Lo gayter del Llobregat (1888) - Mos cantars
- Que fora de cantar en llengua llemosina
- No m' queda mes plaher, no tinch altre conort
- Aribau: Oda a Remissa.
Si ab mos cantars senzills,ó patria mia,
Terra sagrada hont mon bressol sens galas
Balandrejá al trist so de sas baladas,
Una mare ab amor;
Si ab mos cants llemosins jo puch un dia
Ta corona refer que, fulla á fulla,
Espargí per tas planas regaladas
Dels segles lo rigor;
De tos vells trobadors la muda lira
Jo arrancaré de llurs humits sepulcres,
Y al geni, que plorós entre llurs llosas
Va errant, invocaré,
Y despertantne las que 'l mon admira
Sombras sagradas, noms cenyits de gloria,
Tos comptes y antichs reys y llurs famosas
Gestas te cantaré.
Jove sò, ó Patria aymada, y la ma encara
Tremola demunt l' arpa hont la cigala
Brillá dels trobadors, hont ressonaren
Los cantars dels Cabestanys:
Jove sò; ¿mes qué importa si m' ets cara,
O Laletania, y tos recorts poétichs
En mon trist cor en patri amor posaren
Lo que li manca en anys?
Durs serán mos cantars, sens' armonía
Saltarán de mon cor mos ardents versos,
Com de l' acer rogent saltan hermosos
Estels de foch brillants;
Mes no se 'ls tatxará de bastardia,
Puig llemosins serán, encara que aspres,
Y en recorts richs y en fets caballerosos
Dels héroes laletáns.
Durs, si, mes lliures com lo vol del áliga;
Mes altius com los monts que llurs nevadas
Crestas, que roures de mil anys cenyeixen,
Aixecan fins al cel;
Ni en sonorosas voltas assentadas
En lleugeras columnas d' or y marbre,
Darán venals llahors als qui mereixen
Sols despreci cruël.
Ni temes, Patria, que ab cantars jolívols
Tas llágrimas insulte de viudesa,
Ni recorde 'ls vils noms dels qui trencaren
Lo ceptre de tos reys:
Prestem son foch de Catalunya l' geni,
Y al mon recordaré la saviesa
Y esfors d' aquells sos fills que un jorn li daren
Llur dialecte y llurs lleys.
Prestenm' llur geni 'ls trobadors que dormen
En llits de marbre 'n pau, l' arpa als peus muda,
Y en melós llemosí puig es lo idioma
Ab que parlo al Senyor,
Cantaré tas grandesas, Laletaia,
Tos comptes-reys que per la pols vensuda
La bandera arrastravan de Mahoma,
De llur poble ans terror.
Cantaré 'ls paladins qu' en las riberas
Del Jordá venerat, l' arena santa
Ab sanch tenyiren, que ab sa sanch divina
Lo Fill de Deu regá,
Y al jovenet galant que ab ágil planta,
Penjada l' arpa atrás, que al vent gemega,
Baix lo moresch balcó d' ahont dorm sa nina
Sa troba ve á cantá'.
Y cantaré l' amor y sas dolsuras,
Y las fillas gentils de las montanyas,
Las del cós més ayrós que una urna grega,
O que un gerro de flors;
Puig no sempre ressona en las alturas,
Ni baix trespols daurats, ni en castells gótichs;
Ni á menys té la humil llar de les cabanyas
L' arpa dels trobadors.