Lo càrcer d'amor - Capítol XXXVI

Sou al capítol «Capítol XXXVI»
		Lo càrcer d'amor
	Capítol XXXV		Capítol XXXVII

[XXXVI] Letra de Laureola al Rey

S

abut he, mon senyor y pare, que vols, de aci a tres dies, lo terme de la mia vida ab cruel mort, de ta voluntat se compleixca; per hon conech que no menys deuem tembre los ignocents la ventura, que la ley los que tenen culpa, puix me te la mia fortuna en lestret quem poria tenir la culpa que no tinch; lo que coneixeries, si la hira la veritat te deixas veure. Be sabs la virtut que les coroniques passades, dels Reys y Reynes don yo deualle, publiquen. Donchs ¿perque yo exint de tal sanch, has cregut mes la informacio falsa, que la bondat natural? Sit plau per voluntat matar me, *[f ² v.] (L. 9) obra lo que no tens per justicia, perque la mort que pots donar me, encara que per causa de temor la refuse, per raho de hobehir la consent, hauent per millor morir en ta obediencia, que viure en desamor tua. Pero tostemps te suplique que primer te recordes que no determenes; perque, com Deu es ver, *[f ³ r.] nunca fiu cosa per hon mereixca pena. Mas dich, senyor, que posat cas que lagues feta, tan deguda es a tu la pietat de pare, com la rigor de la justicia. Sens dubte yo desig tant la mia vida per lo que a tu toca, com per lo que a mi satisfa, que a la fi filla so tua. Guarda, senyor, que qui crueldat obra, lo seu perill cerca. Mes segur de caure estaras essen amat per clemencia, que temut per crueldat; y qui vol esser temut, forçat li es que tema. Los reys cruels son desamats de tots los homens, y aquests moltes voltes, cercant com se venguen, troben com se perden. Los subdits daquests tals, mes desigen la rebolta y mudança del temps, que la conseruacio del seu estat. Los bons la sua condicio temen, y los mals la sua justicia. Los seus familiars la mort los cerquen y tracten, vsant ab ells lo que ab ells aprengueren. Dich te, senyor, aço, per lo desig que tinch que la honra y vida tua se sostente. Mala sperança tendran en tu los teus, vent te cruel contra mi; tement altre tant, los daras en exemple de qualseuol atreuiment que emprenguen, que qui nos troba segur, nunca assegura. O quant estan delliures de semblants occasions los princips en lo cor dels quals esta la clemencia! Si per ells conue que los seus naturals muyren, ab voluntat, per saluacio sua, en lo perill se posen, de nit los vetlen, de dials guarden. Mes esperança tenen en lamor de les gents los benignes reys piadosos, que no en la força dels murs de ses fortalees. Quant hixen *[f ³ v.] a les places, lo que mes tart beneint los loa, mes prestament creu que erra. Donchs mira, senyor, lo dan que la crueldat causa, y lo profit que la mansuetut procura, y si tostemps te semblara millor seguir abans la opinio de ta yra que lo consell propi, malauenturada sia, filla que naixque pera posar en condico la vida de son pare; que per lescandil que metras en tan cruel obra, nos fiara negu de tu, ni tu tanpoch deues fiar te, perque ab la mort no procure algu la seguretat sua; y lo que mes sent sobre totes coses es: que daras contra mi la sentencia y faras de ta memoria la justicia, la qual sera tostemps delliberada, mes per la causa della, que per ella mateixa. La mia sanch no pendra molt loch en la terra, y ta crueldat tota la prouincia. Tu seras nomenat cruel pare, e yo ignocenta filla; que puix Deu es just, ell aclarira la veritat mia, y quant haja rebut la pena, restare de culpa delliure.