Lo rondallayre - La gavia d' or

Sou al capítol « »
		Lo rondallayre
	Lo taronjer		Portada

LA GAVIA D'OR.

 Un pare s'era agradat tant de la seva filla, que deslliberá de casarse ab ella. Lo qual portava tant temerosa la casta honestitat de la noya, com que fins fent tort á natura, d'ell se'n apartava y son filial amor li atenyia. Y fou de bon consell lo anar á trobarne al pare confessor perque la guarís de tanta pena, qui doná per arbitre lo que'n fes de resposta al pare, que ab ell se casaria quan li portés un vestit que fos de tots colors y menas, com que la tal cosa tingués ell per imposible.
 Lo pare cassa que cassa tot lo dia, y tot lo dia al bosch que may parava, fins que per atzar de fortuna, ne cassá de tots aucells y ab sas plomas ne feu un vestit que tots los colors mostrava. Y ple de joya lo portá á la filla, á la qual n'esdevingué tanta amargura, que mes no podia, y demaná consell altre volta al pare confessor, qui li'n doná de remey lo dirne al seu pare, que ab ell se casaria, quan li fes present d'un vestit de peix: que ho tenia per imposible.
 Y'l pare ab dalit pesca que pesca, que nit y dia á la mar passava y sort de sa fal·lera que n'hi feu un vestit de la escata de tots los peixos de la mar salada. Lo porta á la noya ab lo cor ple de gaubansa: mes ella, mes trista encara, que estrema la sua dolor era. Y demana bon consell al capellá que la confessava, qui li diu que demani á lo seu pare un vestit que siga fet d'estrellas.
 Y l'home busca per la terra, los diamants y pedras viroladas y per la mar las perlas, y las fa tornar estrellas; y n'arregla un vestit per la seva filla.
 Dolor semblant no se's vist may en la terra; eran sos ulls dos fonts viventas y'l confés l'aconsolava, mes no podia.
 — Demánali donchs una gavia d'or ahont tu hi capigas y quan la tingas t'hi tancas dintre.
 Y per ultim dó, la noya, demaná al seu pare, la gavia d'or, ahont ella pogués estarhi.
 Lo pare obra las entranyas de la terra y á grapats n'arrenca l'or perque 'l netejessin y cent homens com gegants nit y dia hi treballan que may paran, y fan la gavia que n'era tota closa com una capsa, sino es al dalt ahont hi havia un forat pera respirarhi. Y la portá á la filla que d'angoixa n'era tota plena y li diu: — Cel y terra per tu ne son mogudas.
 Mes la noya aixís que la veu s'hi tanca y ne comana als seus criats que se la enmenessin en lloch ahont ne fos segura. Los quin n'agafan la capsa y la portan pe'l mon fins trobarne terra ahont deixarla.
 Quan veus aquí que un dia passantne per un reyalme, ne vejeren á tothom ple de tristesa, y 'ls demanaren los hi fessen mercé de dirloshi la causa d'ella. A lo qual van respondre qu'era que'l fill del rey, n'era trist tant temps feya, que res l'aconsolava, com que temian per sa vida, y que pus ells portavan capsa tan bona que 'ls hi volguessen vendre qu'ells ne farian present á lo seu princep y potser ne guariria.
 Y 'ls dolents del criats, per preu de diners se la venguéren.
 Veus aquí que á la nit quan lo princep dormia, la noya que obra la capsa, ne surt d'ella, y anantsen dretament al llit del príncep n'escriu damunt de sa ma esquerra. Y se'n torna á tancarse.
 Y en se'n l'endemá al matí, quan lo princep se lleva y's veu la ma escrita, ne fou fort enujat, com que no volgué may mes, com succehia, que la sua madrastra li tanqués cada nit la cambra per la banda forana.
 Y á l'altre nit lo princep, se tancá per la banda de dintre y se'n adorm que res ne pensara, quan á la mitja nit ne surt la noya y l'hi escriu damunt de la ma dreta. Y se'n torna á la capsa.
