sapigas, com no recullis be ma sanch, y neta ma espina, no ho posis tot dins d'una ampolla, que llavoras, cada volta que s'enterbolirá aquella y's torni roija la espina, será senyal de que á algun d'ells succeheix una desgracia.
 Y veus aquí que d'allí á poch, esdevingué al pescador lo pendre esposa, de la qual un any despres d'altre, per succesió de temps, n'hagué tres fills ab santa pau de Deu, tan semblants y parescuts com que ni 'l mateix pare savia casi coneixels. Y l'un era 'l mes gran, y l'altre 'l mitjá y l'altre 'l mes petit, de los quins, á lo primer com á tal, vinguérenli mes aviat desitxos de veure terras, y un matinaret, á la bona de Deu, sens pendre part ab Deu ni 'l diable, s'en va anar de casa seva.
 Y camina que caminarás, deu lleguas va fer de travessía, fins que guanyantlo son y fam, va entrarne dins un bosch, ahont la nit va esdevenirli. Y com soletat y fosca donan molta paúra, sobre tot tenint aquellas per companya, ne comensá de veure ánimas en pena, y serpents y feras y anyorá á sos pares y 's diu si fins llensá llágrimas y volgué fugirne.
 Y veus aquí que cercant eixida, 's va trobar ab un barranch y en ell á una noya, espill de gentilesa, la qual era en actitut de pregaria, ab mans al cel llevadas y de genolls en terra. Y era d'ulls de cel y figura hermosa y cara tan bella y adolorida, que li tocá á l'ánima, y ab cortesía, com á cavallers pertoca, li 'n demaná li fes mercé de contarli com era allí y perqué de sa tristesa.
 A lo qual ella ab veu encisadora, va dirli que be ho faria, si certa fos de que remey sa dissort n'hagués, mes que n'era eixa tan grossa, que de tot punt en vá fora lo contarho. Y pregá 'l jove, y ella pus que ab cor se li demanava, aixis va contar y dirli:
 — Que era, que vivia en aquell bosch una fera descomunal y estranya, com ja may altre n'hi hagués en la terra, la qual tenia tan espantats á los habitadors d'aquell reyalme, com que per gracia havian concertat ab ella, si 'ls deixava en pau sos cabals y vidas, de donarli cada dia una de las mes principals donsellas; y que en aquell per sort li havia tocada á n'ella, que era del rey la filla; y que pus aixi era y ja remey no tenia, volgués lliurarse ell, de mort tan desastrosa.
 Mes lo jovencel era esforsat de pit y cavaller com pertoca, y per sa espasa feu sagrament allí mateix de tal perill lliurarla ó de morir en la demanda. Cosa qu'ella li regraciá mes ab greu va escoltarho, per be que li volia.
 Y ab aixó n'esdevingué la mitja nit, en la quina foren aixordats los espays per una esgarrifosa veu y de dins d'una cova n'isqué un dragó de forma estranya, com que son cap era de lleó y de serpent sa qua, ab vint dits á sas quatre potas y en la esquena alas y tan horrible que sols de mirarlo dava basarda. Lo jove lo vegé venir ab front serena y en la ma la espasa, y aixis que lo tingué quasi á frech de roba, s'hi abrahoná y fou eixida sanch de la fera y los dos restaren en terra entre mitg de xiulets horribles y d'una gran polsaguera que tot ho amplenava. Mes lo jove era coratjós y portava la fe en son cor y per aixó girant sos ulls al cel y clamant á la Verge María, grans cops á la fera doná que la va deixar sens vida^[1]. Vos dich que fou gran maravella. Y corregué á la noya que ab la temor havia quedada com morta, y no n'hi havia per menos y li dongué coratje y demaná fos servida de dirli ahont eran los seus pares, que ell li acompanyaria. Cosa la qual li digué la noya y abdos llavoras prengueren camí y via feren vers lo palau dels pares.
