Lo carcer d'amor
Seguint el principi establert en les nostres edidons per a la divulgació dels vells textes, reuním a continuació tots els antecedents que hem creguts interessants y encaminats a la millor comprensió de l'obra que es objecte del present volúm. La major part de les noticies que seguexen son tretes de la esmentada publicació del eminent mestre Menéndez y Pelayo; per a la part bibliográfica 'ns hem servit del article ja citat del Sr. Sanpere y Miquel; havent, per últim, recorregut a la monografía del Sr. F. Martí y Grajales sobre'ls poetes autors de les Trobes en lahors de la Verge María[3] estampades a Valencia l'any 1474, per a tot lo referent a Bernardí Vallmanya, que fou qui traduhí al català Lo Carcer d'Amor.
Al compondre En San Pedro, en la segona meytat del xvèn segle, la seva afortunada novela, degué fixarse principalmente y segons totes les probabilitats en dos models ben reconeguts. Un d'ells, La Fiammetta, del italià Joan Boccacci, es tingut com el punt de partida de la novela sentimental hont l'amor apareix considerat patològicament o poch menys, usantse procediments d'anàlisi y d'observació que temps a venir devíen erigirse en sistema y ésser adoptats per la novela moderna ab exclusió de tot altre. Ja traduhída al castellà y al català la novela italiana de la qual parlèm[4], fou molt llegida en aquell temps; com també ho fou altra noveleta llatina del Sant Pare Pius II, escrita quan encara son autor no havía assolida tan suprema investidura y 's deya simplement Eneas Silvio Piccolomini. Aquesta obreta, el títol castellà de la qual es: Historia muy verdadera de dos amantes Eurialo Franco y Lucrecia Senesa[5], presenta com a particularitat l'utilisar la forma epistolar, com a recurs per a traduhir estats de conciencia y sentiments molt íntims dels personatges, enlloch de ferlos parlar sols a la manera del Boccacci. Per aquest procediment se feya ja possible colocar al llegidor, segons convingués, en la situació del un o del altre dels actors, lo qual havía de permetre donar nova varietat a la narració, fugint de la monotonía, que es el defecte capital de la Fiammetta y de moltes altres produccions de son genre.
Se comprèn, donchs, qu'En San Pedro no havía pas de privarse d'utilisar un recurs de tanta importancia, y es per tal rahó sens dubte, que la Cárcel de Amor està, en molt bona part, escrita en forma de lletres o cartes de Leriano a Laureola, y algunes d'aquesta al primer. Es en axò que consisteix exclusivament la influencia de Eneas Silvio sobre l'autor castellà, influhit ja per Boccacci com hem dit abans, sense que ni de l'una cosa ni de l'altra se'n desprengui cap propòsit d'imitació. L'esperit eclèctich d'En San Pedro 's demostra precisament en que, al posar a contribució aytals elements, no dexà d'utilisar oportunament alguns materials provinents de la novela de cavalleríes tan en voga per aquell meteix temps. La tanda d'episodis que comenta ab la expugnació del castell hont Laureola està presonera, sense arribar al grau d'inversemblança y d'exaltació truculenta d'aquells altres llibres, no es sinó una reminiscencia de la moda predominant; intercalada molt oportunament en el llibre que'ns ocupa, dona cert moviment a la narració sentimental, la qual hauría resultat massa uniforme sense aquell intermedi quasi èpich.
Degut a aquestes condicions per una banda, y per l'altra a lo elegant y literari del estil quan no s'hi exagera la tendencia retòrica, l'obra meresqué, ab tot y la prohibició dictada pel Sant Ofici, una gran acceptació per part del públich, lo qual motiva que un cop publicada en 1492, a Sevilla, la primera edició de la Cárcel de Amor, se'n fessin freqüents reimpressions y que fos traduhida en les principals llengües d'Europa. Entre aquestes traduccions fou primera de totes la catalana, obra del valencià Bernardí Vallmanya, a qui devèm avuy el poder enriquir el nostre recull de Histories d'altre temps ab la celebrada producció castellana. Els que la llegexin hauràn de ferse càrrech de que's tracta d'una primicia del art espanyol de novelar, malgrat lo qual esperèm que seràn molts els que trobaràn goig en sa lectura y remarcaràn una certa relació entre l'obra del xvèn segle y altra no menys famosa escrita en època bastant moderna. No manca qui ha dit que la Cárcel de Amor es el Werther d'aquells temps.
La prohibició dictada pel Sant Ofici no podía pas fonamentarse en rahons de moralitat; al contrari, entre ls llibres d'entreteniment dels segles mitjos se'n trobaríen ben pochs Pàgina:Lo càrcer d'amor (IA locarcerdamortra03sanp).djvu/12 Pàgina:Lo càrcer d'amor (IA locarcerdamortra03sanp).djvu/13 Pàgina:Lo càrcer d'amor (IA locarcerdamortra03sanp).djvu/14 Pàgina:Lo càrcer d'amor (IA locarcerdamortra03sanp).djvu/15 Pàgina:Lo càrcer d'amor (IA locarcerdamortra03sanp).djvu/16 Pàgina:Lo càrcer d'amor (IA locarcerdamortra03sanp).djvu/17 Pàgina:Lo càrcer d'amor (IA locarcerdamortra03sanp).djvu/18 Pàgina:Lo càrcer d'amor (IA locarcerdamortra03sanp).djvu/19 Pàgina:Lo càrcer d'amor (IA locarcerdamortra03sanp).djvu/20
- ↑ Orígenes de la Novela, tomo I.—Madrid, 1905.
- ↑ Any segón (1902).—Barcelona.
- ↑ Primer libro impreso en España.—Valencia, 1894.
- ↑ La Fiammetta fou impresa en castellà l'any 1497 (Salamanca), emperò la traducció degué córrer manuscrita molt abans: dos d'aquests manuscrits se troben ara a la Bibl. de l'Escorial. En quant a la traducció catalana, feta també en el segle xv, ha estat publicada per nosaltres matexos, en 1908, en un volum que forma part de la nostra «Biblioteca Catalana».
- ↑ La edició castellana més antiga d'aquest llibre de la qual se té noticia era de Salamanca (1496), emperò sembla perduda actualment. L'obra ha estat reimpresa (Barcelona, 1907) pel sabi hispanòfil Mr. R. Foulché-Delbosc, seguint el text de la edició de Sevilla, de 1512.