 Lo princep no ho capia, com no fos alguna fada que en sa cambra era, per ço á la nit següent, deslliberá de vetllarne, si be que mostrant que se'n dormia, y quan fou á mitja nit, vejé eixirne de la capsa tan gentil donzella, que somni ho creya, y s'adressa y ab cortesia com á caballers pertoca, li demaná digués, com era allí en la capsa y qui n'era. Y ella li contá, salvant sempre l'honor del seu pare, com n'era tinguda de fugir de sa terra per mal fat de uns amors lascius y deshonestos.
 Y li plagué al princep la resposta, y se'n agradá de la noya, que may mes trist, no se'l va veure, y tothom n'era content, y maná que d'aquell dia en avant fossen entradas duas raccions en sa cambra, cosa la qual á tothom estranyava.
 Mes veus aquí que per dissort de la doncella, lo princep tingué d'anar á la guerra, y prou ne fou trist d'anarhi y mes de deixarla, com que li feu present d'un anell per mostra de recordansa; y encomaná als seus criats que cada dia entressin en sa cambra una racció de vianda, que no se'n oblidessin pas, pus que li anava á n'ell la vida.
 Y quan ab tots sos caballers fou á la guerra, y en lo palau restaren solsament los criats y patjes, se van concertar tots junts pera saber quina la causa era, d'ordre tan estranya, se'n anaren á la cambra del princep, y pe'l pany de la clau van mirarne á dins qui hi havia, y com vejessin una noya tan gentil y hermosa, deslliberaren de robarla y véndressela sobre tot ab la capsa que era tan bona.
 Obriren la porta y 'ls fellons la robaren y tancadeta en la capsa pe'l mon van endúrsela per veure qui mes ne donava, y com la capsa era lo que tothom volia y la persona en res adineravan, despullaren de sos vestits á la noya, la llensaren á una bardissa, que tota va espinarla, y vengueren capsa y vestits ab preu que s'ho valia, fugintne apres en terras llunyanas.
 Y la mesquina de la noya era allí dins, que feya uns sospirs que s'entravan á l'ánima, quan ab sos grossos remats van passar per allí, uns pastors, que sempre son gent bona, y condolguts de la donzella li'n donaren un vestit dels seus y ab ell la feyan anar á guardar los porchs de casa seva.
 Y veus aquí, que'n fou acabada la guerra, y 'l princep ab sos caballers se'n torná á son regne, y quan fou en lo palau, ab dalit amorosa arribá á la sua cambra que la capsa d'or ja no tenia, lo qual quan ell va veure ne fou pres de dolor estrema y sapiguda la causa, á sos caballers maná incontinent que pam de terra no deixessin pera veure, per si trobavan la donzella que dins la capsa era. Y 'ls comaná la llestesa, y 'ls dongué senyals de sa figura, y tots s'escamparen per la terra, mes en part ni partida la trobaren.
 Y 'l princep ne restá trist que may parava de plorarne y semblava que's moria, tant que 'l seu pare ordená fer veus de pública crida, oferint tota riquesa á qui trobés manera de tornarne al princep l'alegría.
 Y los pregoners del rey anavan per poblats y vilas, quan un dia en la montanya ne sentí la veu la porqueirola y desseguida preveyentne cura, llicencia va demanar al seus amos, si darli volian, d'anarne á consolar á lo seu senyor y princep. Mes los pastors la tingueren per alocada, que sols s'en reyan, fins que tant y tant va pregarne, que llicencia li van concedir: y ella que se'n va tota sola é hiverna per eixos mons de Deu, travessant neus y plujas, cap al palau, que en cap manera volian deixarla entrar, y ella perfidiejant digué com sols al princep li deixessin veure, que content ne fora; y ho van ferho, mes lo princep no's va moure, que casi un mort semblava.
 Y ella, que s'hi atansa ab tot recato y li mostra l'anell qu'era del seu voler prenda. Y aixís que'l veu lo jove, cobra esperit y vida y ple de joya la pren á n'ella als seus brassos y la mostra á tothom com á la seva promesa esposa. Y la feu vestir com li pertocava y s'alsaren á vol las campanas, y se'n feren torneigs y justas, y lluminarias, y festas y quan bodas foren tractadas, s'enmullerá ab ella, que per sa virtut reyna y senyora fou de tota la mar y terra.