 Com se pot suposar eixos eran mes que tristos y ab ells la ciutat tota per molt que á sos reys tothom volia y per aixó quan ne vegeren arrivar á la princesa lliure y sana de tota desgracia, fou tanta sa alegría que quasi no ho volian creure y retorná la joya y se feren grans festas y allimarias. Ella 'ls hi contá tot tal com era succehit y los reys plens de admiració tingueren á lo fet d'armas del jove ab la fera, com á la mes gloriosa batalia que hi hagues haguda y á aquell com á lo mes renomat y ardit cavaller que trepitjés la terra. Y tornaren las festas y alegrías, mes lo jove 'ls hi regraciá y volgué continuar sa via.
 Los pares se'l escoltaren ab dol y no ho volgueren en cap manera y no sols aixó sino que presos de molta gratitut y amor vers ell, li oferiren per esposa á sa filla ja que d'ell la havian novament rebuda, cosa que feu á tots gran contento y mes encara á los dos joves, pus que ja molt s'eran agradats y era forsa lo que's volian.
 Y de tractes vingueren bodas y 's maridaren y foren felissos ab la dolsa y santa pau de bons esposos, quan vet aquí, que un dia, per entre las boiras de la matinada allá en vers Orient s'ensopegá á veure lo jove desde unas arcadas ahont era, un hermós castell potser com no n'hi hagués d'altre y ho digué á la sua esposa, quina en cap manera volia parlarne, ans al contrari li allunyava la conversa, fins que li fou precís esplicarli, com era un castell encantat, á qui 'n deyan lo castell de irás y non tornarás per no haverne tornat may ningú dels que s'havian atrevit á anarhi.
 Tornaren las fantasías en lo cap del jove, lo desitg de veure cosas desconegudas y novas y ab prou ardidesa y cor per anar á sabé la causa del encantament, digué á sa esposa com era desitjós d'anarhi, y encara que ab molts plors d'esta y prechs dels pares, envers lo castell se'n aná desseguida.
 Era 'l camí llarch y espadat, aixis es que no hi pogué arribarhi fins al foscant, é hi trobá una vella, velleta, la qual ab totas festas l'amanyagá y digueli que be podia entrar dins lo castell, pus ella fora sa guia, mes li fes plaer, ja que era dona y vella, de deixar en l'estrado sas armas, per por que li feyan, com ab bona fe cumpli lo jove y al punt fou encantat y convertit en estátua de pedra.
 — Pare, lo meu pare, digué lo segon fill del pescador, la sanch del peix s'es enterbolida y la espina ensangrentada, lo germá gran tindrá alguna desgracia. Pare, deixaume aná á cercarlo.
 Y 'l pare ab la tristesa al cor, li dongué llicencia. — Veshi, mes tan bon punt lo trobis, torneusen tots dos. Y se'n aná 'l noy y camina que caminarás, tot aquell dia va anar á la bona de Deu, sens saber ahont donar-la , fins que al esser nit vejé moltas llums, en vers las quals va dirigirse y per estrany cas, doná en la ciutat ahont era casat lo seu germá.
 Mes aixis que hi va esser y l'hagueren vist, quan tothom lo va pendre per lo príncep, y torná la alegría y ho anaren á dir á los reys, los quins ab sa filla isqueren desseguida á cercarlo y li feren mil preguntas de lo que li havia succehit y en lo castell passava. Lo noy que ab tot aixó comprengué que eixa errada de confondrel ab lo seu germá havia d'esser cami pera trobarlo, los deixava dir y convenia ab tot no trayentlos del erro, aixis es que fou tingut per lo verdader príncep, sols que posava al mitg del llit una barra que lo separés degudament de la princesa, per no mancar á lo que á la lley de Deu y á son germá devia. Y estava á tot plé com no fos, que may podia descubrir ahont era lo castell de que sempre li parlavan y en lo quin era anat lo seu germá gran, fins que un dia vet aquí que pasejantse per las mateixas arcadas, tot voltat de boiras, allá á sol ixent, ne vegé un hermós y gran castell com potser no n'hi hagués d'altre en la terra, y preguntá enseguida á la princesa quin era 'l castell aquell, y com eixa li contestés si no se 'n recordava ja, no volgué sentirne mes, sino que incontinent s'aparellá de totas armas y á malgrat dels prechs y plors de la princesa hi emprengué via.
