Lo cavall del Conseller

Lo cavall del Conseller
—————

Dia espantós! La mort ajeya
de ma ciutat l'heroyc poder;
jo era ben prop quan ferit queya
de son caball lo Conseller.

Fujo llavors de Barcelona
per comandar cent vigatans.
Poc témps desprès també Cardona
rendida fou a n'els tirans.

Sempre ab rezel vivint com feres,
afanys patiren, set i fam;
mes, per les tropes estrangeres
lo nostre pas era'l del llamp.

Tan embestint com si fugien,
deupmats se veyen los del Duc:
de mos valents també'n morien
clamant la patria i l'Arxiduc.

No trigà mólt que ab pena deyem:
«La terra's pert i ja som pocs!»
Un cap al tart, de sobte'ns veyem
casi tancats entre dos focs.

Tots emprenguerem la fugida.....
Còm vaig surtirne ningú ho sab.
»Cúyta a marxar, sàlva ta vida;
donen cent dobles per ton cap.»

Vaig disposar corrents lo viatge
axís que l'hoste me'ho hagué dit;

prenguí la marxa ab descoratge,
disfressant bé parla i vestit.
 
«Fujo de tu, ma patria bella,
ja que ventura no't puc dur:
Entre enemics, dins de Castella,
potser estiga mès segur.

Entro a la Cort i celebraven
de Catalunya lo fat trist...!
En altre tems axí insultaven
los vil sayons a Jesu-Crist.

A mon costat vaig sentir fressa:
giro en rodó i'm veig davant
un cavall negre que s'adreça
esvalotat i renillant.

Qui pert son bé i aprés lo troba,
crit més alegre no pot fer...
Era'l cavall d'En Casanova,
de mon amic lo conseller.
 
Y, dirigintme a qui'l menava
vaig dirli axís:—No ho estranyèu.
Si jo ma historia vos contava...!
Aquest caball es amic meu.

—Quin animal més fer de tracte!
No'l só pogut mai dominar.
— Venèumel, doncs.—Pactèm i al acte
ab bon argent l'hi vaig pagar.

Als dos nos mata l'anyorança;
i un compatrici mercader,
per mon resguart papers alcança
de la moneda ab lo poder,

Dic, fantasiant ma terra llunya,
mentres ensello l'animal:
«Hi tornarèm a Catalunya?»
Ell que renilla i pega un salt.
 
A cavall pujo desseguida.
Ell va a son pler, rès hi puc jo;
per deturarlo no hi val brida,
qu'es lo desig son esperó.
 
Brolla en son morro la bromera,
oberts los nasos du flayrant;
tan aviat passa carretera
com los abismes ba saltant.

Ni per menjar dexa sa via;
sols lo governo quan es fosc.
Lluny de poblat i de masía
sempre fem nit dintre del bosc.

Quan reposèm de la jornada,
prop séu l'herbey me fa de llit;
quan signa'l gall lo trenc d'aubada,
ell ja poteja de neguit.

«Au! que veurèm la patria dolça.»
Y l'afalego tot muntant.
Ell alça'l cap, les crins espolsa
i al galop corre estofurnant.

»Só a Catalunya ò bé a la vora»
dic, mentres guayto a tots cantons.
Ja mon cavall l'herba devora
i beu a pler dels reguerons

«A Barcelona anèn per veure
si a ton antic senyor trobèm.

Junts, de la patria havèm de treure
lo jou fexuc, ò morirèm.»

«Ja som davant ma Ciutat bella...
Oh mon corcer, no més un salt!»
Nos deturava un centinella
quan arribarem al portal.

Los papers falsos que portava
vaig ensenyar al capità:
ell lo portal me franquejava
tot saludant barret en mà.

De ma ciutat enamorada
lo trist aspecte fa condol:
més d'una casa hi hà ensorrada
i en los semblants s'hi pinta'l dol.

Prop de la plaça de sant Jaume,
vaig veure un home acongoxat.
—Perquè plorèu germà, digàume?
—Perquè avuy mor la llibertat,—

me va respondre fent sa via.
Para'l cavall, no podent més.
Una fumera tot ho omplía,
que no'm dexava veure rès.

— Qu'es?—sols vaig dir, que me'n recordi,
a un pobre vell, parant son curs.
— Ay! en la sala de sant Jordi
crema'l butxí los nostres furs!—

«Què'n fas !oh Deu! de ta venjança!»
dic; colpejantme testa i pit;
mentre'l caball, que a terra'm llança,
cau exalant un alarit.

M'alço. «Ditxós de tú,—gemego,—
noble animal, la mort t'ajau.
Vinga'l botxí, mon cap li entrego...
¡Val més ser mort que viure esclau!»