 Y camina que caminarás fins á esser al foscant en que hi arribá y trobá á la vella, velleta, que isqué á rebrel ab totas festas y li pregá pus qu'era dona y vella, que deixés sas armas en l'estrado. Y 'l noy ab tota bona fe, ho feu y de cop quedá encantat y convertit en estátua de pedra.
 — Pare, lo meu pare, digué lo tercer fill del pescador, la sanch del peix s'es enterbolida y la espina sangrentada, lo meu germá segon tindrá alguna desgracia; pare, lo meu pare, deixaume aná á cercarlo.
 Y 'l pare ab mes tristesa del cor li dongué llicencia.
 — Veshi, fill meu, veshi, mes pensa qu'ets molt petitet y l'únich de tres que 'm quedas, de qui en ma vellesa hauré consol si tu 'm faltas?
 Y 'l noy rebé la benedicció de son pare y emprengué camí, y pensant ab bon criteri que com mes gran lo poblat, mes fácil s'esdevé alguna desgracia, feu via vers la ciutat, capital del regne.
 Y veus aquí que tan bon punt hi fou, quan tornaren los habitants á creure arribat lo príncep y portant la nova als reys, eixos eixiren á rebrel y li 'n feren moltas galas y festas. Y ell ne fou content no per ellas, sino per lo camí que li obrian pera trobar á los seus germans, y aixi es que va convenir ab l'engany y deixá que 'l tinguessen per espós de la princesa, sino ab alló que 'ls hi devia, per lo qual posava una barra al mitg del llit, y tot era joya y gala, quan vet aquí que un dia passejantse per la mateixa arcada, s'ensopegá á veure 'l castell que segons dita de la cort havia ja visitat duas vegadas, y preveyent que hi serian sos germans, determiná d'anarsenhi.
 Y camina que caminarás fou molt tart quan hi arribá y sorti á rebrel la mateixa velleta, la quina li feu prechs de que se servs deixar llansa y espasa, perque li feyan molta por com á vella, velleta que n'era, cosa la qual ja anava á fer lo jove, quan repensantshi, tingué por que no fos alló la causa del encantament de sos germans, y prenent esperit, en lloch de donarlashi, las hi enfonsá al bell mitg del cor y allí la deixá morta.
 Y ressoná desseguida tota la terra, y s'oiren crits horrorosos y rojas flamas isqueren de totas bandas y entre mitg de gran terratremol y polsaguera, s'enderrocá 'l castell, mentres espuntava en Orient atravessant boiras de grana y nacar, l'esplendorós sol de la ditxa.
 Solsament los dos germans, que recobraren sa forma primitiva, n'isqueren per la voluntat de Deu, en be, de tantas runas y tan bont punt hagueren abrassat á son germá y vessat ab ell moltas llágrimas, deixaren aquell lloch, pera dirigirse al palau ahont los reys y princesa n'eran.
 Y veus aquí que quan hi foren, fou tal l'estranyesa de las gens al veure tres y un sol príncep com que ningú savia lo que li passava y ho tingueren per encantament y follia dubtant si eran tres personas ab un sol príncep ó si era un príncep ab tres personas, tan que ho corregueren á dir als pares. Los quals isqueren desseguida y si sorpresos eran los habitans mes ells ho restaren, que tan creyan com dubtavan lo que era á sa vista. Tot eran preguntas y sorpresas, fins que 'l germá gran, ab breus paraulas, los hi feu narració de tot lo que succehit los hi havia y torná á esser reconegut per príncep, y hagueren tots gran alegría y enviaren á cercar al pescador, mort ja quasi de dol y de tristesa y 'n feren grans saraus y festas que tot se'n entrava, fentli despres una habitació en el mateix palau pera que allí acabés los anys de la sua vida. Los dos altres germans se casaren ab dos gentils princesas y 'l príncep y la princesa succehint en lo regne á los pares, foren reys per sort de sos subdits, portant tota mena de felicitats al seu reyalme y terra.

1. Es notable la semblansa entre aqueixa part de la rondalla y la faula de Perseo y Andromada qu'en son llibre tercer de las Metamorfoseos conta Ovidi y que correria en son temps en boca del poble.
   Aixó tal devegada sigui un dato que pogui donar llum sobre l'origen ja antich d'aqueixas faulas.